Llegia el volum 13 de les Obres Completes de Josep Pla, que porta per títol “Les escales de Llevant”, on l’escriptor visita les principals ciutats italianes, baixant de nord a sud, i tot seguit inicia un viatge per mar en el vapor Herlz, que és el nom del jueu hongarès que fundà el sionisme, i a través del trajecte fa comentaris sobre les illes mediterrànies que veuen passant i que acaba en Tel Aviv, que diu que vol dir: ”Tossal en primavera”. Pla és molt primmirat a elogiar les coses que veu i que descriu, i així i tot a Israel es desfà en elogis respecte a com els jueus han sabut instal·lar-s’hi i fer-hi progressos inaudits per situar el territori a nivell dels països més desenvolupats i rics del món. Subratlla la qualitat seca, arenosa, desèrtica del terreny i fa veure com els jueus ho han tornat tot cultivable i
fèrtil a base de grans obres d’enginyeria per portar aigua a tots els racons.

L’hi pot haver empès el bon acolliment que els jueus li dispensaren i el bon suport que li donaren en la seva activitat periodística, tant que per anar cap al Negueb, li posaren un auto i un conductor a les seves ordres i l’acompanyà no altre que el doctor Gugenheim, un esplèndid mecenes que fundà un museu al darrer crit de la tècnica, a Manhattan, amb façana surrealista, vistent del Central Park.

Els seus elogis són més accentuats respecte a com han sabut ressuscitar la llengua hebrea, fer que el poble l’adopti i la parli i que els lingüistes la perfeccionin a nivell de les més parlades al món. Diu que l’hebreu ja estava extingit arreu del món i que restava com un fòssil en la vitrina d’algun museu de Palestina. Assegura que és un idioma molt difícil.

Abans i arran de la fundació de l’Estat d’Israel en 1948 els jueus de la diàspora hi
immigraren massivament i els de cada nacionalitat d’on provenien parlava la llengua d’aquesta nacionalitat, és a dir, que en la nova societat jueva s’hi podia produir el fenomen de Babel, però els governants, amb saviesa i tacte saberen fer que la gent acceptessin l’hebreu i ara el parlin normalment. És clar que hi tingueren a veure les fortunes, i fortunasses, que portaven alguns d’aquells immigrants, però sí, subratllem-ho, també la saviesa, el seny, la tècnica, la gràcia i l’aptitud d’un poble intel·ligent, que estima casa
seva i que no permet que el divideixin els enemics.

Tot això jo ho assumia amb certa enveja i també amb una sensació de perill. El perill que el català s’extingeixi i resti com un fòssil als diccionaris i a les obres literàries, d’altra banda tan meritòries i valuoses, que ha creades. Tenim un altre cas d’una nació que ha volgut restaurar a casa seva la llengua molt malmenada o ja perduda, Irlanda després
d’adquirir la seva independència d’Anglaterra, a la primeria dels vint del segle passat. No crec que Irlanda ho hagi aconseguit amb la facilitat i a nivell de com Israel ha revifat el seu hebreu i potser que Catalunya fóra més com ella que com Israel... Uns quants irlandesos que vaig tenir per companys als Estats Units, entre si parlaven en anglès i no en irlandès;
potser que hi fes l’ambient, qui sap.

Però els catalans tenim l’obligació de no permetre que el català es mori, ans de fer que sigui netejat de les infeccions que l’emmalalteixen amb perill de mort. És millor no morir que haver de ressuscitar. Bé que mentre hi ha vida, hi ha esperança. Israel se serví molt de la immersió de les escoles en l’hebreu i dels mestres. Mestres molt responsables, conscients de la situació, que entraven de cor en l’obra vivificadora del govern respecte a la llengua i els primers interessats a recuperar-la. L’actual situació malalta del català també depèn en gran manera dels nostres mestres; caldria encendre’ls en l’amor a la Pàtria que abrandava l’esforç i la constància dels mestres jueus per fer un servei tan elemental a la Pàtria i engrandir-la.

També hi responia l’alumnat, dintre les seves capacitats, i hi responia el jovent el qual era generós i també s’associaven a la idea del govern, dels mestres i del comú de ciutadans per formar un gran país, avançat entre els avançats del món. Quin sentit d’esperança i de força que dóna un jovent conscient i que estima sincerament la Pàtria! Quina sort! I, ai las, Catalunya no es gaudeix d’aquestes benaurances!

Per contra, el jovent català emigra cap a Austràlia i Califòrnia i aquí ho teniu i aquí us ho fareu. La diàspora del jovent català. Israel s’ha fet gran amb l’accés dels de la diàspora i Catalunya es fa pobra i perd la sang amb la diàspora del seu jovent, nois i noies. Tots diuen que tornaran i allí s’enamoren i adéu-siau Catalunya. Que Déu ens valgui!