Enmig del desori creat per l’oposició radical del govern central al propòsit dels catalans de voler ser lliures, cal no perdre de vista que tenim uns positius a favor nostre, ni que els tinguem desats com en un arxiu de l’internet, que s’hi esperen per a rebre acompliment de part nostra. Són tres de bàsics, el primer dels quals és el resulta del referèndum de l’1 d’Octubre, el segon el resultat de l’altre referèndum del 21 de Desembre i l’altre la Proclamació de la República Catalana de part de l’Honorable senyor Puigdemont en connivència amb el Parlament de Catalunya. Són fets, no són boira, no són vapors o somnis, són història encara viva i palpitant, i contra facta non valent argumenta, “contra el fets no hi ha raons que valguin”. Som, altra vegada més rics i ben apuntalats que no ens pensem.
Que a Madrid ho invaliden tot plegat d’una plomada? Que a Madrid s’ho han passat pel sistema com lletra morta? No, que és lletra viva! Que tot això als catalans ens apressa, ensems que ens apuntala i ens autoritza a procedir segons la nostra decisió! A Madrid poden anul·lar-lo tant com vulguin, però no tenen cap poder per a anul·lar uns fets democràtics, ni que ho facin a nom de la democràcia, absurd que palesa com n’estan de desorientats i de perduts en aquest cas. Que els fa mal que Catalunya se’ls en vulgui anar? Ho sentim, però és decisió del poble català, que fins la data el govern central bé s’ha gaudit del seu poder absolut i despòtic sobre Catalunya i ja n’hi ha ben prou. I què diran, que el referèndum de l’1 d’Octubre fou il·legal? La il·legalitat és desconèixer-lo i dir-ne que fou il·legal. Puix que cap moviment de la majoria d’un poble, espontani i al seu gust, i a casa seva, és il·legal i prohibir-lo, o declarar-lo nul un cop produït, és la grossa il·legalitat frontalment contra la democràcia.
Un poble és lliure i te poder suficient per auto consultar-se i manifestar al quatre vents la seva decisió respecte al seu esdevenidor. I a podrir això tan sagrat ningú no té poder, ni que ho faci amb tota la barra i contra drets naturals, contra els poders internacionals que s’hi remiren i hi fan el paper l’orni, fins contra les lleis pactades pel món i que tot sovint són rifades pels més ignorants, amb la gosadia fàcil i barata que dóna el sentiment del drets dels meus ossos i de la meva sang, que per segles ho han vist i imposat així, i ara les víctimes volen espolsar-s’ho de sobre i això és un intolerable atemptat.
Enmig d’aquestes fantasies que no s’aguanten, afermem-nos en e nostre dret i no l’abandonéssim pas. Són valents a inventar calúmnies de rebel·lió i de dilapidació pel simple fet que darrere hi tenen tancs i canons, un exèrcit organitzat i milers de guàrdies civils que han rebut una formació especial en què han hagut d’assimilar un odi irreconciliable als drets humans dels catalans i a les seves llibertats, i per això s’irriten quan els mencionen l’odi perquè se senten ferits en la cama del mal. És, simplement, la llei del més fort, la llei de la selva. I per aquesta llei som on som. I fixeu-vos que els guàrdies civils de seguit s’exalten per l’”odi” que els tenen els catalans, perquè el seu cor és ple d’odi i “de l’abundància del cor parla la boca”. Solució per a ells: fer-se víctimes de l’odi i així dissimulen el seu.
Si els nostre capdavanters han estat tancats a la presó per “rebel·lió” i per “malversació”, també han de ser tancats a la presó els Rajoy, els Franco, la Sáez, el Llanera, etc., etc., per calumniadors, per executors d’innocents, per practicar un despotisme tradicional sobre el poble català, per perseguir la llengua i la identitat catalanes a través dels segles. Vegeu com està el panorama. I això ha de romandre així? I no vindrà un dia que tot això s’esberlarà i deixarà veure el seu fons podrit? Tinguem paciència, els catalans, però no una paciència inactiva, ans sàvia, llesta i constant, que al món hi ha elements i reserves ─especialment quan es desintegri l’estultícia actual─ que s’esperen per actuar a favor nostre a la primera avinentesa.
Pere Ortís.
