24
de març
del
2024
Dirigeix la revista Sàpiensdes del 2011, on fa una tasca reconeguda de divulgació històrica i recerca. La seva incursió per la ficció l'hauria d'haver dut, potser, a la novel·la històrica. Però un estrany missatge d'un desconegut la va portar per altres camins. La periodista Clàudia Pujol (Olot, 1976) ha publicat la seva primera novel·la, No et refiïs dels teus records (Columna). Un títol inquietant per una trama que ho és encara més.
Pujol explica en aquesta entrevista -feta a la cafeteria Laie de Barcelona- l'atracció que sempre ha sentit per la crònica negra i la literatura entorn aquesta temàtica. Entre la seva producció bibliogràfica hi ha Diari d'un forense i En l'escena del crim. Però sobretot l'atreu entreveure les claus de la psicologia humana, els motius de l'assassí, la distància potser curta que hi pot haver entre l'aparent normalitat i el crim.
La crònica negra sempre l'ha atret. Ha publicat diversos llibres d'aquesta temàtica.
Soc molt lectora de novel·la negra des de sempre. Vaig començar a llegir Henning Mankell, un escriptor suec. He llegit molta novel·la negra escandinava, des de Mankell a Stieg Larsson, i també d'altres àmbits europeus. Estic enganxada a Joël Dicker. Fa uns deu anys jo havia publicat dos llibres entorn el forense Narcsís Bardalet. Van funcionar bé i a Edicions 62 em van dir d'escriure un llibre de la temàtica que fos. Vaig pensar primer en novel·la històrica, que sent directora de Sàpiens seria el que tenia més sentit. M'atreia fer una novel·la de ficció.
Però li va passar una cosa una mica novel·lesca, precisament.
Sí, i hi ha gent que no s'ho creu. Una persona em va contactar a través de Facebook per dir-me que havia llegit els meus llibres i li havien agradat. I que tenia una gran idea per fer un llibre i l'havia d'escriure jo. La meva curiositat periodística va fer que quedés amb aquesta persona. Ell tenia un títol, L'assassí del Facebook. Li vaig dir que l'escrigués ell però em va explicar que no podia perquè tenia un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) que, entre d'altres coses, li impedia concentrar-se i el feia dubtar de tot. Com a personatge em va semblar molt interessant i vaig començar a donar-li voltes. Em va explicar com és aquest TOC, que genera des de situacions obsessives com preguntar-se si t'has deixat les claus, si has tancat el gas, etcètera, a pensaments contaminants com pensar que si dones la mà a algú et pot encomanar alguna cosa. També era un amant de totes les teories de la conspiració. Era apicultor. En fi, tenia un personatge de novel·la que estava demanant un autor.
O sigui, que el protagonista, el Samuel, té molt d'aquest personatge que va conèixer.
Sobretot en els primers capítols.
El va continuar veient?
Durant vuit anys, no. Però li vaig dir que si mai acabava el llibre li faria saber. Li vaig enviar i em va contestar a les 24 hores dient-me: "Mai m'havia sentit tan identificat amb un personatge de novel·la".
O sigui, que al Samuel de veritat li ha agradat molt.
Li ha agradat, sí. Al llibre parlo de l'assassí d'Instagram, perquè és la xarxa que té més repercussió. Però m'era igual la xarxa.
Faci'ns cinc cèntims de la trama.
El que explico és que aquest personatge comença a enviar necrològiques a alguns dels seus contactes a Instagram. I el que comença sent una juguesca pren una altra dimensió quan aquesta gent va morint. Si ell no és l'assassí, aleshores què està passant? Aquest és el misteri que sobrevola tota la novel·la.
Ha volgut escriure una novel·la negra o fer un retrat del moment social?
És que jo crec que tota la novel·la negra té una part molt important de radiografia de la societat. Si faig una novel·la molt contemporània també ho faig per parlar de temes que m'interessen, com els perills de les xarxes socials, que em porten també a parlar d'un altre tema menys conegut com és el del neuromàrqueting.
Què és, exactament?
És un tema molt angoixant. Empreses de publicitat, que abans feien enquestes per saber els nostres gustos, ara utilitzen indicadors biomètrics, ens miren des de la resposta de les nostres pells fins a on dirigeixes la mirada, quines àrees del cervell s'activen davant de determinats estímuls, coses d'aquest tipus.
