Lluís Permanyer: «El millor alcalde, Maragall; la pitjor, Colau»

Lluís Permanyer va ser a la Caputxinada l'any 1966, però va tenir sort. Havia dit als seus superiors d'El Correo Catalán que, si tenia algun problema amb la policia, diria que hi era com a periodista enviat pel rotatiu. Això és el que va fer, i això li va permetre continuar amb la seva carrera periodística sense més ensurts. Eren temps en què aquesta Barcelona que tant coneix no li agradava gens. Trigaria encara anys a ser-ne un dels millors cronistes. 

Permanyer (Barcelona, 1939) acaba de ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme Cultural que atorga el ministeri de Cultura. En aquesta entrevista, repassa el seu itinerari professional i fa un diagnòstic crític de la política municipal, mostrant la seva disconformitat amb projectes com les superilles o el tramvia. Sempre, però, conservant les formes, com fan els senyors de Barcelona. 

- S'esperava el premi?

- En absolut. Sobretot perquè n'hi ha molts que s'ho mereixen més que jo. Hi ha molts bons professionals. 

- Vostè es va dedicar al periodisme de ben jove, però va començar estudiant Dret. Com va ser això?

- Vaig estudiar Dret sense cap vocació perquè en aquell moment semblava que tenia sortides més fàcils que no pas Filosofia i Lletres, que era el que m'hagués interessat més. De la meva promoció vaig ser el que va acabar abans perquè vaig fer quart i cinquè junts per enllestir-ho l'abans possible. Hi havia persones com Miquel Roca, Sebastià Auger o Josep Maria Loperena. Els catedràtics deien que era un grup amb molta personalitat i originalitat. I érem pocs. Vaig tenir la pretensió de fer diplomàcia per allunyar-me de la ciutat d'aquells anys, que odiava. Llavors vaig anar a Madrid i hi havia 400 pretendents per dotze places. Vaig veure que passaria la meva joventut tancat en una habitació, recitant davant del mirall, que no trauria la plaça i hauria de tornar sabent moltes coses que no servien per res. Perquè era molt diferent d'unes oposicions a advocat de l'Estat o a notaria, que obtens uns coneixements de dret que poden ser útils. 

- I va fer un cop de cap.

- Vaig pensar que el que m'interessava eren els llibres i vaig entrar en la que era una de les editorials més importants d'Espanya, Luis de Caralt. Allí vaig ser-hi un any i després vaig entrar a l'editorial Destino. Allà hi havia treballant la meva dona, que era ajudant de Josep Maria Espinàs. Això em va obrir les portes de la revista Destino, malgrat que al batxillerat em suspenien de redacció... No tenia gran capacitat de redactar però era un gran lector i això m'ha ajudat molt. Destino era la revista més rellevant d'Espanya, de llarg. Buscant una escletxa que em permetés de col·laborar-hi, vaig descobrir el Qüestionari Proust d'entrevistes, llegint una biografia de Proust feta per André Maurois. Era molt temptador.

"A Destino, Vergés em va fer fora per "comunista" i creia que Miquel Roca era un radical d'esquerres"

  
- Per què? 

- Perquè eren sempre les mateixes preguntes (quin és el tret principal del teu caràcter, què aprecies en els altres, etcètera), i jo no havia d'escriure gaire. Feia un retrat del personatge entrevistat i prou. M'obria les portes per conèixer gent a la qual admirava molt. Oli en un llum.
 
- El va crear Proust?

- No. Una amiga seva li va fer aquest qüestionari a Proust quan tenia catorze anys. Ella era filla de Felix Faure, president de la República Francesa. Abans, les filles de Karl Marx ja li havien fet un qüestionari similar al seu pare. Jo vaig introduir aquest qüestionari a Espanya i el vaig fer bastant de temps a Destino i després a La Vanguardia. També vaig fer reportatges i crítiques de llibre. A l'editorial era cap de producció. De la revista Destino, em va treure l'amo, que era Josep Vergés, per "comunista". Era copropietari de l'editorial, amb el poeta Joan Teixidor. Però a la revista era l'únic propietari i feia el que volia. 

