José Mujica ha mort satisfet. Si més no, pel que fa a la situació política al seu país. L'expresident uruguaià ha pogut viure per celebrar la victòria del candidat d'esquerres en les darreres eleccions, Yamandú Orsi, després d'una etapa de govern conservador. Però la gran victòria de Mujica no ha estat aquesta.
El vell lluitador s'havia convertit en una figura excepcional en el panorama internacional: un dirigent d'esquerres, de trajectòria revolucionària, extraordinàriament popular dins i fora del govern, apreciat per amics i adversaris, i amb una autoritat moral a prova de xarxes socials. El que no vol dir que no fos astut en l'ús de tècniques de comunicació. Pocs com ell en el camp progressista han sabut transmetre tan bé el seu missatge i fer-lo creïble. Pocs han encarnat tan bé l'autenticitat que la societat reclama dels líders polítics.
Mujica va trencar molts motlles. Sense estudis superiors, autodidacta, forjat en l'extrema esquerra, militant del moviment guerriller Tupamaros els anys 60 i 70, guerrilla urbana que es va enfrontar a l'exèrcit i va cometre accions terroristes, Mujica va ser empresonat en diverses ocasions, sense judici, en uns anys negres de la història de l'Uruguai. El 1973, l'exèrcit va donar un cop d'estat i va mantenir una fèrria dictadura fins al 1985.
José Mujica es va saber reinventar. Amb la recuperació de la democràcia, va tornar l'hegemonia dels partits tradicionals, el Blanc i el Colorado, però l'esquerra va iniciar un llarg procés de reestructuració en què el vell dirigent tupamaro va fer un paper d'argamassa de sectors diversos. Finalment, el Front Ampli va aplegar des de democristians progressistes a comunistes, socialistes i antics guerrillers. Mujica va saber fer autocrítica per la seva antiga actuació armada: “Em vaig equivocar molt, com tota la meva generació”.
Al Front Ampli li va costar arribar al poder. No va ser fins al 2005 que Tabaré Vázquez, un metge de tendències socialdemòcrates, va ser elegit president. La seva gestió va destacar per l'impuls a la sanitat pública i a l'educació, amb un exitós Pla Ceibal que va permetre que tots els nois disposessin d'un ordinador. En aquest govern, Mujica va ser ministre d'Agricultura. Un nomenament que va sorprendre perquè el vell tupamaro no tenia una formació acadèmica, però la seva gestió va ser elogiada. Va posar professionals experts al seu costat i va fer una política eficaç de penetració dels productes uruguaians en el mercat asiàtic a través d'un esforç en els controls de salubritat i qualitat.
Ja aleshores va demostrar que era un pragmàtic. Durant una visita del president nord-americà George Bush a Montevideo -com explica aquest perfil del CIDOB-, Mujica s'hi va mostrar molt gentil. Una actitud que va sorprendre molts dels seus companys. Hi va haver sintonia entre tots dos i és que Mujica tenia un objectiu al cap: millorar el tractat d'exportació de carn als Estats Units.
Mujica va ser el candidat a la presidència del Front Ampli el 2010. En el seu triomf hi va tenir molt a veure un estil particular de sortir dels cànons, mostrar-se com era i, sobretot, un tret que sempre l'ha acompanyat: viure de manera austera, amb la seva companya de sempre, Lucía Topolanski, en una petita parcel·la rural fora de Montevideo, lluny del palau presidencial on anava a treballar i custodiat per una vigilància molt discreta.
La seva personalitat va superar amb escreix el debat sobre la seva gestió, que va ser en part continuació de la que havia fet Tabaré Vázquez, però amb algunes iniciatives legislatives que van anar més enllà, amb la legalització de l'avortament, el matrimoni homosexual i el mercat de la marihuana. Va apostar pel que ell anomenava "fer aliances honestes amb sectors molt amplis". A Amèrica Llatina, va mantenir relacions cordials amb tots els països i va mostrar escalf envers Veneçuela, però deixant clar que el seu model era el Brasil de Lula.
Mujica se n'ha anat deixant alguns bons consells a l'esquerra en moments com els actuals, de gir brusc a la dreta en molts llocs. Una actitud personal oberta a l'entesa amb l'altre, una radicalitat de visió que convivia amb un antidogmatisme clar i un estil de vida que feia creïble el seu discurs.
