Els Amics de les Arts: «El que ens està passant en un país com el nostre és un absolut miracle»

Els Amics de les Arts eren quatre companys de pis que feien cançons junts i que l'any 2005 van publicar la seva primera maqueta, titulada Catalonautes. Van quedar finalistes del Sona9, aquell certamen els va donar l'empenta per publicar dos àlbums més fins que el 2009 van convertir-se en un fenomen gràcies al Bed&Breakfast. Quinze anys i set discos (inclosos dos directes) després, aquest divendres presenten El senyal que esperaves a l'Auditori del Fòrum en dos passis amb les entrades gairebé exhaurides tot i la situació pandèmica. Amb la marxa d'Eduard Costa, de quartet han passat a trio, però demostren una complicitat excel·lent: poden estar llargues estones debatent sobre les cançons que fan i desprenen alegria creativa contagiosa.

Ens trobem amb ells per parlar d'aquest cinquè d'estudi, un àlbum amb el qual fan un pas més per al pop en català apropant-se al gènere disco dels 80 i dels 90 però mantenint l'essència que els ha situat al capdamunt de la música al nostre país. Conversem sobre la Covid-19 i com els va afectar el confinament a ells i a la indústria, del disc, de la gira, dels fills i de què suposa per a ells Els Amics de les Arts.

- El 20 de març havia de sortir El senyal que esperaves, però la Covid-19 ho va impedir. Sis mesos i un confinament després, el vostre cinquè disc ha aparegut.

Dani Alegret (DA): Estem contents perquè bien está lo que bien acaba, però aquell moment va ser dur. Vam haver de parar les màquines pel confinament i era absurd treure el disc si no el podíem presentar ni ensenyar a la gent, i hagués quedat en l’oblit.

- Aquests mesos no han estat fàcils per ningú i vosaltres, a més, estàveu a punt de treure un disc. La incertesa es devia multiplicar, tant personalment i professional.

Joan Enric Barceló (JEB): Hi ha una setmana fatídica, que és la que ens confinen. Ens diuen que el disc no es publicarà i comencen a caure tots els bolos. És un drama absolut. En aquell moment intentem mirar-nos, via Skype , i demanar-nos: “Què fem”. I vam dir: “Una cosa que ens vingui molt de gust, que ens diverteixi, que ens ho faci passar bé i que ens tregui moltes hores. Ah, i fugim de tota lògica capitalista”. I vam fer una sèrie de televisió i un d’aquests capítols és un concert. Llavors, la gent diu: “Feu un concert amb cançons acústiques, i volem les més lentes”. El fem, i, quan hi ha els primers símptomes que això es pot arreglar, la gent diu: “Està molt bé això que feu. És ideal perquè la gent està asseguda. Veniu a fer el repertori aquest més calmat”. I una mica va passar el mateix que al principi d’Els Amics de les Arts: intentar fer una cosa amb què t’ho passis bé i que acabi essent el teu mode de vida.

- Així, del confinament, en vau treure coses bones.

JEB: També hi ha el fet d’haver-nos pogut mirar, fer una mirada enrere i fer aquestes cançons, Els dies més dolços, que són cançons que com a trio no havíem interpretat i que la formació i la sonoritat venen donades pel que érem: un piano i dues guitarres. I va ser una excusa (ara que passàvem de quartet a trio) per poder fer aquesta mirada molt essencialista.

- Aleshores us ha tocat ser creatius en un moment complicat per tothom i en el que hi va haver el debat sobre la gratuïtat de l’art per entretenir la gent.

Ferran Piqué (FP): Jo crec que els músics i els artistes en general ho som. La indústria potser sí que la va parar, però els artistes és impossible parar-los.

DA: Al final, cadascú ha de fer el que cregui i no hi ha una cosa bona o dolenta. Nosaltres sempre hem apostat per fer concerts on la gent compri l’entrada, però també perquè artísticament t’ajuda, perquè llavors podem fer uns concerts a mida on tot ho tinguem mil·limetrat.

JEB: Es van criticar molt aquells concerts de #yomequedoencasa, i aquest debat, sobretot d’una part de la indústria musical sobre si havíem de regalar la nostra feina o no... prou feina teníem tots a saber què estava passant!

-Parlem del disc. Ja porta gairebé un mes que volta i sembla que les sensacions i la recepció són bones.

DA: Estem flipant, la veritat. Com a músic sempre penses que l’últim àlbum que has fet és el millor i sempre ens ho diem...

Joan Enric Barceló (JEB): "Aquest cop sí que ens representa".

