D’on venim?

És ben sabut que la transició energètica és un camí ineludible pel qual haurem de passar, amb més ganes o més a la força. L’estat espanyol va a la cua d’Europa en aquesta matèria, degut, principalment, al bloqueig imposat al seu moment pel govern de Mariano Rajoy amb l’impost del Sol, que blindava els interessos de les grans elèctriques i posava traves a les iniciatives ciutadanes per instal·lar plaques solars. Ara toca córrer.

Què és el PLATER?

El Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables de Catalunya es va iniciar durant la legislatura passada per tal de planificar la implantació de l’energia solar i fotovoltaica a Catalunya. El procés es va iniciar amb una recollida de propostes fetes per l’administració local i entitats vinculades al territori, que al Solsonès va coordinar l’Oficina de Transició Energètica. 

D’aquelles propostes al PLATER definitiu no se’n veu ni rastre. El document final no recull cap de les propostes encarades a fer una implantació racional i respectuosa amb el territori, com per exemple limitar la potència instal·lada, potenciar els projectes impulsats des del territori o donar marge als ajuntaments per regular-ho a través del POUM. 

Què diu el PLATER?

El PLATER estableix quines zones del territori català són aptes per a la instal·lació d’energia, establint unes quotes per municipi tant d’energia solar com eòlica, basant-se en un percentatge del total de la superfície apta. Tot i anomenar-se d’energies renovables exclou la hidroelèctrica ja d’entrada. 

Aquest PLATER elimina tota possibilitat dels ajuntaments de regular qualsevol aspecte de la instal·lació de renovables a través del POUM, passant per sobre de l’autonomia local, i és una autopista a nivell de tràmits per a les empreses de l’oligopoli energètic per impulsar macroprojectes. 

Segons l’ICAEN aquesta zonificació s’ha fet a partir de la superposició de més de 140 capes d’informació, que ara mateix no són públiques. Tot i que en els preàmbuls es parla d’aprofitar edificis i zones ja alterades per la mà humana fa un càlcul molt a la baixa en aquest aspecte, contradient altres estudis que demostren una possibilitat d’aprofitament molt major. Això provoca que el principal afectat d’aquesta planificació sigui el terreny agrícola, que veu com fàcilment podrà ser reconvertit en plantes fotovoltaiques, perdent un ús bàsic com és la producció d’aliments. Això comporta, a la vegada, la pèrdua a l’activitat pagesa i dels seus impactes associats lligats a la gestió del territori. Per altra banda, els projectes són susceptibles de ser declarats d’interès públic i arribar fins i tot al punt de l’expropiació dels terrenys si el propietari s’hi oposa. 

Per què és una oportunitat perduda?

Planificar la política energètica del país és clau, i amb el procés d’elaboració del PLATER teníem l’oportunitat de construir un model distribuït, basat en apropar els pols de producció amb els de consum. No obstant això, s’ha optat per perpetuar el model centralitzat extractivista que ja tenim. Un model que condemna els pobles rurals a l’abandonament i a la pèrdua de l’activitat agrària, a la vegada que debilita encara més la sobirania alimentària del país i genera un efecte especulatiu sobre el preu de la terra, de la que en dificultarà encara més l’accés, especialment als joves que volen entrar al sector. 

Darrere el PLATER s’hi veu la mà de les grans elèctriques, les mateixes que fa uns anys van frenar la implantació de renovables a petita escala amb l’impost del Sol, que han utilitzat la seva força per crear-se una normativa a mida que els hi permetrà eliminar els entrebancs que ara es podien trobar des dels municipis i entitats per tal d’impulsar grans macroprojectes. Per a aquestes empreses surt molt més a compte instal·lar panells sobre sòl no urbanitzable que no pas sobre teulades i infraestructures ja existents.

Teníem l’oportunitat de bastir un sistema energètic que potenciés la generació en les zones urbanes, els projectes petits i mitjans i les iniciatives ciutadanes i públiques, que generarien un repartiment de beneficis molt més gran entre la població, i que aprofités infraestructures humanes com autopistes, polígons i canals de rec.

Però quina alternativa hi ha?

Els exemples del model energètic distribuït i descentralitzat els trobem arreu d’Europa. Tenim l’exemple de països com Dinamarca o Alemanya, que és el país d’Europa amb més potència fotovoltaica instal·lada, amb més de 100.000MW. D’aquests, el 72% són en instal·lacions de menys d’1MW, fetes en espais transformats i impulsades per comunitats locals i sectors productius.

Les ciutats i zones industrials tenen unes possibilitats de producció energètica molt mal aprofitades, especialment les teulades dels edificis i el país té infraestructures que podrien servir per generar energia en espais ja antropitzats, com per exemple les mitjanes de les autopistes, sòls degradats, els canals de regadiu o la superfície dels embassaments. 

A la nostra comarca també tenim també nombroses naus i granges infrautilitzades, que podrien contribuir en la generació d’energia fotovoltaica molt més enllà de l’autoconsum, i tenim una gran infraestructura com és la presa de la Llosa del Caball que fa 30 anys que està construïda i encara no ha produït ni un KW d’energia degut al litigi legal sobre qui se’n queda la concessió. 

A la vegada, arreu del país han sorgit iniciatives com comunitats energètiques, impulsades per entitats, ciutadans i institucions que volen contribuir en la transició energètica i que es troben nombrosos obstacles i impediments logístics i burocràtics. 

Cal fer una transició energètica que no repliqui els errors del model actual. Cal prioritzar zones ja alterades per l’activitat humana i de prioritzar la producció a prop d’on es consumeix, per eficiència i impacte ambiental. I cal que els beneficis d’aquesta producció energètica repercuteixin sobre la població i no quedin concentrats en les mans de les grans empreses de sempre.