El Congrés de Cultura Catalana (1975-77) va ser una de les grans mobilitzacions cíviques que van viure els Països Catalans a les acaballes del franquisme. Va assentar les bases de la Catalunya recuperada institucionalment i de la represa cultural i lingüística. Des del 2023 un seguit d’entitats de la societat civil han reprès el camí i han convocat a un nou Congrés de Cultura Catalana. Per ajudar a escalfar motors, aquest dimecres s’ha inaugurat al Palau Robert la que serà una exposició itinerant, sota el títol Imaginar, compartir, construir. El Congrés de Cultura Catalana, 1975-2025. És una bona manera de relligar amb el que va suposar aquell moviment ampli i transversal.
L’historiador Agustí Alcoberro, president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, ha explicat avui que “més que mai cal reivindicar la memòria d’aquelles persones que, en un moment complex, van ser capaces d’impulsar amb èxit una gran mobilització cultural i democràtica arreu dels Països Catalans”. Alcoberro, com Carme Garcia, comissària de l’exposició, i Esteve Plantada, director del Congrés, han assenyalat l’enorme complexitat del moment, “en temps de fragmentació i ruptura de molts consensos, per construir noves àgores com la que pretén el Nou Congrés, que és un gran espai de debat per fer-se preguntes: com volem que sigui el país? Com fer-lo atractiu? Amb qui volem compartir-lo?”.
Carme Garcia ha destacat la participació com un valor essencial d’un debat d’aquest tipus en plena globalització i que, com va fer el Congrés del 1975, vol ser pont entre llegat i present. Alcoberro ha incidit en la idea de canvi de cicle que vivim, com també ho va ser el de la fi de la dictadura. Ara, però, tot és més complex.
Elisabet Valls, directora general de Difusió, ha inaugurat la petita mostra amb un reconeixement als qui “van creure en una cultura pròpia generosa, inclusiva, viable i plena de futur malgrat la maledicció del franquisme”. Valls ha invocat l’esperit dels qui “continuen creient que entre totes i tots ho hem de fer, i que tot és possible”.
Els plafons de l’exposició mostren el que va ser aquella iniciativa, els cartells de Joan Miró i Antoni Tàpies, com els actuals de Perejaume i Frederic Amat, i alguns dels documents d’aquella mobilització, que convocaven a la retrobada dels països de parla catalana, el reequilibri territorial, i la protecció del patrimoni cultural i artístic. Com ensenya la mostra, moltes campanyes van néixer a l’escalf del Congrés, del Volem l’Estatut! al Català a l’escola. Va ser espai de debat però també de crida a l’acció.
Una mobilització massiva
En els anys seixanta es va fer un Primer Congrés de Cultura Catalana, però el context -per dir-ho suaument-, en plena clandestinitat, no era el millor. Per això el gran referent de l'actual iniciativa és el Segon Congrés de Cultura Catalana, al qual s'hi van adherir més de 1.500 entitats i 12.000 inscrits, però congregant multituds en tots els actes que s'hi feien, així com el gruix de la intel·lectualitat del moment.
D’aquell moment va sorgir l'impuls a la recuperació de la llengua, que el català fos la llengua vehicular a les escoles, com també un major compromís per la cohesió del territori i l'equilibri ecològic, alhora que va entroncar amb moviments nous com el feminisme. Va bategar clarament que el país nou que es construiria s’hauria de fer de la mà de la lleialtat a la tradició cultural i alhora amb la bandera dels drets i les llibertats, la igualtat i el compromís amb la terra. I que només des d’una gran transversalitat ideològica es podria assolir l’èxit.
Els impulsors del nou Congrés de Cultura Catalana porten temps treballant, en torn de quatre grans àrees: com ens mantenim, com en comuniquem, com ens cuidem i com ens cohesionem. El repte continua sent el mateix: com preservar la identitat catalana en moments disgregadors com els actuals, on són qüestionats els valors més essencials. A partir del setembre, el Nou Congrés de Cultura Catalana, que ha anat fent feina, entrarà en la seva fase més intensa, que culminarà el 2026. Amb una idea que repeteix la dels anys 70: la cultura entesa com un tot, no només pels lletraferits, com tot el que conforma la vida col·lectiva.
