“Tot queda barrat i ben barrat”. Un membre de la burgesia catalana recorda molt bé aquestes paraules d’Antoni Vila Casas, gran empresari i mecenes, poc abans de la seva mort, el setembre del 2023. Paraules dites de manera emfàtica, però desmentides al cap de poc. Només quatre mesos després, una forta crisi interna sacsejava el patronal de la Fundació Vila Casas i sortien quatre dels seus membres. I no precisament menors: entre ells, el seu president, Antonio Sagnier, i l’expresident Artur Mas. Però la tempesta no ha acabat en la rellevant institució cultural. El patronat acaba de cessar el director general, Joan Torras.
Què està passant? L’opacitat és absoluta. Torras va fer públic que “la decisió ha estat presa pel patronat, després de diferències estratègiques. Em vaig comprometre amb el senyor Vila Casas a continuar el seu llegat, però la línia de la Fundació apunta cap a una altra direcció que no comparteixo”. De moment no ha estat possible contactar amb Joan Torras. Fonts properes a la Fundació assenyalen a Nació que més que cessar prefereixen parlar de “rescissió dels serveis del senyor Torras”. “No comentarem les seves declaracions i ja no tenim cap vincle amb ell”, asseguren.
El setembre del 2023, amb la mort de Vila Casas, el país perdia un dels grans protectors de la creació i el col·leccionisme. El gener següent, es coneixia la sortida precipitada d’Antonio Sagnier, braç dret del mecenes i tot indicava que designat a ocupar la seva posició. També sortien Artur Mas, el crític d'art Daniel Giralt-Miracle i Joan Font Torrent, de Font & Conde Advocats Associats. Assumia el poder la vídua de Vila Casas, Montserrat Pascual Samaranch.
La família prenia el control absolut. La filla dels Vila Casas, Montserrat Viladomiu Pascual, assumia la vicepresidència. L’any passat, van entrar en el patronat el marit d’aquesta, l’empresari Marco Gay Bezzi, vinculat al sector tecnològic (Contacnow) i Antonio Rosselló Noger, a qui algunes fonts vinculen també a la família. Continuen en el patronat la directora d’art Glòria Bosch i el doctor Miquel Vilardell.
La sortida d’escena de Sagnier el gener del 2024 ja va ser un terrabastall. Aquest economista vinculat al sector financer i fundador de Privat Bank, projecte impulsat per grans noms de la burgesia, portava més de 30 anys al costat de Vila Casas. Net de l’arquitecte modernista Enric Sagnier, semblava un perfil indicat com a successor. Però les coses no van anar així. Com va explicar un coneixedor de la Fundació en aquell moment, "hi havia una diferència entre el que Vila Casas explicava als patrons i el que posava al testament”.
Un orfe amb voluntat de ferro
Quart de cinc germans, Vila Casas (Barcelona, 1930) va quedar orfe amb 11 anys, un fet que va imprimir-li caràcter. "L'avi ens ajudarà, però us haureu d'espavilar", els havia dit la mare. Potser el seu amor pel col·leccionisme va començar anant amb el seu pare a comprar segells. Va ser aquest fons filatèlic que va comercialitzar -i que tenia un gran valor- una font d'ingressos en els primers anys. No va voler seguir el negoci tèxtil familiar i va encaminar els seus passos cap a farmàcia. Va fundar els Laboratorios Prodes i va tenir èxit amb la comercialització d'alguns dels seus productes, com el Diazepan.
Després vindria la fusió amb els Laboratoris Almirall. Un projecte del qual es va allunyar amb motiu d'una greu malaltia, el 2004. Aleshores es va abocar a la Fundació, que havia fundat a mitjans dels vuitanta. Avui, la Fundació Vila Casas, que va néixer amb la voluntat de reforçar la recerca sanitària i establir un lligam entre els professionals del sector i la societat civil, ha anat abocant-se a la promoció de l’art contemporani català. Aplega unes 3.000 obres de pintura, fotografia i escultura repartits en quatre espais, quatre museus d'art contemporani a Barcelona, Torroella de Montgrí i Palafrugell.
Quan es va produir la crisi del gener del 2024, el mateix Joan Torras explicava a Nació que la sortida dels quatre patrons encapçalats per Sagnier i Mas potser responia al fet que “no compartien la continuïtat del projecte” i justificava que la vídua, Montserrat Pascual, assumís el control del patronat. Ara és ell qui tasta el mateix verí. De moment, el gran mecenes encara no pot descansar tranquil.
