La lectura de l’Obra Completa de Tomàs Garcés, com dic, m’ha subministrat coneixements interessants. No podia encabir-ho tot en el darrer escrit, del mateix títol, per no fer-me massa llarg, tot i que veia que deixava coses al tinter. A més de conèixer la història dels andalusos respecte a casa seva, al tombant de segle XIX i a la primeria del XX, també m’he assabentat que la poetessa gallega, Rosalía de Castro, i el seu compatrici Alfred Brañas, eren independentistes gallecs convençuts i militants al mateix temps que l’independentisme andalús era al viu, al tombant del segle XIX i endavant. Ambdós són poetes i escriptors, i tenen obra en castellà. Els seus versos, ara els de Brañas, són forts i directes; compara la situació de Galícia amb la d’Irlanda i diu, adreçant-se a os labregos: os labregos ─ cultivadores ─foran escravos ─ dos sus señores. I també: Como en Irlanda, iérguete e anda. De la seva banda Rosalía diu en els seus versos que no voldria odiar l’Estat espanyol, però que ho fa per l’abús de poder amb què veu que ha tractat el seu país.

   Però tornem a Blas Infante, l’andalús que pels volts de la primera guerra europea, amb el seu llibre Ideal andaluz, era un veritable apòstol de la independència d‘Andalusia. (Jo aquí he de fer una rectificació, que és que al  primer escrit vaig dir que els andalusos emigraven cap a “Amèrica”, com els irlandesos que passaven les seves mateixes trifulgues de despotisme i de fam, però no, ho feien cap a l’Àfrica). Diu així Infante: Entonces los dominadores se repartieron en grandes proporciones el suelo de la patria y expulsaron a nuestros padres, generosos y creadores, a las playas inhospitalarias del África hosca... Segueix l’enumeració de les vexacions sofertes i prorromp en el crit per la llibertat i la civilització: ¡No emigréis! ¡Combatid! La tierra de Andalucía es vuestra. ¡Recobrad la tierra que vino a arrebataros la dura dominación!

  ¿Com ha estat que els andalusos actuals han oblidat aquest passat seu? Pareu ment en les actituds, els ditirambes, les exaltacions tribunícies dels seu capdavanters, i exponents de Ciutadans, Arrimadas, Rivera, més aquella diputada que es llançà al micro, diria que al Parlament, i gità el crit histèric que ¡los catalanes no fuercen a  nuestros hijos a hablar catalán en la escuela!  Jo ho diguérem: fa tota la impressió que els actuals andalusos tenen aquest carnet d’identitat: Nosaltres ho tornarem a frenar. I han inventat l’híbrid de les dues banderes, que es refusen de base, per tal d’enganyar-se i enganyar, i no dubten a dir-se catalans, quan en són l’antítesi.

    És a dir: ja no els importa la independència d’Andalusia, i es bolquen totalment a impedir ─a frenar─ la de Ctalunya. I per què? Perquè, con la victoria de Franco sobre los catalanes, foren convertits en carn de canó de les brutes intencions del Caudillo, enviant-los massivament cap aquí, mentre mantenia  Catalunya lligada de mans i totalment impedida. Tu ho diràs, els andalusos venien a posseir un país que no era el seu, amb tot el suport del Govern central de las Españas, i d’ençà que han considerat Catalunya un feu seu. Ara no ho volen perdre tot això, en cap manera! Volen disposar dels catalans i engaltar-los La Feria de abril. Heus ací la raó fonamental per al naixement de Ciutadans i de VOX. I això és el que infla el NO contra el SÍ respecte a la independència de Catalunya ─uns vinguts de fora que ara decideixen la sort definitiva de Catalunya.

   No emigreu cap a l’Àfrica, emigreu cap a Catalunya, que el dictador ens l’ofereix en safata i allí no hi ha cortijos. Ho tindrem tot a favor nostre. I frenarem tot intent legítim de llibertat de part dels catalans, perquè casa seva és nostra i som primers que ells. És més saborós posseir la casa d’altri, que ser lliures a la pròpia.Pere Ortís.