Però com ho detecten?
A través de conillets d'índies, de persones a les quals els posen tot d'estris al cap i observen com reaccionen. I això em sembla molt inquietant. D'aquí a la manipulació de la ment hi ha un pas molt petit. Que es pugui arribar a llegir la teva ment per saber què vols tu abans de saber-ho tu mateix.
Les abelles tenen també un paper en la novel·la. Hi té alguna fília o fòbia determinada?
No. Les abelles apareixen per primera vegada perquè el noi és apicultor aficionat. Però també em fascinava que un insecte tan petit pugui ocasionar tantes morts o que sigui clau per a la supervivència de la humanitat. És aquella frase d'Einstein que deia que si un dia desapareguessin les abelles, duraríem quatre dies. I a més, hi ha un problema mundial que també sobrevola la novel·la, i és que les abelles van desapareixent.
Cosa que s'està produint realment.
Sí, sí, és que tot el que explico està basat en realitats. Parlo de ciberseguretat i m'hi vaig documentar. Vaig voler conèixer la unitat de ciberdelictes dels Mossos. Tot el que explico està documentat. L'apicultura: me'n vaig anar al Perelló per veure un museu i conèixer tot el cicle de les abelles.
L'atreu aquest terreny entre la normalitat i la monstruositat en què a vegades es mouen els éssers humans?
M'agrada molt la psicologia. La part detectivesca, el què, qui, com, la recerca. Quan feia els llibres del Bardalet, m'interessava el que ens revelaven els morts, saber tot el que podíem d'una mostra de sang. I després la part psicològica. Jo sempre li preguntava a Bardalet què és el que pot portar a una persona aparentment normal a cometre una barbaritat.
I tenen resposta?
Ell sempre em responia el mateix: això no ho sabrem mai. Perquè les grans barbaritats sempre les acaba cometent la gent que no haguéssim dit mai. Al llibre hi ha molts tipus d'assassinats, des de qui mor per la picada d'una abella a altres que acaben calcinats o enverinats, que al final sempre em sembla una manera molt perversa d'assassinar una persona.
L'enverinament la considera la manera més perversa de matar?
De les que surten en el llibre, sí. Sí, perquè implica una premeditació però alhora una proximitat.
Ha conegut algun assassí?
No.
No li genera fascinació la figura de l'assassí?
La part psicològica. No diria que no a fer-li una entrevista.
Som una societat molt neurotitzada?
Crec que sí. I tinc la sensació que cada cop més. Amb moltes fílies, moltes fòbies. Hi ha la sensació que hi ha molt de malestar social i que acaba emergint en el moment més impensat. Ho veiem ara mateix en el tema de les presons. Durant el procés molta gent potser hi va canalitzar el seu malestar. I ara, per on sortirà? No ho sabem.
Pel que fa al títol, No et refiïs dels teus records, realment, la memòria ens pot trair molt?
Vaig triar el títol perquè em semblava inquietant. Però és que no ens en podem refiar totalment. Moltes coses que ara les veiem d'una manera estic convençuda que d'aquí a deu anys les recordarem d'una altra manera. Moltes de les coses que estem segurs que van passar d'una manera determinada no van passar així. A la novel·la hi ha un seguit de personatges que, per raons diverses, no es poden refiar dels seus records, des de qui està sota l'efecte de les drogues a qui necessita medicar-se per no tenir al·lucinacions. M'interessa molt tot el tema de la memòria. Vaig llegir un llibre que em va atreure molt, L'atzarosa construcció de la ment humana, de Gary Marcus, que hi deia que tothom donava per segur que els nostres cossos eren imperfectes però el cervell, no. Quan és evident que la ment també és imperfecta. Sovint no trobem les paraules precises o ens falla la memòria.
L'atreu això, eh.
La ment segueix sent un misteri. Si a tota la gent que hi ha a la cafeteria ens enviessin un missatge amb la nostra necrològica amb una data de defunció, estic segura que tots reaccionaríem de maneres diferents. La ment és l'invent més impressionant de la història de la humanitat, és on hi ha totes les nostres pors i esperances, i al final això és una massa gelatinosa amb una sèrie de connexions químiques i que, ben bé, no sabem com funciona. I tot està aquí.
Dirigeix Sàpiens des del 2011. D'alguna manera, és un producte que intenta atreure el lector cap a un espai més reflexiu. Ho dic per allò de les dificultats de concentració i la voràgine de les xarxes.
