Farem una hipotètica resposta a les idees de  Clara Tena, des del punt de vista d’una noia com ella, que té tot el dret a dissentir dels seus conceptes sobre una llengua catalana simplement ben parlada o no. Ni que la nostra imaginada heroïna no sigui periodista, ni faci cap programa en un mitjà de comunicació. Però sí, que com ella, demana que la deixin viure com és, que de petita no l’acostumaren al bany freqüent i de vegades fa ferum de roba íntima bruta i pudenta i així ha pujat de petita. Però no s’hi escarxofa, ans s’ha proposat fermament de corregir-o per tal d’escampar el bon perfum que toca a una noia.
   
Ei, no tenim res contra els dialectes, perquè amb el seu argot legítim, són riquesa i amplitud del català. Ningú no mana parlar el dialecte central, o barceloní, però sí que la colla de lingüistes, dones i homes, ens supliquen que parlem un català net. S’adona, la Clara Tena, que els mots que ha citat i que ella diu d’hàbit són paràsits o servilismes del castellà? Amb el castellà que ella parla també és tan relaxada i tolerant per clavar-hi catalanades com clava castellanades al seu català?

  Havíem vist aquesta actitud en mascles, esperits forts, però no l’havíem vist en una noia. És una pena que mentre hi ha tants catalans i tantes institucions que treballen a favor de la conservació de la llengua catalana, hi hagi noies que els facin la contra d’una manera tan descarnada i irresponsable. Cal considerar que la llengua catalana està amenaçada d’extinció i de mort definitiva, que això seria convertir-se en un dialecte del castellà, i que el més obvi i racional és, si no els ajudem, tampoc no els destorbem en la seva tasca.

  També cal considerar que la llengua catalana pot ser igualment distingida per “dissortada llengua catalana”, com ho és Catalunya, pel nombre d’enemics que ha tingut a través de la història i encara té avui dia, pel mal que li han fet. Sembla que un tresor tan seriós com és la pròpia llengua que m’adjudica a una nació i a una cultura, substantivada especialment per una riquesa literària que poques llengües minoritàries al món poden presentar, hauria de despertar sentiments de protecció en la sensibilitat i la tendresa d’una noia. La imaginada protagonista parlaria per la seva pròpia experiència personal. No és periodista, no té cap graduació honorífica, és una simple mestra d’escola, però té un amor sincer a la llengua que li parlà sa mare i li agrada molt llegir en català i enriquir-se amb la seva fabulosa riquesa de lèxic i de recursos literaris.

   I jo mantinc la convicció que una llengua simplement ben parlada, neta, és un ornament per a una noia, que li dóna categoria, que prova que no és lleugera de cap i que té un endreç i un respecte per allò que més pot parlar a favor de la cultura d’una persona. Més val distingir-se per qualitats positives que per menyspreus d’allò que ens dignifica i honora.