- Com era Vergés?

- Difícil. I inflexible. Li vaig recomanar a Miquel Roca per fer política internacional i el va considerar un extremista d'esquerres. Jo tenia el despatx a tocar del seu i recordo els seus atacs d'ira per telèfon, sobretot amb els funcionaris de la censura. En haver de marxar de Destino, Joan Oliver, a qui havia entrevistat, em va dir que anés a l'editorial Aymà, que acabava de comprar en Cendrós. Allí m'hi vaig estar vuit o nou anys, i a la tarda vaig començar a col·laborar a El Correo Catalán, on hi havia de sotsdirector Ibáñez Escofet.    

- I com va anar a La Vanguardia?

- Va ser perquè de La Vanguardia van trucar Miquel Roca per fer de corresponsal a París. Roca estava a Destino. Com he dit, jo el vaig recomanar a Vergés, que volia algú que escrigués d'altres zones del món que no fossin els Estats Units i Rússia, que ja ho feia Santiago Nadal a La Vanguardia. I Roca escrivia de l'Àfrica i el Tercer Món. Però Roca va dir que no a París i va donar el meu nom, i Nadal m'ho va proposar a mi. Li vaig dir que abans volia quedar-me uns mesos a la redacció per veure com funcionava, van enviar un altre corresponsal i durant 22 anys vaig ser redactor d'internacional. 

- L'atreia la política internacional?

- Tenia un gran avantatge: no hi havia pràcticament censura a la secció d'internacional. Podia escriure sobre la guerra del Vietnam sense problemes. En canvi, si feies una crítica de com funcionaven els tramvies a Barcelona podies tenir problemes. I una altra cosa: em permetia viatjar, fer viatges curts i veure com funcionaven les democràcies, comprar llibres prohibits. A més, l'ambient a la redacció era extraordinari. Vaig entrar a La Vanguardia el 1966. Vaig tenir sort perquè jo vaig estar a la Caputxinada.

"Ser a la secció d'internacional de "La Vanguardia" tenia avantatges: no hi havia censura i et permetia viatjar"

  
- Expliqui'ns-ho.

- A l'editorial Aymà, en treballar amb Joan Oliver, m'assabentava de coses que ningú sabia. Venia Xavier Folch, enllaç del PSUC amb sectors intel·lectuals, i li comunicava llocs i dies de reunions. Oliver em va fer saber que hi havia una tancada als Caputxins, m'interessava i li vaig dir al director d'El Correo Catalán que hi aniria per compte propi però que si em passava alguna cosa, diria que m'hi havia enviat ell. Quan va entrar la policia, es van apuntar els noms dels periodistes i, quan van trucar al diari, van dir que m'havia enviat el director. Dic això perquè si m'haguessin enganxat, ja no hagués pogut entrar a La Vanguardia. Però quan va venir la democràcia i es van constituir els ajuntaments democràtics, vaig pensar que seria més útil escrivint de Barcelona que no pas del Vietnam. Però abans de fer-ho vaig estar un any fent el buidatge dels llibres que tenia a casa sobre Barcelona i fent una base de dades. Una Barcelona sobre la que en aquell moment hi havia molt poca cosa escrita. Així hi vaig entrar l'any 1987.
 
- Per què va rebutjar el nomenament oficial de cronista de Barcelona? 

- Perquè quan es rumorejava això, un company del diari em va preguntar quant cobraria. I vaig pensar que si ell no sabia que era un càrrec honorífic, la gent encara menys i pensaria que estava a sou. Després, Huertas Claveria també va renunciar. També vaig rebutjar la Medalla d'Or de la ciutat. Són guardons que dona el poder. A diferència d'aquest premi que he rebut ara, que l'atorga un jurat. Sobre la informació de Barcelona, al diari em van dir que havia d'anar als plens de l'Ajuntament. Vaig pensar que res d'això. Vaig crear un partit monoplaça, que és ProBarcelona i on només hi soc jo. Em puc equivocar malgrat estar informat, però no he tingut mai ningú darrera que m'empenyi.  

