Máximo Pradera: «Ara mateix, no m'imagino res pitjor que Rajoy governant»

Máximo Pradera (Madrid, 1958) és periodista, presentador, músic, melòman i una persona extremadament intel·ligent. De mirada lúcida, és capaç de descol·locar qualsevol interlocutor amb una espurna d'ironia, mentre comenta l'actualitat política, critica el poder i la derechona, o s'interessa pel procés que vivim a Catalunya. Malpaso li acaba de publicar Tócala otra vez, Bach. Todo lo que necesitas saber de música para ligar, un llibre que és un compendi d'una saviesa musical que li ve de sèrie, sense postureig, desenvolupada a través d'anècdotes que vénen servides amb l'excusa de l'art de la seducció. Un plaer de llibre que, al mateix temps, serveix per riure, per reflexionar i per aprendre.
 
- Lligar amb la música clàssica és un postureig que requereix un nivell cultural alt, d'entrada.
 
- Clar! En aquest sentit, es pot "posturejar", però especialment si la noia està conscienciada políticament. Històricament, la música ha estat una arma d'agitació política de primera ordre, i no entenc com ara no s'utilitza més. