¿Cree el Dr @denisMukwege que el coltán ha traído ventajas? Y en Occidente, ¿sabemos qué hay en el móvil? #eVictims pic.twitter.com/iIhj8YdmLQ
— SALVADOS (Oficial) (@salvadostv) 13 de novembre de 2016
Es tracta d’un mineral imprescindible per a la fabricació dels telèfons mòbils, les tauletes i altres andròmines intel·ligents que al primer món són de necessitat urgentíssima i que al seus indrets d’origen comporta “molta més desgràcia que felicitat”, colpidora manera de definir-ho, en boca del mateix Mukwege.
És un d’aquells Salvados que valen la pena de veritat, que senten càtedra en el millor sentit de la paraula, que justifiquen la seva existència i valor periodístic més enllà dels qualificatius buits i els fútils papanatismes que tots hem utilitzat alguna vegada per a referir-nos al programa del Jordi Évole. Resulta ser que l’extracció d’aquest material porta associat un camp semàntic horripilant, on tota aberració i indignitat humana sembla quedar-se curta. Les màfies paramilitars que controlen les mines no escatimen violència i les dones són les més perjudicades.
“La capital mundial de la violació”, així ras i curt, és com definia Goma una cooperant entrevistada per Évole. I els testimonis per a il·lustrar-ho no podien ser més eloqüents. Ens van mostrar una panoràmica pels rostres d’unes quantes noies que havien patit abusos. Serioses i tristes, d’una bellesa serena, calien poques paraules per a entendre-les.
Esta mujer resume por qué son víctimas dos veces: tras ser violada, el rechazo social #eVictims @ALBOANongd pic.twitter.com/ny1dsrGj8T
— SALVADOS (Oficial) (@salvadostv) 13 de novembre de 2016
També van entrevistar dos o tres nois que havien servit com a militars rebels: “Aneu a buscar el meu superior, ell és el culpable, nosaltres érem nens que fèiem el que ens deien”, explicava un d’ells. “El que ens deien”, era portar les dones al mig del bosc, despullar-les, pegar-les, violar-les, introduir-los tota mena d’objectes a la vagina, inclosos vidres i pebre picant. Per si això no fos poc, per si no arrosseguessin prou desgràcia, les seves famílies reneguen d’elles perquè consideren que han perdut la dignitat, perquè si van ser violades serà perquè s’hi van posar bé i no van fer l’impossible per a evitar-ho.
De les coses que més m’agraden de Salvados és que no necessita veu en off per a explicar-se bé. Utilitzen subtítols i cartells sobreimpressionats només quan és imprescindible però el pes de la narració el porten sempre els testimonis i les imatges. Amb aquest senzill detall es detecta de seguida la vàlua periodística, el calat de la història que ens expliquen. En aquest cas, tot confluïa en la figura de Mukwege, en la tranquil·litat d’aquest home, mil vegades amenaçat de mort a qui les màfies i els assassins voldrien silenciar però que continua irreductible “reparant” les dones que arriben cada dia al seu hospital. Algunes, explica, són “violades de segona generació”, o sigui que van néixer fruit d’una violació i que quan s’han fet grans han sigut violades.
“I què podem fer?”, li pregunta Évole. “Els mòbils porten a dins una part del patiment de les nostres dones i jo mateix en tinc un”, reflexiona ell. No hi ha altres maneres d’extreure el Coltan que portant la desgràcia i la destrucció al seu lloc d’origen? L’home que repara les dones, un heroi.
