"Ho deixo tot barrat i ben barrat". Antoni Vila Casas, empresari, prohom i mecenes, mort el setembre passat, expressava d'aquesta manera, tot dinant amb un bon amic seu, la situació en què deixaria la Fundació que porta el seu nom, una de les institucions privades d'art més rellevants del país. Amb la desaparició de la seva figura se n'anava una de les personalitats més brillants de la burgesia barcelonina, i també un exemple de mecenatge cultural i compromís catalanista, que ell havia expressat fent explícit el seu independentisme. D'alguna manera, tenia molt de rara avis. Ara, la notícia de la dimissió de quatre membres del patronat de la fundació ha obert un interrogant sobre el govern de la mateixa. La pregunta de si sobreviurà la Fundació Vila Casas -una de les principals accionistes del diari Ara- a l'adeu de Vila Casas plana en l'ambient.
[noticia]267718[/noticia]
La sortida inesperada d'Antonio Sagnier, vicepresident amb Vila Casas, de l'expresident de la Generalitat Artur Mas, del crític d'art Daniel Giralt-Miracle i de Joan Font Torrent, de Font & Conde Advocats Associats, ha estat una sotragada, només quatre mesos després de la mort del fundador. La vídua del mecenes, Montserrat Pascual Samaranch, ha assumit la presidència. Al Patronat hi són també la seva filla, Montserrat Viladomiu Pascual, el doctor Miquel Vilardell; Gloria Bosch, exdirectora d'art de la Fundació, i l'advocat Carles Puig. Joan Torras, nebot de Vila Casas, continua a la direcció general.
Torras assegura a Nació que el projecte de la Fundació "continua de la mateixa manera". La situació econòmica de la institució, assegura, amb un pressupost de prop de 4 milions d'euros, "és d'autosuficiència i exactament igual a la que tenia els darrers anys". Sobre la dimissió de quatre membres del patronat es remet al que puguin explicar ells ("podria ser que no compartissin la continuïtat del projecte", apunta) i afirma que la presidència de Sagnier "era transitòria, ja que s'esperava que la senyora Pascual l'assumís".
El 16 de setembre passat moria Antoni Vila Casas als 92 anys. Només onze dies després, el Patronat elegia Antonio Sagnier com a nou president. Era l'elecció més lògica. Sagnier portava 32 anys a la Fundació, de la qual n'era el vicepresident. Economista de formació, la seva trajectòria s'ha forjat en el món de les finances, passant per Banca Mas Sardà, Banco de Progreso, Banco Natwest March i Santander. Va ser el fundador de Privat Bank, creat per grans noms del patriciat barceloní. Net del gran arquitecte modernista Enric Sagnier, i home de profundes inquietuds culturals, el seu perfil encaixava perfectament com a successor del mecenes malaguanyat.
[noticia]206176[/noticia]
Una sorpresa al testament
Fonts coneixedores de la Fundació han explicat a Nació que la presidència de Sagnier no era transitòria i que tothom donava per fet que ell lideraria la nova etapa engegada amb la desaparició del mecenes. Però alguna cosa ha succeït que ha fet canviar el guió previst per tots els actors de la Fundació. "Sembla que hi havia una diferència entre el que el senyor Vila Casas explicava als patrons i el que aquests han comprovat un cop obert el testament", apunta una veu. Com en les millors històries de l'alta burgesia barcelonina, gairebé tothom manté silenci."No hi ha hagut cap terrabastall ni trencadissa", explica Daniel Giralt-Miracle, un dels patrons dimitits, que per problemes de salut ja feia temps que demanava deixar el patronat. El crític d'art afirma de manera molt gràfica: "El que ha passat és que cap patró es veia amb cor d'assumir l'immens llegat de Vila Casas ni de substituir la grandària de la seva figura". Més incertesa.
Vila Casas: "Aquí qui paga soc jo"
En una cosa semblen coincidir tots els qui coneixien l'empresari i filantrop: l'absolut control que exercia sobre totes les activitats de la Fundació, fins als detalls més concrets. Una actitud que sovint havia posat dels nervis els tècnics de la institució i els qui tenien cura del fons d'art. No només era ell qui decidia quines obres es compraven sinó que feia personalment la compra. Educat i de tarannà acollidor, més d'un recorda com responia quan se li presentaven objeccions: "Potser tens raó, però aquí qui paga soc jo".La desaparició d'una figura que mantenia un estret control de tot el que allí s'hi feia per força ha de plantejar un escenari gens fàcil de gestionar. Aquí rau, probablement, una de les claus de la crisi produïda.
Un orfe amb voluntat de ferro
Quart de cinc germans, Vila Casas (Barcelona, 1930) va quedar orfe amb 11 anys, un fet que va imprimir-li caràcter. "L'avi ens ajudarà, però us haureu d'espavilar", els havia dit la mare. Potser el seu amor pel col·leccionisme va començar anant amb el seu pare a comprar segells. Va ser aquest fons filatèlic que va comercialitzar -i que tenia un gran valor- una font d'ingressos en els primers anys. No va voler seguir el negoci tèxtil familiar i va encaminar els seus passos cap a farmàcia. Va fundar els Laboratorios Prodes i va tenir èxit amb la comercialització d'alguns dels seus productes, com el Diazepan. Després vindria la fusió amb els Laboratoris Almirall. Un projecte del qual es va allunyar amb motiu d'una greu malaltia, el 2004. Aleshores es va abocar a la Fundació, que havia fundat a mitjans dels vuitanta.Avui, la Fundació Vila Casas, que va néixer amb la voluntat de reforçar la recerca sanitària i establir un lligam entre els professionals del sector i la societat civil, ha anat abocant-se a la promoció de l'art contemporani català. Aplega unes 3.000 obres de pintura, fotografia i escultura repartits en quatre espais, quatre museus d'art contemporani a Barcelona, Torroella de Montgrí i Palafrugell.
La planificació de les activitats de la Fundació es fan a tres anys vista, segons expliquen des de l'entitat. Per al 2023 havia prevista una inversió de 450.000 euros i les exposicions previstes per aquest 2024 no presenten cap alteració. Ara, la crisi la patronat planteja si més no un interrogant sobre com es dirigirà la Fundació a partir d'ara.