Sí, tot i que en el mateix Sàpiens fem diversos nivells de lectura. Intentem que la gent que llegeixi el titular, l'entradeta i els titulars ja es pugui fer una idea del tema. Perquè donem per fet que hi haurà gent que no tindrà temps per llegir-se l'article.
Quin és el secret per fer de la història un producte atractiu?
No hauria de tenir secret. La història és l'aventura de l'home a la terra i això és apassionant. Jo crec que un dels errors ha estat que a les escoles la història s'ha explicat de manera molt avorrida. Jo encara recordo com s'explicaven els visigots. I en la meva època no ens explicaven la història de Catalunya. El Jaume I, Lluís Companys o el 1714 ho vaig aprendre molt més tard. Sàpiens funciona primer perquè la història és apassionant. Després perquè hi havia un buit. I finalment hem creat una fórmula de periodista més historiador. Els historiadors són imprescindibles, són els que fan tota la feina. Però els periodistes i escriptors hi posen una forma més amena i atractiva. També intentem estar al cas del que s'està movent.
Això com ho aconsegueixen?
Estar al cas del que s'està fent és estar atents a la desclassificació que pugui haver-hi de documents que tinguin relació amb la nostra història. També de les tesis que s'estan llegint a les universitats. De les excavacions amb participació catalana. I de l'actualitat. Si esclata un tema sobre els Borbons, per exemple. Els dos darrers hits del Sàpiens van ser els Borbons, on no dèiem pràcticament res de nou i que era tan sols recopilar informació que es trobava en la bibliografia però que ningú havia posat en conjunt. I l'altre va ser sobre les bruixes, que aquí sí que hi havia molta recerca i anys de treball del Pau Castell i Agustí Alcoberro. Aquí vam fer una campanya planificada d'un any, amb moltes accions. I tres anys després, encara fem xerrades sobre bruixes per tot el territori. I a també parlem de coses que potser no agradin de la història de Catalunya.
Per exemple?
Doncs sobre la Catalunya esclavista. Va ser un tema que va dur molta polèmica però nosaltres creiem que hem de poder parlar de tots els aspectes de la nostra història. Dels que estem orgullosos i dels que no. I no pas per fer presentisme sinó posant les coses en context.
Els catalans ens expliquem bé el nostre passat?
Nosaltres intentem explicar-ho bé però a vegades no ens acaben d'entendre. Alguna cosa devem fer malament perquè no sempre se'ns entén.
Abans parlava del procés. En aquests darrers anys, s'han delatat també mancances sobre el coneixement de la nostra història?
Quan va començar tot plegat, el 2013, vam engegar un projecte que es deia "El món ho ha de saber". Explicàvem la nostra història i perquè volíem ser un país independent. Vam traduir-lo a diversos idiomes i ho vam enviar a 15.000 persones de tots els àmbits que ens semblava que podien tenir interès. Vam rebre moltes cartes, fins i tot de diverses cases reials.
I els catalans coneixem prou el nostre passat?
Crec que cada vegada més. I m'agradaria pensar que nosaltres hi contribuïm amb el nostre granet de sorra. Tenim també pels més menuts El petit Sàpiens, per a nens de 7 a 12 anys. Cada vegada hi ha més programes de ràdio i televisió, i llibres de divulgació sobre història.
Perviu encara molt de mite o tabús en l'explicació de la història?
El tema de l'esclavitud era encara un tabú fins fa pocs anys, però mica en mica els anem desvetllant. Òbviament que tenim mites, d'un Jaume I a Francesc Macià. Però això passa en tots els països del món. En molts temes dels que se sabia poc també s'han fet molts avenços, com ha estat en el cas de les foses. Nosaltres havíem fet temes sobre els espies catalans de Franco o els agents nazis a Catalunya. En aquest cas vam rebre moltes trucades a la redacció. Crèiem que seria de gent que negaria que un parent seu ho hagués estat i, en canvi, va ser que molta gent ens va agrair poder conèixer coses que desconeixien de familiars seus.
Pujol explica en aquesta entrevista -feta a la cafeteria Laie de Barcelona- l'atracció que sempre ha sentit per la crònica negra i la literatura entorn aquesta temàtica. Entre la seva producció bibliogràfica hi ha Diari d'un forense i En l'escena del crim. Però sobretot l'atreu entreveure les claus de la psicologia humana, els motius de l'assassí, la distància potser curta que hi pot haver entre l'aparent normalitat i el crim.
