Com una espurna informativa hem sentit dir que la premsa espanyola “s’ha abonat” amb la noticia que el president Aragonès es negà a assistir a la manifestació popular que a l’horabaixa feien a Catalunya el dia de la Diada. Remarquem, com a cosa infal·lible, que la premsa espanyola, per comptes de sospesar amb saviesa i serenor una escaiença que faci referència a un esdeveniment català, el que farà serà cercar-li la mínima ombra de defecte per neutralitzar-lo totalment. En aquest cas de la Diada és exactament allò que calia esperar-ne.

Ara, també cal considerar si el Molt Honorable Senyor Aragonès hauria fet més bé ignorant les seves diferències ideològiques. Cal posar al plat de balança el bé que es perd, deixant de col·laborar amb el poble, i a l’altre plat de la balança el que es guanya dissociant-se del poble. Més amunt d’això, jo ja m’hi perdo.

Com a mostra del que dic, aportaré l’expressió que digué el senyor Rajoy arran de la manifestació milionària que tingué lloc al litoral català: ¡Yo sólo vi gigantes! Veié els gegants que un poble hi aportà per a fer més festa. No n’espereu res de bo de tot
comentari que facin a Madrid sobre nosaltres. Fins i tot d’aquell que diu: Yo no entiendo
una España sin Cataluña. És clar, no l’entenen perquè han perdut totes les colònies i no
sabrien pas on exercir la seva ambició de poder.

Jo abordo aquests conceptes perquè configurem més clara la nostra necessitat d’emancipar-nos. La necessitat de fer-nos lliures. Castella ens vol ─també hi puc incloure Galícia i Bascònia─ perquè li facilitem uns camps de domini que ja són els últims que li resten. I perquè no se li’n vagin farà l’indicible. Ja ho veiérem quan el senyor Puigdemont declarà la República Catalana, Lliure i Sobirana. Perderen el control dels seus actes i desbarraren tancant els nostres valents capdavanters a la presó. I a continuació han vocalitzat que España és un veritable democràcia.

Es veu que són fàcils a perdre el cap i a imaginar-se que són distingits i que han fets prodigis de bé a la humanitat d’aquest planeta. Hi havia, deu fer un parell d’anys, un home públic castellà ─malauradament no em recordo del seu nom─ que deia que “els millors anys que ha viscut la humanitat han estat els de la hispanidad”. I quan el president de Mèxic demanà al Govern de Madrid que “demani disculpes pels crims comesos contra els asteques durant la conquesta i la colònia”, el Govern de Madrid fa com si sentís ploure.

Personalment, he viscut 12 anys a l’Amèrica Llatina i sé amb quines fineses d’adjectivacions tracten aquest concepte imposat de la Madre Patria... quan són ells sols. Li atribueixen, en aquesta Madre Patria, el do d’haver-se apoderat del oro de Amèrica Latina i d’haver-los deixats a ells en la pobresa.

En una reunió da caire social, mig seriosament, mig de riure, algunes senyores prou que em reclamaven a mi, però jo simplement els deia que no era espanyol. Quan em veien tan convençut del que deia, no ho entenien. Ja n’aprendreu, sinó pitjor per vosaltres.