- Centrem-nos ara en la ciutat. Comparteix el diagnòstic sobre una Barcelona amb poc pols?

- Poc no, catastròfic. 

- I això per què?

- Doncs perquè va començar a governar un grup que no havia estat mai i, en lloc de ser prudents i aprendre, prenen decisions totalment equivocades.- Com quina?

- Només començar, Ada Colau ja va picar contra el Mobile, que després va corregir. Han trinxat l'Eixample. El tramvia... És un artefacte del segle XIX. La Diagonal és el carrer més important de l'Eixample. Si un altre partit ho hagués fet dirien que és pel 3%. No és el cas, però és un error monumental. Posar una estructura fixa, costosa, sense ser capaç de saber com se circularà per Barcelona d'aquí a deu o quinze anys. La gent tindrà cotxe en propietat? Com serà la mobilitat? Si es bloqueja una artèria, la circulació anirà per un altre lloc. Fa uns mesos, han posat una línia d'autobusos, la X1, que porta de Francesc Macià a l'altre tramvia. Impecable. Té moltes bondats. Un cop prens la decisió, l'endemà ja la pots aplicar perquè són els autobusos que existeixen. Si un dia veus que és un fracàs, l'endemà la pots treure. Cost? Zero. En canvi, el tramvia per què el volen? Perquè ho van posar en el programa. 

- Però el projecte té molts suports.

- Ernest Maragall, i també Jaume Collboni, han recolzat aquesta posició perquè hi ha molta pressió dels alcaldes de l'àrea metropolitana. Però per què els alcaldes metropolitans han de condicionar la nostra mobilitat? Al saló més noble de casa seva vostè posaria un bidet? Doncs el tramvia és posar un bidet en el carrer més noble de la ciutat. 
 
- Però a l'estranger moltes ciutats tenen tramvia.

- Sí, però han posat tramvies nous a les ciutats petites. I a les grans, segueixen els que hi havia, com a Munic. Però han posat tramvies als Camps Elisis? Ara, jo no estic en contra del tramvia. Jo estic a favor del metro.  

"La línia d'autobusos X1 és impecable. Té moltes bondats, si un dia veus que és un fracàs, es pot treure l'endemà, i té un cost zero"

  
- Li agraden les superilles?

- És el que deia abans de l'Eixample. La circulació és com l'aigua. Si l'atures en un lloc, circularà per on pugui. Si es tanca una zona, la circulació es desplaçarà cap a una altra zona. No resolem res, i crea encara més contaminació. Recordo que en vigílies dels Jocs, anant amb Pasqual Maragall, em passa una informació on posa que aquell dia hi havia un munt de quilòmetres bloquejats per obres, però la ciutat funcionava. Gràcies a l'Eixample. A Madrid, uns Jocs Olímpics haurien estat una catàstrofe. 

- Creu que és una ciutat tan insegura com es diu a vegades o és una visió exagerada?

- No és gens exagerada. No es veu una parella de la Guàrdia Urbana a peu, que és com es vigila. Fins que va esclatar la pandèmia, jo anava cada dia a peu a la redacció des de casa, aquí a tocar de la cafeteria Laie. Com li vaig dir a Jordi Hereu: si em trobava una parella de la Guàrdia Urbana, els abraçaré, perquè no n'hi ha cap. Quan me'n trobo alguna, si no tinc pressa, m'aturo per veure què fan. I sap què fan? Festegen. Vull dir enraonar i no fer res. A vegades passa un patinet i no el veuen. I n'he denunciat uns quants. Els que manen no saben el que passa al carrer. 

- Ha estat un error perdre l'ampliació de l'aeroport?