DA: Però és que a més no només ho pensem nosaltres, sinó que també ho hem vist en la crítica especialitzada i, sobretot, i el més important, en el seguidor. I està passant una cosa que crec que no havia passat amb cap altre àlbum: hi ha una mena d’empat tècnic entre les deu cançons. Tothom en destaca de diferents: “La d’Als Abismes m’ha tocat moltíssim; la d’Adéu m’ha fet plorar; Mentrestant m’ha connectat amb el meu fill”... I no ens havia passat mai, que hi hagués una cançó especial per a cadascun dels nostres seguidors.

JEB: Hi ha ajudat l’exercici d’esporgada que vam fer l’últim dia. Teníem dotze cançons i vam dir: “En publicarem deu”. Això va suposar perdre pel camí dues cançons –i en aquell moment era molt difícil d’entendre–, però vam dir: “Poden estar millor i ningú les espera”.
 
- És el primer disc que traieu com a trio després de la marxa de l’Eduard Costa. En quines coses ha variat el procés de cocció?

DA: La veritat és que en poques. La part creativa l’hem continuat treballant com ho fèiem fins ara. Tots tres sempre hem tingut unes dinàmiques molt bones de com construir les cançons plegats i les hem seguit mantenint. En aquest sentit, tenim més problemes a l’hora de cantar, de no trepitjar-nos la línia que abans cantava l’Eduard i que ara li toca al Ferran o...

FP: No sabem massa bé a qui li toca.

DA: Llavors hi ha moments còmics.

FP: Quan dubtem, assenyalem el públic i que canti el públic.

- Hi ha hagut menys discussions?

JEB: Les mateixes.

DA: És que no és dolent discutir-se en el procés creatiu. Nosaltres ens discutim en el sentit positiu. Jo tinc una idea, en Ferran en té una altra, que també creu que és bona, xoquen i normalment acostuma a sortir la millor.

FP: La discussió en si forma part del procés creatiu i no n’hi ha hagut menys, perquè com més temps tens per crear, més discussió hi ha.

- A Un estrany poder vau comptar amb la producció de Tony Doogan i ara heu repetit, senyal que la suma és bona.

JEB: No és que siguem molt amics, és que costa molt trobar una persona que t’entengui i que tregui una versió de tu bastant millor de la que estàs acostumat. Amb Un estrany poder vam quedar molt contents. Li vam trucar any abans i va dir: “Digueu-me el dia i allà seré”. Es va implicar molt, va venir a fer dos stages de preproducció (a l’abril i al maig) i al juliol vam anar a gravar. Tots dos s’han gravat aquí però s’han mesclat a Escòcia.

DA: Les sessions de mescla a Glasgow són una d’aquelles coses que poca gent pot veure, perquè som nosaltres tres amb el productor. És un dels moments més màgics de la creació del disc. La feina d’executar ja l’has acabat, ja has cantat i tocat i llavors és només hores i hores i dies i dies asseguts perfilant si la guitarra ha d’anar una mica més amunt, si el piano ha de sonar una mica més agut o més greu i tot perquè acabi tenint un sentit.

- Aquest és el vostre cinquè disc d’estudi. Cada vegada deu ser més complicat no repetir-se.

FP: Tant pel que fa a les lletres, que en Joan Enric porta el pes i t’ho dirà millor, com a la música, de vegades estàs tocant i dius: “Merda, això és allò”. Però intentes no repetir-te, perquè la clau és no repetir-te però tenint el mateix criteri que tenies el dia que et va agradar allò.

DA: La part bona és que el fenomen d’intentar no repetir-te fa que ampliïs el teu ventall de coses que potser abans trobaves massa rebuscades o que no t’haguessis atrevit a fer. I ara, amb els anys i la complicitat que ens tenim, diem: “Va, per què no provem això que abans no ho haguéssim fet?” I d’aquí també surten coses molt guais.

- Penso en No vam saber tornar, El meu cos o Semblava que fossis tu, que van una mica més enllà i tasteu noves sonoritats.

DA: El final de Semblava que fossis tu segurament no l’haguéssim fet mai abans, amb un final així rotllo dance-discotequero.

JEB: En concret era un tros de la cançó i llavors tornava la tornada i ell va dir: “No, no, això és el final i aquí agafarem i fareu tal i tu poses una veu més alta i ara farem una trompeta...”. I la cosa va anar pujant, pujant i pujant.

DA: La trompeta no la volia. Vam ser nosaltres que ens vam posar cabuts. I després li va encantar.