La crònica negra sempre l'ha atret. Ha publicat diversos llibres d'aquesta temàtica.
Soc molt lectora de novel·la negra des de sempre. Vaig començar a llegir Henning Mankell, un escriptor suec. He llegit molta novel·la negra escandinava, des de Mankell a Stieg Larsson, i també d'altres àmbits europeus. Estic enganxada a Joël Dicker. Fa uns deu anys jo havia publicat dos llibres entorn el forense Narcsís Bardalet. Van funcionar bé i a Edicions 62 em van dir d'escriure un llibre de la temàtica que fos. Vaig pensar primer en novel·la històrica, que sent directora de Sàpiens seria el que tenia més sentit. M'atreia fer una novel·la de ficció.
Però li va passar una cosa una mica novel·lesca, precisament.
Sí, i hi ha gent que no s'ho creu. Una persona em va contactar a través de Facebook per dir-me que havia llegit els meus llibres i li havien agradat. I que tenia una gran idea per fer un llibre i l'havia d'escriure jo. La meva curiositat periodística va fer que quedés amb aquesta persona. Ell tenia un títol, L'assassí del Facebook. Li vaig dir que l'escrigués ell però em va explicar que no podia perquè tenia un trastorn obsessiu compulsiu (TOC) que, entre d'altres coses, li impedia concentrar-se i el feia dubtar de tot. Com a personatge em va semblar molt interessant i vaig començar a donar-li voltes. Em va explicar com és aquest TOC, que genera des de situacions obsessives com preguntar-se si t'has deixat les claus, si has tancat el gas, etcètera, a pensaments contaminants com pensar que si dones la mà a algú et pot encomanar alguna cosa. També era un amant de totes les teories de la conspiració. Era apicultor. En fi, tenia un personatge de novel·la que estava demanant un autor.
O sigui, que el protagonista, el Samuel, té molt d'aquest personatge que va conèixer.
Sobretot en els primers capítols.
El va continuar veient?
Durant vuit anys, no. Però li vaig dir que si mai acabava el llibre li faria saber. Li vaig enviar i em va contestar a les 24 hores dient-me: "Mai m'havia sentit tan identificat amb un personatge de novel·la".
Clàudia Pujol, periodista i escriptora Foto: Hugo Fernández
O sigui, que al Samuel de veritat li ha agradat molt.
Li ha agradat, sí. Al llibre parlo de l'assassí d'Instagram, perquè és la xarxa que té més repercussió. Però m'era igual la xarxa.
Faci'ns cinc cèntims de la trama.
El que explico és que aquest personatge comença a enviar necrològiques a alguns dels seus contactes a Instagram. I el que comença sent una juguesca pren una altra dimensió quan aquesta gent va morint. Si ell no és l'assassí, aleshores què està passant? Aquest és el misteri que sobrevola tota la novel·la.
"El neuromàrqueting és molt inquietant. D'aquí a la manipulació de la ment hi ha un pas molt petit"
Ha volgut escriure una novel·la negra o fer un retrat del moment social?
És que jo crec que tota la novel·la negra té una part molt important de radiografia de la societat. Si faig una novel·la molt contemporània també ho faig per parlar de temes que m'interessen, com els perills de les xarxes socials, que em porten també a parlar d'un altre tema menys conegut com és el del neuromàrqueting.
Què és, exactament?
És un tema molt angoixant. Empreses de publicitat, que abans feien enquestes per saber els nostres gustos, ara utilitzen indicadors biomètrics, ens miren des de la resposta de les nostres pells fins a on dirigeixes la mirada, quines àrees del cervell s'activen davant de determinats estímuls, coses d'aquest tipus.
Però com ho detecten?
A través de conillets d'índies, de persones a les quals els posen tot d'estris al cap i observen com reaccionen. I això em sembla molt inquietant. D'aquí a la manipulació de la ment hi ha un pas molt petit. Que es pugui arribar a llegir la teva ment per saber què vols tu abans de saber-ho tu mateix.
Clàudia Pujol reflexiona sobre el neuromàrqueting: "És inquietant" Foto: Hugo Fernández
Les abelles tenen també un paper en la novel·la. Hi té alguna fília o fòbia determinada?
