Arribo a El Pinell de Brai (Terra Alta) un divendres assolellat i fred de principis de gener. Per fer-ho, he conduït per carreteres i paisatges que s’enfilen entre muntanyes marcades pel silenci i la tranquil·litat de l’hivern, i vinyes que s’estenen fins on arriba la vista. A El Pinell -948 habitants- s’hi respira calma. Aquí, el temps i la vida semblen avançar a un altre ritme.

He quedat amb l’Stien Meys (Anvers, Bèlgica) a la plaça de l’Ajuntament. La reconec de seguida: asseguda en un banc, mirant el mòbil -escrivint-me-, amb ulleres de sol i, al costat, un cotxet. Dins, el Marcel, de només quatre mesos, dorm plàcidament, aliè a tot. Ens saludem i comencem a caminar. L’Stien empeny el cotxet i enfilem cap a la Bassa on, envoltades de natura, seurem. Abans, però, pel camí, passem per davant de l’escola. Al pati, les corredisses i els crits dels infants irrompen en el silenci del poble. I algú crida a l’Stien. És la Juli (4 anys), la mitjana dels seus tres fills. Ens aturem i la saludem somrient. Un instant breu, familiar i proper.

Quan comencem la conversa, l’Stien es treu les ulleres. Ulls blaus clars, mirada tranquil·la. Durant tota l’entrevista, el Marcel no es desperta ni una vegada, com si el relat de la seva mare li fes de bressol.

De Bèlgica a la Terra Alta

L’Stien és d’Anvers, la ciutat més gran de la regió de Flandes i la segona de Bèlgica, després de Brussel·les, però fa vuit anys que viu a El Pinell de Brai. Té tres fills: el Mateo (6 anys), la Juli (4) i el Marcel (4 mesos), i treballa fent controls de qualitat per a una empresa internacional de Gandesa dedicada a la fabricació d’envasos de paper i cartró per a la indústria alimentària. Abans havia treballat a la cooperativa del poble.

El seu marit i ella van arribar a El Pinell l’octubre del 2017 buscant un altre estil i manera de viure. “Volíem un altre clima -diu-. També la muntanya, la natura i la tranquil·litat”. L’acollida, explica, va ser “molt agradable”. “La gent ens va rebre amb els braços oberts”.

Aprendre català per sentir-se a casa

El català va ser el seu primer repte. “Al començament, amb l’administració, va ser una miqueta complicat.” Però, en arribar, un veí del poble la va avisar: era octubre i aleshores començaven els cursos gratuïts de català a Gandesa -del Consorci per a la Normalització Lingüística, l'ens del Departament de Política Lingüística que treballa per fomentar l'aprenentatge i l'ús del català-. Català inicial, per poder presentar-se i tenir converses simples, recorda, “per entendre la gent que viu aquí”. “Considero que quan arribes a un altre país has d’aprendre l’idioma per integrar-te. I em va anar molt bé”. Abans de marxar de Bèlgica, ja ho tenien clar: volien aprendre la llengua del lloc on anirien a viure. A banda de les classes, l’Stien demanava llibres infantils als veïns i mirava dibuixos en català a la pàgina web de TV3 per familiaritzar-se amb l’idioma.

Llengües que creixen amb els fills

Ara, l’Stien parla neerlandès, anglès, una mica de francès, català i castellà. A casa, amb els fills i la parella -també belga- parlen neerlandès. Els fills han nascut aquí i parlen català, però d’aquesta manera “aprenen i practiquen les dues llengües”. La decisió i la norma, però, és clara: fora de casa, entre ells, català. A l’escola, al parc… “Si estem jugant a la plaça i parlem entre nosaltres neerlandès, és estrany per als altres nens i pares”.

Encuriosida i sorpresa, li pregunto si aquesta decisió parteix d’una conversa entre ells, i l’Stien assenteix: “És una decisió consensuada. Ho vam parlar i ho vam pactar així”.

L'idioma com a clau d’integració

Parlar català, diu, l’ha ajudat molt a integrar-se. Recorda, anecdòticament, que van arribar a Catalunya la mateixa setmana que Carles Puigdemont va marxar a Bèlgica. “Tothom em deia: ‘Oh, ets de Bèlgica! I parles català!’ Jo deia dues paraules… Però la gent estava molt contenta i entusiasmada.”

A la feina no hi havia alternativa. “Si treballes, no tens opcions. No podia parlar anglès o neerlandès.” “Em feia una mica de por al començament. A l’institut, els idiomes no eren el meu fort.” Però viure aquí ho va accelerar tot. “En dos o tres anys vaig arribar a un nivell força bo.” I d’això, se’n sent molt orgullosa. “Aprendre l’idioma et facilita la vida”, sentencia.

Orgullosa també del coratge de fer el canvi: “No és fàcil. És tot molt diferent”, es sincera. Però està “encantada de viure a Catalunya”, somriu. Amb un caràcter afable i obert, d’aquells que et fan sentir còmode des del primer moment, l’Stien parla un català característic de la Terra Alta, amb aquell accent que s’arrela a la terra. La diferència amb el meu català de l’Alt Maresme és evident -i ho comentem-, però també ho és la naturalitat amb què el fa seu.

El Marcel continua dormint, mentre el sol suau cau sobre la Bassa d’El Pinell de Brai, que sembla escoltar en plena natura i silenci la història d’arrelament de l’Stien, que ja forma part del poble.