Aquests dies ─segona setmana de març─ hem presenciat firmaments tan moblats, que en altres èpoques ens haurien fet témer: “Pluja forta a la vista!

Ja cal que tanquem portes i finestres!” I ara sembla que des d’allà dalt, entronitzat en aquestes bromes que tècnicament en diuen cúmuls i que fins ara, quan de veres s’hi posaven, ens donaven pluja en abundància que ens fornia d’aigua a les llars i amarava terra per donar vida als sembrats i nodrir de saba arbres i plantes, hi ha un geni malèvol que vulgui fer-nos la guitza, la vida impossible.

És la mateixa impressió que fa aquest follet implacable de l’escalfament del planeta. Que és una realitat que la humanitat del planeta acull arronsant- hi l’espatlla. Vull dir el poderosos del món, aquells que hi poden fer i hi han de fer alguna cosa. Segur que la processó va per dintre, estan ben convençuts que l’atmosfera del món va malament, però no saben què fer-hi.

I tots sabem que aquesta situació és resultat d’haver tractat malament el medi ambient amb la tala d’arbres que no donen euros de guany, amb la utilització de verins químics per matar herbes, ensulfatant els arbres amb productes químics que maten justos i pecadors, vull dir que maten també la petita fauna viva que acompanya la salut de l’ecosistema, com ara grills ─fa uns quants anys que a les nits no se’n sent cantar cap, com se’n sentien abans emplenant l’ambient d’una pau i d’una ductilitat que eren un goig i una garantia de bon son i bon repòs─, com també han matat els ocells i entre aquests els millors canors que harmonitzaven els nostres camps i hi infonien un sentit de bon viure per a tothom. Que n’hem perdut amb pocs anys de coses bones i com havem fet malbé l’ambient del nostre planeta! I això ho pagarem car.

Així ho explicava a un pagès de l’Urgell i li remarcava, ens trobàvem vora el canal, que ja no se sentia cantar un rossinyol, una cadernera o un pinsà, i ell em comentà. “Què n’he de fer jo d’un rossinyol? I vull guanyar-me la vida per a mi, per a la meva esposa i els meus fills!” “Molt bé ─li vaig fer jo─, però penseu que ho estem eixarreint tot i matant vida natural a l’ample, la qual cosa vol dir que vós sí que collireu, però que vindran els
teus fills que hi passaran dificultats serioses i que els teus néts potser que no colliran res perquè la terra restarà seca i eixarreïda...”

Si a tot això hi afegim la respiració industrial al món, el biòxid de carboni que respiren els milions de vehicles que hi circulen, els fums exhausts dels milers d’avions que volen a diari en totes direccions del planeta... Bé, pel que fa als vehicles terrestres, sembla que la solució serà l’auto elèctric, que qui sap quan tardarà a fer-se assequible i d’ús corrent. Però al problema del avions no se li veu gaire un final, perquè qui sap els anys que tardaran a
trobar-los un motor que s’impulsi mitjançant les irradiacions solars, si és que això no és un ciència ficció...

I tornant a la setmana que fa que vivim sota aquest cel rúfol i malcarat, durant la qual no hem vist una pluja decent i que aprofiti la terra, semblaria que hi hagi algun geni malèvol que vulgui perjudicar la humanitat i en faci patir una mena de suplici de Tàntal.