No. Les abelles apareixen per primera vegada perquè el noi és apicultor aficionat. Però també em fascinava que un insecte tan petit pugui ocasionar tantes morts o que sigui clau per a la supervivència de la humanitat. És aquella frase d'Einstein que deia que si un dia desapareguessin les abelles, duraríem quatre dies. I a més, hi ha un problema mundial que també sobrevola la novel·la, i és que les abelles van desapareixent.
Cosa que s'està produint realment.
Sí, sí, és que tot el que explico està basat en realitats. Parlo de ciberseguretat i m'hi vaig documentar. Vaig voler conèixer la unitat de ciberdelictes dels Mossos. Tot el que explico està documentat. L'apicultura: me'n vaig anar al Perelló per veure un museu i conèixer tot el cicle de les abelles.
L'atreu aquest terreny entre la normalitat i la monstruositat en què a vegades es mouen els éssers humans?
M'agrada molt la psicologia. La part detectivesca, el què, qui, com, la recerca. Quan feia els llibres del Bardalet, m'interessava el que ens revelaven els morts, saber tot el que podíem d'una mostra de sang. I després la part psicològica. Jo sempre li preguntava a Bardalet què és el que pot portar a una persona aparentment normal a cometre una barbaritat.
I tenen resposta?
Ell sempre em responia el mateix: això no ho sabrem mai. Perquè les grans barbaritats sempre les acaba cometent la gent que no haguéssim dit mai. Al llibre hi ha molts tipus d'assassinats, des de qui mor per la picada d'una abella a altres que acaben calcinats o enverinats, que al final sempre em sembla una manera molt perversa d'assassinar una persona.
Clàudia Pujol diu que no rebutjaria entrevistar un assassí. Foto: Hugo Fernández
L'enverinament la considera la manera més perversa de matar?
De les que surten en el llibre, sí. Sí, perquè implica una premeditació però alhora una proximitat.
"No he conegut mai un assassí, però no diria que no a entrevistar-lo"
Ha conegut algun assassí?
No.
No li genera fascinació la figura de l'assassí?
La part psicològica. No diria que no a fer-li una entrevista.
Som una societat molt neurotitzada?
Crec que sí. I tinc la sensació que cada cop més. Amb moltes fílies, moltes fòbies. Hi ha la sensació que hi ha molt de malestar social i que acaba emergint en el moment més impensat. Ho veiem ara mateix en el tema de les presons. Durant el procés molta gent potser hi va canalitzar el seu malestar. I ara, per on sortirà? No ho sabem.
Pel que fa al títol, No et refiïs dels teus records, realment, la memòria ens pot trair molt?
Vaig triar el títol perquè em semblava inquietant. Però és que no ens en podem refiar totalment. Moltes coses que ara les veiem d'una manera estic convençuda que d'aquí a deu anys les recordarem d'una altra manera. Moltes de les coses que estem segurs que van passar d'una manera determinada no van passar així. A la novel·la hi ha un seguit de personatges que, per raons diverses, no es poden refiar dels seus records, des de qui està sota l'efecte de les drogues a qui necessita medicar-se per no tenir al·lucinacions. M'interessa molt tot el tema de la memòria. Vaig llegir un llibre que em va atreure molt, L'atzarosa construcció de la ment humana, de Gary Marcus, que hi deia que tothom donava per segur que els nostres cossos eren imperfectes però el cervell, no. Quan és evident que la ment també és imperfecta. Sovint no trobem les paraules precises o ens falla la memòria.
"El procés va canalitzar una part del malestar que sentia molta gent. Ara no sabem per on sortirà"
L'atreu això, eh.
La ment segueix sent un misteri. Si a tota la gent que hi ha a la cafeteria ens enviessin un missatge amb la nostra necrològica amb una data de defunció, estic segura que tots reaccionaríem de maneres diferents. La ment és l'invent més impressionant de la història de la humanitat, és on hi ha totes les nostres pors i esperances, i al final això és una massa gelatinosa amb una sèrie de connexions químiques i que, ben bé, no sabem com funciona. I tot està aquí.
Clàudia Pujol ha publicat el llibre "No et refiïs dels teus records" Foto: Hugo Fernández
Dirigeix Sàpiens des del 2011. D'alguna manera, és un producte que intenta atreure el lector cap a un espai més reflexiu. Ho dic per allò de les dificultats de concentració i la voràgine de les xarxes.
