Aquest any els Oscars estan marcats per la denúncia racial. Spike Lee, un dels més icònics directors de cinema afroamericans, torna a saltar a la primera línia després de gairebé dues dècades de produccions menors. BlacKkKlansman és un cop de puny a la galta més racista, xenòfoba i trumpista dels Estats Units en l'actualitat. Aquesta història, basada en fets reals dels anys 60, es fusiona amb els enfrontaments entre nazis i antifeixistes, a més de les noves irrupcions del Ku Klux Klan a la vida americana en els últims dos anys.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=VeBrGmpgjDs[/youtube]
Ron Stallworth (John David Washington) és el primer policia negre que ingressa al cos de la petita localitat de Colorado Springs. La seva incorporació és una novetat en una societat polaritzada per supremacistes blancs i els Panteres Negres, associació revolucionària d'afroamericans. Fent-se destacar, decideix investigar una nova organització que apareix a la localitat: el Ku Klux Klan.

Mitjançant l'humor àcid i pintoresc d'Spike Lee, la història avança amb una clara línia argumental: Stallworth contacta per telèfon amb els racistes i per les trobades cara a cara rep l'ajuda d'un company, Flip Zimmerman (encarnat per un gran Adam Driver) un policia jueu que s'acaba infiltrant en l'organització neonazi. Junts, desemmascararan tot un subterfugi de grups que amaguen el KKK real: veïns, polítics, simpatitzants i fins i tot, el gran "mag" i líder, David Duke (un personatge real).

La cinta s'encarrega de buscar similituds amb avui dia i realitza petites (però molt clares) referències al racisme latent actual dels Estats Units, carregant literalment contra el trumpisme, el president actual, els seus simpatitzants, el nou neonazisme nord-americà i l'America First, una de les consignes més utilitzades en la campanya presidencial de Donald Trump. No és una cinta parcial. És un relat subjectiu, carregat de ràbia i frustració per una comunitat afroamericana que troba masses analogies actuals en una dècada considerada enterrada com la dels 60.

La guerra racial, com a concepte i gairebé com a missatge, és una de les clares línies cinematogràfiques de la pel·lícula d'Spike Lee. No se n'amaga ni fa una passa enrere. Ensenya, mitjançant casos reals, el racisme social i institucional que envoltava una gran part dels ciutadans dels Estats Units. El desenvolupament dels fets és previsible però el missatge de rerefons és prou potent per a permetre aquestes llacunes de guió o de tancament de trames.

Els personatges estan desenvolupats amb una normalitat poc destacable, ja que compleixen un paper clar de clixés: el blanc inculte racista, el líder del KKKlan que és més orador que home d'acció, els afroamericans rabiosos disposats a tornar-se'n o agents de policia amb poques llums. El missatge és clar: la pel·lícula gira entorn de l'humor, l'acidesa i la cruesa però apunta a la Casa Blanca de Donald Trump i li envia una botifarra. Els afroamericans li declaren la guerra racial i cultural al nou supremacisme blanc que s'estén com la pólvora... i no els falten raons.