- No en tinc prou dades. És una decisió que s'ha de prendre tenint en compte tota la xarxa d'aeroports i pensant també en el turisme. Un turisme de baix cost no és el que ens interessa. Neecssitem un viatjant més qualificat i educat. Com és el cas dels americans, que van començar a venir després dels Jocs. Sobre els creuers, voldria dir una cosa: hi ha una dada que no s'acostuma a donar i és la despesa que fa la propietat del creuer. Es parla de les despeses individuals dels turistes, però un creuer que s'atura aquí fa una despesa de comprar milers de coses que no contaminen. 

- Ha conegut molts alcaldes de Barcelona, ja des dels anys del franquisme. Quin ha estat per vostè el millor i el pitjor dels de l'etapa democràtica?

- Home, el millor és Pasqual Maragall, sens dubte. Gràcies a ell, vam tenir la transformació de la ciutat, assessorat per Oriol Bohigas. I sense corrupció malgrat la gran quantitat de diner que es va moure. I abans, Rius i Taulet, els anys vuitanta del segle XIX. 
 
- Rius i Taulet, per la primera Exposició Internacional.

- Sí, però també per la seva actuació personal. Va ser com el que va fer Cruyff al Barça. Abans d'ell, quan dos culers es trobaven sempre es preguntaven: que perdrem diumenge? I amb ell això es va acabar. Faltava autoestima a Barcelona en vigílies de l'Exposició i molta gent creia que seria un fracàs. Rius i Taulet va apartar la persona que havia de gestionar-la i es va posar al davant. Va ser el primer cop que en una exposició internacional es va integrar el mar, amb una desfilada d'esquadres i locals a la sorra. Va ser una primera recuperació del mar, tot i que després va quedar un espai mort. 

"La imatge d'una Barcelona insegura no és gens exagerada, no es veu una parella de la Guàrdia Urbana a peu, que és com es vigila"

  
- I el pitjor alcalde?

- L'actual alcaldessa. La pitjor de l'etapa democràtica. Potser ho faria bé al Congrés de Madrid. Sap parlar i és simpàtica. Però l'ajuntament funciona d'una altra manera. Per molts discursos que faci l'alcalde, si al teu carrer l'enllumenat no funciona, ja poden dir. Aquesta és la idea per la qual en molts llocs d'Europa hi ha hagut alcaldes que ho han estat durant molts anys. Un exemple: Bordeus. 

- Chaban Delmas. 

- Chaban Delmas. Un heroi de la Resistència que guanyava en una plaça socialista. Va estar-hi 24 anys perquè ho feia bé. 

- Digui alguna cosa positiva d'Ada Colau.

- Potser l'honestedat, que sempre és important.

- Quins són els seus racons preferits de la ciutat? 

- Depèn. La platja no és un racó, però és una de les grans bondats que va portar la transformació olímpica. Però, en canvi, s'està perdent la sorra. I no perquè l'any passat hi hagués una gran tempesta de llevant sinó perquè ja fa anys que s'està perdent. Quan actuarem? Sense sorra, la platja no funciona perquè l'aigua està neta, però no és com la d'un lloc paradisíac com el Carib. Ni és la Costa Brava.
 
- I alguna plaça que li agradi?

- M'agrada la de Sant Felip Neri. A l'Eixample no hi ha places, però és un exemple de com es va intervenir bé, molt i sense que es notés. en l'època olímpica es va fer un pla per intervenir en els interiors d'illa. Si avui el meu pare tornés, ell que vivia a l'Eixample (jo vivia al costat del Ritz), i s'hi passegés, no veuria el que ha canviat, però ha canviat molt. Jo de petit havia d'anar a jugar a la plaça Catalunya, que aleshores era de terra, i em renyaven si anava amb una pala i tria una mica de terra. Aquests interiors d'illa s'han fet bé i lliguen amb la idea original de Cerdà, que havia pensat que tots els interiors fossin jardí o bé hort. Per això no va fer places. La plaça Catalunya es va fer després de Cerdà i es va inaugurar el 1902.    

- S'han perdut molts locals històrics, botigues emblemàtiques que formaven part de la memòria de molts barcelonins. Era inevitable?