Sí, tot i que en el mateix Sàpiens fem diversos nivells de lectura. Intentem que la gent que llegeixi el titular, l'entradeta i els titulars ja es pugui fer una idea del tema. Perquè donem per fet que hi haurà gent que no tindrà temps per llegir-se l'article.
Quin és el secret per fer de la història un producte atractiu?
No hauria de tenir secret. La història és l'aventura de l'home a la terra i això és apassionant. Jo crec que un dels errors ha estat que a les escoles la història s'ha explicat de manera molt avorrida. Jo encara recordo com s'explicaven els visigots. I en la meva època no ens explicaven la història de Catalunya. El Jaume I, Lluís Companys o el 1714 ho vaig aprendre molt més tard. Sàpiens funciona primer perquè la història és apassionant. Després perquè hi havia un buit. I finalment hem creat una fórmula de periodista més historiador. Els historiadors són imprescindibles, són els que fan tota la feina. Però els periodistes i escriptors hi posen una forma més amena i atractiva. També intentem estar al cas del que s'està movent.
Això com ho aconsegueixen?
Estar al cas del que s'està fent és estar atents a la desclassificació que pugui haver-hi de documents que tinguin relació amb la nostra història. També de les tesis que s'estan llegint a les universitats. De les excavacions amb participació catalana. I de l'actualitat. Si esclata un tema sobre els Borbons, per exemple. Els dos darrers hits del Sàpiens van ser els Borbons, on no dèiem pràcticament res de nou i que era tan sols recopilar informació que es trobava en la bibliografia però que ningú havia posat en conjunt. I l'altre va ser sobre les bruixes, que aquí sí que hi havia molta recerca i anys de treball del Pau Castell i Agustí Alcoberro. Aquí vam fer una campanya planificada d'un any, amb moltes accions. I tres anys després, encara fem xerrades sobre bruixes per tot el territori. I a també parlem de coses que potser no agradin de la història de Catalunya.
"Hem de poder parlar de tots els aspectes de la nostra història, dels que estem orgullosos i dels que no, com l'esclavitud"
Per exemple?
Doncs sobre la Catalunya esclavista. Va ser un tema que va dur molta polèmica però nosaltres creiem que hem de poder parlar de tots els aspectes de la nostra història. Dels que estem orgullosos i dels que no. I no pas per fer presentisme sinó posant les coses en context.
Els catalans ens expliquem bé el nostre passat?
Nosaltres intentem explicar-ho bé però a vegades no ens acaben d'entendre. Alguna cosa devem fer malament perquè no sempre se'ns entén.
Clàudia Pujol, durant un moment de l'entrevista Foto: Hugo Fernández
Abans parlava del procés. En aquests darrers anys, s'han delatat també mancances sobre el coneixement de la nostra història?
Quan va començar tot plegat, el 2013, vam engegar un projecte que es deia "El món ho ha de saber". Explicàvem la nostra història i perquè volíem ser un país independent. Vam traduir-lo a diversos idiomes i ho vam enviar a 15.000 persones de tots els àmbits que ens semblava que podien tenir interès. Vam rebre moltes cartes, fins i tot de diverses cases reials.
I els catalans coneixem prou el nostre passat?
Crec que cada vegada més. I m'agradaria pensar que nosaltres hi contribuïm amb el nostre granet de sorra. Tenim també pels més menuts El petit Sàpiens, per a nens de 7 a 12 anys. Cada vegada hi ha més programes de ràdio i televisió, i llibres de divulgació sobre història.
Perviu encara molt de mite o tabús en l'explicació de la història?
El tema de l'esclavitud era encara un tabú fins fa pocs anys, però mica en mica els anem desvetllant. Òbviament que tenim mites, d'un Jaume I a Francesc Macià. Però això passa en tots els països del món. En molts temes dels que se sabia poc també s'han fet molts avenços, com ha estat en el cas de les foses. Nosaltres havíem fet temes sobre els espies catalans de Franco o els agents nazis a Catalunya. En aquest cas vam rebre moltes trucades a la redacció. Crèiem que seria de gent que negaria que un parent seu ho hagués estat i, en canvi, va ser que molta gent ens va agrair poder conèixer coses que desconeixien de familiars seus.