Amb la primavera ha arribat amb un nou cicle electoral. Els pagesos i pageses, desesperats, correm el risc de veure en les promeses que aniran caient aquests dies (com si fos aquesta tan esperada pluja) la solució a la nostra situació. Els nostres camps i pastures sembla que tindran una petita treva després de molts mesos de patiment, també les reformes promeses en forma d’algunes millores en l’àmbit legislatiu, reduint la càrrega burocràtica o agilitzant el cobrament de les ajudes ens faran pensar que, ara sí, s’acosten temps de bonança.
Però la pagesia està ja tocada de mort, envellida i sense un relleu. I el canvi climàtic és i continuarà sent una realitat que caldrà afrontar encara que les millores en les reserves d’aigua ens puguin fer pensar ara el contrari.
Si no entomem el problema d’arrel, la petita i mitja pagesia, familiar, la que havia gestionat i donat sentit al nostre paisatge com el coneixíem fins avui serà només un record. Ens caldria aprofitar el moment per repensar un canvi de model, perquè el temps de pluges i d’atenció per part de la classe política passaran, els nostres boscos i cultius tornaran a passar set i la pagesia tornarà a passar gana i oblit. Tornar a relocalitzar la producció, desintensificant-la, diversificar-la i afavorir una transició agroecològica és l’únic camí per afrontar el dur hivern que de ben segur ens espera.
No podem deixar cap pagès ni pagesa enrere en aquest camí, però cal que considerem la producció d’aliments com un sector estratègic de país. No només pel paper que té a l’hora de garantir a la població una alimentació de qualitat, sinó per totes les implicacions que té en la gestió i vertebració del territori. Volem poder continuar vivint de la nostra feina, seguir guanyant-nos-hi la vida, perquè estimem aquest ofici. Però sabem que deixar l’activitat agrària en mans dels designis de la voracitat del mercat, és condemnar-la a la seva desaparició. Ens hem de dotar de les eines necessàries per protegir-la i enfortir-la, amb criteris de sostenibilitat, sobirania i resiliència, perquè és, ha estat i serà una peça clau per afrontar la crisi climàtica i social que tenim al damunt.
Ens cal apostar per l’optimització, tecnificació i modernització del reg, planificar els usos de l’energia, l’aigua i la terra i començar a minimitzar la dependència dels combustibles fòssils. Promoure una regulació de la caça entesa com a imprescindible en la gestió de la fauna salvatge, afavorir la conservació i manteniment del mosaic agroforestal i fomentar la ramaderia extensiva i la silvopastura pel paper que tenen en la gestió forestal, la prevenció d’incendis i el manteniment de la biodiversitat.
Protegir el petit productor en front de les granges de producció altament intensificada, especialment si estan integrades en grans corporacions càrnies destinades a l’exportació, adaptant la normativa i les càrregues burocràtiques segons les dimensions de l’explotació, creant una distribuïdora pública que asseguri la compra de productes a preus justos, i que faciliti també la logística i el comerç local, recuperar o crear instal·lacions de transformació (obradors, escorxadors…) de mida petita arreu del territori…
I sobretot necessitem apostar pel relleu generacional, ja anem tard. Establir d’una Renda Bàsica Pagesa per tal d’acompanyar en l’arrencada de l’explotació, creant una oficina específica per donar-hi suport i un Banc de Terres Públic per tal que aquestes finques que quedaran en desús els pròxims anys no caiguin en mans dels fons d’inversió i les grans empreses.
Poder disputar l’hegemonia a aquells que ja tenen decidit destinar el Pirineu al monocultiu turístic i la plana a la intensificació de l’agroindústria en pro dels seus beneficis. Condemnant-nos a nosaltres a la desaparició com a pagesos i els nostres pobles al despoblament, reiterant en l’aposta per una especialització i un model depredador de recursos sense sentit en els temps que estan per venir.
Perquè sabem que per moltes pluges que puguin caure aquests dies, no pot pas ploure a gust de tothom. Perquè som o nosaltres o ells.