JEB: El problema és que, quan fas música pop, els temes són uns i són aquells. A vegades penso que és semblant a un cantant clàssic d’àries: “Ha de cantar-ne segons quines perquè la gent pugui valorar a veure com canta”. Nosaltres fem una cosa que és que entrem en el terreny on hi ha cinquanta mil altres grups, però què fa que un grup sigui diferent que un altre a nivell lletrístic? La mirada que puguis posar en el que expliquis, perquè els temes són més suats que el cagar: desamor, pèrdua, alegria... És a dir: com enfoques tu i on fas la foto en el descosit. El pop és de com n'ets de miserable tu en relació amb el món i les coses que et fan mal o la fricció que hi ha en les teves emocions en el dia a dia. Com un catàleg de coses que no funcionen, agredolces... Una mica com el que diu Nick Hornby al principi d’Alta fidelidad: “Jo era desgraciat perquè escoltava música pop o escoltava música pop perquè era un desgraciat?” No ho saps, però, al final, la música pop parla d’aquesta tristor celebrada.
 
- Parlem de les lletres. Joan Enric, perdona la indiscreció, però has patit molts fracassos durant aquests anys.

JEB: Sí, és clar. També hi ha un punt que no escrius del que et passa a tu. Recordo a Juliol 1994 que en Dani va venir amb una idea de... “hauríem de parlar d’això”. I a partir d’aquí s’activa el mecanisme i parlem d’aquesta pèrdua: dels nens, de la cabana, de la innocència... vull dir que hi ha un punt que no només escrius sobre tu, sinó que tu tens una llibreta i apuntes idees i un dia això, si Déu vol, això passen a ser cançons.

FP: Recordo un dia que, al principi, quan tenim les cançons o els esbossos que mig anem muntant, en Joan Enric tenia molt clar el vers “No vam saber tornar”, que era una frase que estava allà, però de la resta no hi havia absolutament res. Llavors vam dir: “Nois, escoltem les vint cançons i fem l’exercici d’apuntar quina emoció hi ha o de què coi està parlant sense lletra”.

DA: El senyal que esperaves, per mi, és un exemple d’un moment màgic on és la música que crida la lletra. Recordo ensenyar-los la música, la idea, una melodia, uns acords... el que hi ha al disc però sense res més que un piano i una veu, i de seguida, al cap d’una o dues setmanes, en Joan Enric va dir: “Hòstia, la música m’ha portat a explicar aquesta història”, i hi anava com anell al dit. Va ser més que la música el va convidar a fer aquesta lletra.

FP: Quan en Dani va presentar aquesta idea... que si hi treus la bateria i tot, és supersoft, supermaca... i jo deia: “Aquí li falta ràbia, perquè si no és com molt evident”. I hi vaig posar la bateria i l’allunya d’aquí.

DA: I segurament sense la bateria contrastant, el Joan Enric no hagués escrit la lletra, perquè sense la bateria hagués pogut ser una cançó d’amor pura i dura.

JEB: Recordo que tu em vas dir: “Aquesta cançó, que la lletra sigui...”, i et vaig dir: “Calla, calla, deixa’m fer”. I aquest jo i aquest tu de la cançó admet moltes lectures. Quan la vaig escriure, la vaig fer pensant: “Estic cagat de por, en aquest moment crucial de la vida d’Els Amics, però el que passi, que no sé què passarà... però el que haguem d’escriure, ho escriurem tots dos... perquè era estrany dir i cantar “tots tres”.

DA: .

JEB: Amb dos donava més joc. La idea era aquesta: “Estic igual que vosaltres dos, tirem endavant. Potser no serà com hem pensat o imaginat, però serà una altra cosa i el que hagi de passar, passarà”.

- I a Mentrestant canteu als vostres fills.

JEB: És una cançó que en un primer moment no tenia idea. Les cançons tenen noms alternatius, que són els primers noms que li poses quan marques idees i aquesta es deia Suddenly perquè deia “Suddenly the light is on your back”. Aquesta cançó parteix d’aquesta idea de la càpsula del temps. “Hem enterrat un missatge en aquests versos que els nostres fills no comprenen, perquè tenen entre quatre i vuit anys, però algun dia, d’aquí a quinze anys, l’escoltin i diguin: ”Hòstia, cabrons, anava per a mi”. Vam pensar que molta gent de la nostra edat que té fills s’hi pot sentir identificat.

- No sé si és una sensació, però abans treballàveu més amb la voluntat de compartir protagonisme vocal i aquí hi ha més... cada cançó, una personalitat vostra.