- Sí perquè fa vint anys ja vam tenir una reunió amb el regidor Jordi Portabella, que estava amoïnat per aquest tema, amb Josep Maria Espinàs i altres persones, al restaurant Pitarra -que també s'ha trinxat-, i no es va fer res. I això que la personalitat d'una ciutat és gràcies a aquests establiments. Si desapareixen, quan viatges per Europa, et trobes les mateixes botigues a tot arreu. Està molt bé que hi hagi una avinguda al Passeig de Gràcia, però no tot ha de ser això. Quan es va presentar a Barcelona el cotxe Smart, un any després dels Jocs, em van demanar que els assessorés de cara als periodistes i fes un recorregut per la ciutat antiga per mostrar les qualitats del cotxe, que podia passar per tot arreu. I els fotògrafs estaven entusiasmats veient les botigues antigues de Ciutat Vella. És el que volien ensenyar al món. Ara, una cosa s'ha de dir: la vida de la ciutat comporta naixements i defuncions. Parlem de botigues. Les ciutats que no tenen defuncions són ciutats mortes, com Venècia. La nostra és una ciutat viva. Qui era cronista oficial, Sempronio, va veure el 1948 com tancava el forn Sant Jaume a passeig de Gràcia, 5, i es va posar a plorar. Això ha passat sempre. Però degut a la llei Boyer, les defuncions s'han concentrat.  

- Ha viscut l'evolució de la professió. El periodisme ha canviat molt. Creu que avui dia és més lliure del de fa uns anys, els vuitanta, per exemple?

- Ara és una mica més lliure perquè hi ha el contrapunt dels digitals, que al no pertànyer a grans empreses, tenen més possibilitats de treure denúncies. 

- El poder és ara més seductor del que havia estat fa trenta o quaranta anys?

- El poder sempre és seductor. Depèn de quina relació hi vulguis tenir. Si en tens necessitat o tens ambició econòmica, sempre el trobaràs seductor. 
 
- L'han volgut seduir a vostè?

- I tant. Però amb elegància. Quan Tarradellas era encara a Saint-Martin-le-Beau, vaig publicar un article a La Vanguardia que es titulava Honorable Tarradellas. Va crear cert conflicte i el diari El Alcázar el va reproduir en portada. Tarradellas em va enviar una carta donant-me les gràcies. Quan va venir com a president, vam coincidir en una exposició de Tàpies, que ens va presentar. Em va mirar i em va abraçar. "Per què no m'heu vingut a veure?", em va dir. Una setmana després, em va convocar i em va oferir ser el primer cap de premsa de la Generalitat. Li vaig dir que no. I sempre que ens trobàvem, em deia amb un somriure: "M'heu fet una malifeta". 

- Ha conegut i ha escrit sobre figures emblemàtiques de la Barcelona cultural, especialment sobre Brossa i Sagarra. Ocupen l'espai que els pertoca en l'imaginari de la ciutat?

- Ells dos sí, però d'altres no. Sagarra no ha tingut tot el reconeixement que mereixia i alguns sectors li van fer una mica el buit perquè van considerar de manera injusta que en la immediata postguerra havia abandonat la resistència i s'havia dedicat a escriure i prou. Els mateixos que deien que era un poeta excels i un gran dramaturg van començar a criticar-lo. Per això vaig escriure una biografia reivindicativa. 

- Algunes personalitats que romanguin a l'ombra de manera immerescuda?

- Jo vaig fer alguns reconeixements a figures que han estat importants per Barcelona. La plaça d'Orwell en bona part es deu a mi, com la plaça Jean Genet. I la plaça de Pieyre de Mandiargues, qui va escriure la millor obra sobre el Raval.      

- I el país, el veu ben encarrilat?

- Podria estar més ben encarrilat. Aquests enfrontaments entre els partits fan que s'oblidin els interessos i les necessitats dels ciutadans. Per mi, un mal consubstancial de la situació política del país és que no hi hagi llistes obertes iels que fan política són els "sí, senyor" dels qui estan en política. Que estiguin en política els qui, en lloc de cadira, porten un reclinatori no és bo.