Alberto Núñez Feijóo celebrava dissabte el seu aniversari a Galícia. El líder del PP es va gravar amb uns amics cantant la cançó dels 60 Limón limonero del músic veneçolà Henry Stephen. Quan va arribar a casa va compartir el vídeo al seu compte d'Instagram amb el text “m'agrada la fruita”. Aparentment, tot molt innocent. Però no ho és: la broma de la fruita va començar fa dos anys, quan al debat d'investidura de Pedro Sánchez la presidenta de la Comunitat de Madrid i líder de l'ala dura de la dreta, Isabel Díaz Ayuso, va dir “fill de puta” al líder del PSOE. Després va mentir afirmant que havia dit “m'agrada la fruita”. A partir d'aquí, les referències a la fruita, les brometes i els regals de paneres —inclús a fòrums respectables— han estat una constant.
[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]
L'entorn de Feijóo fa temps que opta per l'insult als socialistes, que són replicats per dirigents afins a Sánchez tot i que cal dir que amb un to més baix. El PP, caient en el trash talking per arribar més aviat que tard a la Moncloa, s'ha convertit en una hiperventilada màquina de desqualificar l'adversari. De la dreta moderada, liberal, centrista i homologada amb les europees no en queda ni rastre si és que alguna vegada va existir més enllà de les plomes voluntaristes.
Quan no és la fruita, és dir-li “piròmana” a la responsable de Protecció Civil en ple drama dels incendis o frivolitzar amb les fosses del franquisme, una dictadura de la qual encara els costa renegar. Però no és nou. Pels dirigents de la dreta espanyola, els de Bildu són “bildutarres”, els independentistes catalans “colpistes” i els discursos d'odi a l'immigrant, el feminista o qui parla llengües diferents del castellà s'abracen sense cap mirament.
Quan el 2018 Vox va obtenir 12 dels 109 escons al Parlament andalús posant per primer cop un peu a una cambra important es va plantejar el dubte de si el PP seguiria el camí de les dretes europees i buscaria acords amb els socialistes per arraconar els ultres o, per contra, s'hi entendria. El partit que liderava Pablo Casado no ho va dubtar i es va tirar pel tobogan amb l'objectiu d'acumular poder i fer drecera a la Moncloa. Després van venir el trifachito que va intentar governar el 2019 i els pactes de govern amb Santiago Abascal a Castella i Lleó o al País Valencià.
El PP no només no ha mantingut les distàncies amb els ultres sinó que n'ha assumit primer el marc en temes com la immigració o la seguretat, i ara també el llenguatge. I, lògicament, Vox està disparat a les enquestes traient tan rèdit com pot del fangar. Ahir el número dos de Díaz Ayuso va donar la benvinguda a Feijóo al gust per la fruita. Tal vegada el soroll i la crispació (pràcticament no hi ha hagut aquest estiu festa popular o concert a l'Espanya de matriu castellana on no s'hagi cantat “Pedro Sánchez fill de puta”) faci més impracticable el terreny de joc per al PSOE i escurci la seva vida útil a la Moncloa.
Però Feijóo i el trumpisme espanyol que es mira el poder com quelcom a posseir de forma natural i la pluralitat com una nosa lamentaran l'erosió de la convivència i haver engreixat el monstre. Quan s'acabi la festa i s'obrin les llums és possible que siguin a la Moncloa, sí. Però si no dormen una mica el joc, abaixen el to i s'esperen, ni governaran en solitari ni ho faran amb els insuficients vots de Junts o el PNB. Hauran de donar vicepresidències i la meitat dels ministeris a l'extrema dreta amb el que això implica. No sé si els farà el profit que esperen.
Avui no et perdis
- La reducció de la jornada laboral, liquidada: Junts comunica que hi votarà en contra; per Oriol March.
- La gestió catalana de l'IRPF posa a prova el compromís de Sánchez amb el finançament; per Bernat Surroca.
- Cau Bayrou i França entra en un cul-de-sac en el pitjor moment d’Europa; per Pep Martí i Vallverdú.
- La calor extrema al sud-oest d'Europa impulsa el planeta al tercer agost més càlid; per Arnau Urgell Vidal.
- Crítica: «Only Murders In The Building 5»: com una abraçada i una tassa de xocolata calenta quan tornes a casa; per Marta Ferrer.
El passadís
El 3Cat va presentar ahir la nova temporada amb una festa a la Casa Rius de Barcelona, al carrer Enric Granados. Les cares més conegudes de TV3, Catràdio i els continguts de la Corpo es van reunir per mostrar les grans novetats audiovisuals, reivindicar els vaixells insígnia de la casa (alguns amb grans canvis i cares noves, com els Telenotícies) i erigir-se en "la gran factoria de continguts en català". És en aquest darrer punt que s'intuïa un missatge dirigit a un dels grans convidats a l'acte: Oriol Nolis, director del nou canal en català de TVE que veurà la llum en les pròximes setmanes.
La presència de Nolis, home fort d'RTVE a Catalunya, evidencia les relacions estables entre el 3Cat i la nova marca catalana de la pública espanyola després que trontollessin una mica quan es va saber que el nou canal es podria dir 2Cat. El nou canal de TVE, fruit d'un acord entre el PSC, el PSOE i Junts, pot construir una competència a TV3 i des de la pública, fet que encara no havia ocorregut al nostre país. Nolis va mantenir converses amb diversos directius de la casa i algunes de les cares més conegudes del 3Cat. Hi ha bon rotllo, però tots es miren de reüll.
Vist i llegit
Javier Milei, un dels referents de Vox i també de l'extrema dreta i els ultraliberals nostrats, projecta força i assegura que les seves receptes i retallades amb la motoserra a la mà donen resultat. Però pel que sembla els argentins no n'estan del tot satisfets i ara són les urnes, a més de les dades, les que el qüestionen. A les eleccions a la província de Buenos Aires, on viu el 40% del cens del país, el peronista Axel Kicillof, de l'ala més esquerrana del moviment i promogut per Cristina Kirchner, va guanyar de nou i amb molta claredat les eleccions i l'ultra Milei i la seva coalició ja pateix pel que pugui passar a les legislatives. “És mala idea a l'Argentina donar per mort al peronisme abans d'hora”, arrencava la crònica de Federico Rivas Molina, corresponsal d'El País i que durant molts anys va ser-ho de l'Avui.
Celebrem (o no!)
L'efemèride de la setmana (a banda de les de l'11 de setembre amb la Diada nacional, els atemptats de Nova York i el cop d'estat contra el govern d'Allende) se situa el 15 de setembre. Aquell dia de l'any 2008 va fer fallida el banc d'inversió americà Lehman Brothers, que tenia més de 600.000 milions de dòlars en actius i moltes hipoteques d'alt risc. Les imatges d'executius sortint amb capses de cartó de les oficines han passat a la història. El col·lapse va desencadenar la pitjor crisi financera des del crac del 29 provocant rescats bancaris milionaris, polítiques d'austeritat que van desembocar en retallades socials i una recessió que va castigar les classes treballadores i la confiança en el sistema capitalista global. La sortida desigual de la crisi ha alimentat moviments populistes i extremistes a tot el món. La pel·lícula Too big to fail, que va arribar a casa nostra amb el títol Males notícies, retrata els dies previs i immediatament posteriors a la caiguda i està basada en un llibre d'Andrew Ross Sorkin. La podeu veure a HBO.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
