El record que la Pàtria és maltractada per violents i irresponsables no em deixa mai de petja, ni que sigui lluny de casa. Enguany he trobat  considerablement més estès, als Estats Units, el coneixement del tràngol que passa Catalunya i més freqüent que t’abordi un anònim, que et demani d’on ets i, en dir-li from Catalonia, from Barcelona –més from Barcelona que from Catalonia−, s’animi a demanar-te com va per allà i vulgui saber-ne més que no en sap. Ho atribuixo a l’encert que tingué l’Honorable Puigdemont per la internacionalització que ha sabut donar al nostre cas. Diguem de passada que allò més natural i que els interessats comenten sense esforç i com la cosa més natural del món, és que una nació vulgui ser lliure, que Catalunya vulgui ser lliure. I és clar, s’indignen que els nostres capdavanters estiguin tancats a la presó per proclamar-se lliures. No poden capir que govern i jutges castellans en facin un crim, un “terrorisme”.
  De cop, un col·lega colombià, m’asseu al seu costat davant la televisió perquè presenciï un programa de la CNN sobre l’actualitat catalana. Un programa que molts, d’un bàndol i de l’altre, haurien de veure. Fonamentalment està d’acord amb la llibertat de Catalunya, però demostra un equilibri, una imparcialitat sana i sàvia. Perquè fa parlar a tothom, de l’un i de l’altre bàndol, com dic. Hi parla Rajoy –el programa és del seu temps, no de Sánchez o de Casado, que tan sols hi intervenen al final−, hi parlen jutges castellans, hi parla García Albiol, hi parla Arrimadas, aquesta amb la seva típica castanyola andalussa, defensant el seu privilegi de ser protegida contra Catalunya per l’Estat i pels jutges castellans, majorment en el cas de litigis lingüístics, i ensenyant el seu llautó contra la Catalunya integral i històrica, que ella sap que se’n va a l’aigua si continua subjecta al govern espanyol; allò que la paia no vol perdre és el seu privilegi a Catalunya, i privilegi dels de la seva corda, i parla dels catalans com si fossin ells sols, bé que aferrada a la paraula “catalans”, que li fa un gran servei.  Només hi dic que, així com removem del lloc sagrat les despulles del dictador i genocida, també caldria remoure de Catalunya aquells que hi estenen el seu missatge, el del disctador i genocida, la seva herència, el seu encàrrec de surpimir la Catalunya històrica i essencial. Tothom hi diu la seva veritat, la seva opinió. El programa no opina, no ataca, ni menysté ningú. Però sense abusar-ne, relleva la veu dels autèntics catalans.
   Entre els contraris, i rivalitzant amb la Arrimadas, figura el ministre espanyol Borrell, ben integrat a les esquerres espanyoles i espanyolistes, amb les seves repetides intervencions on manifesta una cruel acidesa contra la sobirania de Catalunya i aquells que hi treballen, amb un amaniment de burla, per exemple, quan menciona les dues mil empreses que han abandonat Catalunya arran de pronunciar-se República lliure. El ministre fa mèrits davant Madrid, ni que sigui denigrant casa seva, la qual sembla que mai ha sentida.
  Entre els catalans de va debò cal mencionar al senyor Puigdemont, al senyor Torra, al senyor Mas i tots els capdavanters que són a la presó, en especial la senyora Carme Forcadell, a la qual el programa mostra una atenció respectuosa. L’han fet una colla de periodistes, fotografs i gent del ram, però tots amb nom anglès, que és garantia de veracitat. El programa no deixa res perd, ni en pro ni en contra. Presenta, per exemple, el senyor Jordi Sànchez avisant la massa de catalans enfervorits que es moderin i parin compte a no fer cap violència –crim pel qual el tanquen a la presó. Presenta igualment retalls i perspectives de les milionàries manifestacion a favor de la nostra Sobirania ocorregudes a Barcelona i a altres capitals de província, i mostra estranyesa perquè govern i jutges castellans no hi parin ment, ans més aviat les neguin. També s’allarga ensenyant les atrocitats comeses per la policia estatal el Primer d’Octubre, del 2017, mentre trenquen vidres d’escoles on hi havia urnes, mentre llancen honorables senyors a volar per l’aire, o els rebaten per terra rere empentes brutals, perquè els senyors els avisen que tenen el dret a votar, o perquè insisteixen a obrir-se pas per anar-hi, com també ensenyen la noia semi despullada per les estrebades dels cafres, mentre l’arrosseguen per terra estirada pels cabells, presenten la senyora granadeta amb la cara feta un devessall de sang pels cops de porra de les víctimes de l’odi dels catalans, que diuen els de Madrid i els jutges castellans, assegurant que els votants linxaren la policia estatal, pobreta. Gràcies, perquè són imatges prou eloqüents i que bé poden donar la volta al món, sense que les puguin manipular els falsaris. També hi intervé, i amb molt d’encert i penetració del cas, el locutor de TV3, Antoni Basses, que omple el pàmpol de l’aparell amb la seva il·lustríssima barba –splendida capucinorum barba.
   A més d’això, el New York Times presenta adés i ara estampes sobre les nostres manifestacions i breus textos on fa veure la brutalitat de la policia i la fe ardent dels catalans a obtenir la plena Sobirania. I també ho fa The Washington Post,  cerqueu-los al google: The New York Times on Catalonia. No els ho agrairem mai prou. Que l’Estat espayol continuï per aquestes tresqueres, i els jutges també hi continuïn, i veuran reforçada, i confirmada, l’opinió dels americans respecte al primitivisme i la cafrada dels espanyols, concebuda arran de la manera com tractaren les colònies llatinoamericanes i de la desfeta de l’armada espanyola al Carib, en la guerra de Cuba, que semblà un campanya naval de guerra bufa, on acabaren amb la barbàrie castellana en aquest continent –Americani dixerunt.
  En resum, es veu ben clar que els ciutadans del món conceben la voluntat de Catalunya de ser lliure i sobirana, amb la major naturalitat, com l’acceptarien de qualsevol altra nació del món. Amb plena normalitat i amb ple sentit comú. Sense veure-hi crim, com l’hi veuen govern i jutges espanyols.
     
Pere Ortís.