JEB: I és interessant dir que és la primera cançó d’Els Amics de les Arts que comença a cappella, i és una cosa molt maca que no havíem fet mai. Tant a Mentrestant com a Adéu o Als Abismes cadascú de nosaltres agafa un rol més protagonista, que és un color que no teníem.

DA: De fet, l’experiment està funcionant, perquè el meu fill de quatre anys la canta. I és que ell està jugant a aquest joc! El joc que li he proposat amb aquesta cançó ja l’està fent!

- Compteu amb una massa de públic molt important i molt fidel. Hi penseu en aquestes expectatives de “satisfer allò que el públic pot voler”?

FP: Hem arribat a treballar trenta esbossos. Si una cançó no ens emociona als tres, ja no entra. El que tenim demostrat és que si ens agrada a nosaltres tres, a tots tres, és susceptible que agradi a un quart oient. Aquesta és una màxima: si hi ha algú que diu que no, doncs no.

DA: I de vegades fa mal! Si tu portes una idea en la qual fa mesos que dones voltes i els l’ensenyes superil·lusionat i et diuen: “No, sí, però no m’emociona gaire...”. Els tres, quan ensenyem una idea, ho fem perquè pensem que és bona.
 
- Parlem de la gira que vindrà. Avui engegueu a l’Auditori del Fòrum de Barcelona amb dos passis. Com plantegeu la gira, sabent també que el públic és menys i assegut però amb un disc més ballable que mai?

JEB: Som uns visionaris...

DA: Ho compensarem amb el xou. Al final, assegut també pots veure coses molt energètiques i mogudes. Apostem per això. Al Fòrum ja estem mirant de crear una mena de bufetada energètica i, encara que és veritat que hi ha cançons que molaria ballar-les, ens hauran de veure ballar-les a nosaltres.

FP: La posada en escena la tenim des del febrer. De fet, vam comprar coses que, sabent que vindria la Covid, no haguéssim comprat.

- Com de complicat serà posar-lo dalt de l’escenari?

JEB: Hem de renunciar a coses. Arranjaments que no podem fer en directe perquè són instruments que no podem tocar o perquè vam gravar més d’una pista cadascun de nosaltres... hem de mirar com ho tirem, si amb base electrònica, si ho toquem directament, si ho toca algú altre... hem de mirar com ho fem.

- El confinament us ha servit per començar a pensar en el nou disc?

FP: En el confinament, al final, hem fet una websèrie i ens ha permès aquests concerts tancats i aquesta gira d’Els dies més dolços, però sí que és cert que el cap et va a dos-cents i als dos temes que tenim penjats els donem voltes... Però puc dir que fa temps treballem i parlem i segurament a mitjà o llarg termini farem un musical de teatre.

DA: És un projecte a llarg termini que ens fa moltíssima il·lusió. Ja fa anys que hi donem voltes i quan no hem estat fent la sèrie o preparant el directe, hem estat fent els esbossos i esquelets d’aquest projecte.

- L’última. Fa gairebé quinze anys que sou Els Amics de les Arts. Personalment, com heu viscut tots aquests anys i què suposa, avui en dia, per a vosaltres aquest projecte.

JEB: És una passió que es torna la teva vida. Deixant de banda la nostra esfera més íntima i personal, és la cosa a què dediquem més hores des de fa quinze anys. I és una sort. Sempre els hi dic: “Em moro perquè arribin els dilluns; dia de treballar, asseure’ns, fer música i de pensar coses i noves cançons”. Tenim la sensació que la vida que estem tenint des de fa deu-quinze anys és un regal i intentem ser-ne conscients cada dia. No perdre la perspectiva, que el que ens està passant en un país com el nostre és un absolut miracle i intentem cuidar-ho i regar-ho cada dia.

DA: De fet, haver convertit la teva passió en la teva feina és de privilegiats, i és com ens sentim: com uns autèntics privilegiats. Que, a la pregunta, als teus fills: “De què treballa el papa?”. “El papa treballa fent cançons” és fantàstic.

FP: És la vida. Els Amics de les Arts és una cosa que fa quinze anys que dura i que és la meva vida i que si s’acabés demà seria la meva vida. Sempre seríem Els Amics de les Arts, féssim el que féssim. És una cosa que ens ha superat a tots tres i està per sobre nostre. Ni tan sols ho podem controlar. És un regal de vida. Si quan tenia divuit anys, m’haguessin dit: “Escriu què vols ser de gran i amb qui vols treballar i de què vols guanyar-te la vida” no m’hagués atrevit a escriure això.