Joan-Pere Viladecans és un dels artistes plàstics catalans actuals amb més reconeixement internacional, i l'únic que té una sala amb el seu nom al Parlament. Quedem amb ell al seu estudi barceloní, convertit en la porta d'entrada a un món que s'arrela en els objectes. A la taula de treball, disposats a ser útils en qualsevol moment, hi veiem les mostres d'una creativitat singular: una pota de porc, una closca de tortuga, rellotges de butxaca, dents. Més enllà, tisores, sogues, un porró empolsinat, una verge i fotos de Bruce Springsteen. I molts llapis. Una manera d'entendre l'art a través del record de les vides que van tenir.
 
"El veritable patrimoni són els ossos dels nostres avantpassats", diu d'entrada, convençut, mentre parlem de Patrimoni i Memòria, una obra que ara tanca un cercle iniciat l'any 2007, quan Viladecans va fer una sèrie de setze obres de gran format –"un recorregut emocional sobre les diverses etapes de la vida, i una reflexió sobre la fragilitat humana, el pas del temps i la memòria"–, sis de les quals van ser donades l'any 2014 al Parlament de Catalunya. Des d'aleshores, són a la Sala 3, rebatejada com a "Sala Viladecans", un privilegi que no té cap altre artista.
 
En el desè aniversari de la creació d'aquella sèrie, Viladecans ha concebut una suite de deu díptics, cadascun amb una imatge a l’exterior i a l’interior, que mantenen un diàleg entre elles i es complementen. "Del 2007 al 2017, hi ha hagut molts canvis: el meu llenguatge, el meu color, els meus senyals, la meva manera de veure i d'entendre les coses", confessa. "De tot això, n'ha sortit un llibre on hi he publicat la sèrie de sis obres que hi ha a la cambra catalana, que podrien ser una biografia de qualsevol família, i també una vintena de la mateixa sèrie, amb una idea més actual, com si fos el paisatge que li mancava a les altres".
 
Ossos, cervells, fletxes, llibres, en un diàleg ple de simbolisme, d'imatges que fan referència a estímuls i vivències. "L'art és donar forma a una intuïció i sobretot, interrogar. I fer arribar aquesta cosa intuïda a tothom", explica, allunyat de la solemnitat pretensiosa que acostuma a acompanyar els grans prohoms de les elits culturals. "Em vaig interrogant constantment, al mateix temps que treballo, perquè el que vull fer és una obra que estableixi un diàleg i que interpel·li la gent".
 
L'art ha de ser comprensible per tothom?

Una de les qüestions que més sobrevolen l'art contemporani és la dificultat que té per ser entès per la gent. "Em preocupa, sempre penso en qui rep l'obra. Però no fins al límit de rebaixar el meu art perquè m'entenguin", precisa Viladecans. "Les obres tenen que costar una mica d'interpretar i d'entrar-hi, i algunes són més hermètiques que d'altres. Com a artista, del que es tracta és de donar pistes, de donar senyals per activar les emocions". I això pot ser entès per tothom, estigui o no avesat a l'art.
 
La intuïció és fonamental en la manera de treballar una obra. "Al principi, les obres són com una nebulosa. T'hi poses intuint alguna cosa, que de vegades surt i de vegades no. El que m'interessa, però, és tot el procés, que l'obra cobri vida i et vagi replicant". En aquest moment, si l'artista està concentrat, qualsevol cosa val com a part de l'obra, "fins i tot un accident, una taca o una ratlla involuntària", en una sensació propera a la màgia. "Quan t'hi poses, la idea pot ser clara, però vaga, i a mi m'agrada que es vagi desenvolupant i enriquint". Sempre procurant treballar sota un procés de síntesi, "dir el màxim amb el mínim d'elements".
 
"Els artistes tenim una malaltia a dins nostre i no ens en podem escapar". Viladecans assegura que la creació fa patir, molt sovint. "No t'ho passes bé: hi ha una cosa que et brolla a dins amb la qual no podries viure si no la treus. No és un procés feliç. Sí que és cert que, un cop has acabat, tens un cert grau de felicitat. En el meu cas, però, em dura molt poc, més que pel pessimisme, perquè ja estic pensant en la propera obra".

Un procés artístic que sempre és bidireccional, del creador a la gent, que és qui ha de completar l'obra "d'acord amb la seva manera de sentir, de pensar, amb les seves vivències i emocions". Fent que l’art tingui la utilitat de ser compartit amb tothom, apel·lant a idees i sentiments comuns. Una transmissió de coneixements a través de l'herència, per demostrar que, efectivament, tots som un cúmul de "memòria i patrimoni".