El passat 24 d’abril va fer un any que Pedro Sánchez, indignat per la investigació, segons ell prospectiva i injustificada, a la que era sotmesa la seva esposa, Begoña Gómez, es va prendre un període de reflexió. El moviment de l’“home profundament enamorat”, que va impactar de ple en la campanya de les eleccions que el 12 de maig va guanyar Salvador Illa, no es va traduir finalment en la seva dimissió i un debat d’investidura i tampoc l’avançament d’eleccions. Va dir, això sí, que prendria mesures de regeneració democràtica. 

Per ara, no està en marxa cap pla integral per aturar la "màquina del fang" més enllà d’algunes propostes per reformar el paper del Fiscal General de l’Estat o un intent de regular el panorama mediàtic. Malament rai, però, quan aquestes mesures no parteixen, com explicava ahir, de l’ànim dels mateixos periodistes de preservar els estàndards de qualitat de la seva feina. 

Aquests dies, a El Mundo i a altres mitjans especialitzats en aquest negoci periodístic de la filtració, estan apareixent missatges privats de Sánchez i José Luis Ábalos, apartat del PSOE pel cas Koldo i que va ser secretari d’organització del partit i ministre de Foment. Sobre l’onada expansiva de tot plegat us aconsello el vídeo que, des de Madrid, fa la Tania Tapia i l’opinió que escriu Pep Martí.

Estem massa acostumats a què, per negligència o mala fe dels funcionaris policials o judicials, converses privades que res tenen a veure amb les causes judicials que s’investiguen acabin als mitjans. Algunes tenen rellevància política. Altres, com és el cas de Sánchez i Ábalos, ni tan sols això pel que hem vist fins ara.

A Catalunya, en el marc d’investigacions sobre escàndols de corrupció o del procés, vam saber, per exemple, què deien dos veterans polítics sobre l’antiga Convergència i el finançament autonòmic, que un dirigent polític feia bromes sobre les mamelles de possibles conselleres, o que una tertuliana no en tenia prou i volia sortir encara més a la televisió pública. I, quan això passava, alguns dels que ara s’escandalitzen i esperen que actuï la Fiscalia davant els milers de missatges privats que assegura tenir al diari, s’ho passaven bé.

Sánchez és expert a sobreviure, en mirar de no prendre mal i en gestionar l’adversitat. Però si no comença a prendre mesures i permet que el terreny de joc es continuï enfangant és impossible que la seva vida útil vagi més enllà de 2027. Fins i tot el CIS constata que comença a tenir massa plom a les ales.

Avui no et perdis

• Dades: El PP retalla distàncies al PSOE després de la gran apagada; per Ona Sindreu Cladera.
• Crònica: Pallach i Trias Fargas per interpretar el present; per Pep Martí i Vallverdú.
• Les violacions a una nena tutelada tornen a posar el focus en els problemes de la DGAIA; per David Cobo.
• Catalunya intenta curar la ferida de les pedreres abandonades; per Arnau Urgell Vidal.
• El Papa rep la cúpula de l'Opus Dei; per Pep Martí i Vallverdú.

El passadís

No és cap secret la mala relació entre Foment i Pimec. La patronal de la gran empresa i la de la petita i mitjana competeixen i els seus presidents, Josep Sánchez Llibre i Antoni Cañete, pugnen per incidir en l'economia i en la política. Aquesta setmana, Pimec ha inaugurat la seva nova seu. El líder patronal va fer referència al fet que l’edifici del carrer Viladomat és de la seva propietat i que això és una garantia més de la seva independència. Ho va comparar amb el que els passa a CCOO i UGT, que gaudeixen del patrimoni sindical de l’Estat, i, segons ell, a Foment. La propietat, deia Cañete, és una mostra de la “gestió empresarial” que sempre ha fet Pimec. Com qui no vol la cosa, i a mode de dard, l’endemà Foment va fer un tuit amb el hàstag #Història. “La seu de Foment del Treball de Via Laietana de Barcelona es va construir per iniciativa dels socis de la patronal i amb les seves aportacions esdevenint patrimoni de l’entitat fins avui”, piulaven. La gran patronal està per les batalles importants, i també per les menors.

Vist i llegit

José Mujica deixa un llegat polític i ètic immens, però la seva història vital va més enllà de les seves idees. L’Ara reproduïa ahir un article de Jack Nicas al The New York Times que explica la relació de l’expresident de l’Uruguai amb la seva dona, Lucía Topolansky. Es van conèixer en una operació clandestina quan militaven a la guerrilla d'esquerres. Van estar separats durant tretze anys, tots dos empresonats, i només es van poder intercanviar una carta. Quan van tornar a estar en llibertat, explica Nicas, van reprendre plegats la militància, que va acabar portant Mujica a la presidència del país. Anys més tard, el 2017, va ser el torn de Topolansky, que va ser escollida vicepresidenta. El seu amor es va mantenir intacte, setmanes abans de morir, Mujica va dir: "Si estic viu és perquè hi és ella".

El nom propi

Canvi de cares a Catalunya Ràdio. El mític Xavier Solà, que el 1988 va posar en marxa El Suplement i que ara presenta La Nit dels Ignorants, es jubila. La seva peculiar veu, que acompanya en el dubte, la curiositat i l’entreteniment els oients que van de nit o no poden dormir, serà substituïda per la d’una històrica de la cadena pública, tal com us vam avançar ahir a El Món de la Tele. Marta Romagosa (Cornellà, 1967) agafarà el seu testimoni en un espai que s’ha mantingut de forma ininterrompuda en antena des de 1987 quan Carles Cuní i el seu equip van crear el format. Romagosa ha estat vinculada sempre als serveis informatius de l’emissora amb un paper rellevant a Catalunya Informació o a El Matí en els anys de Mònica Terribas. La periodista ha escrit també diversos llibres d’èxit.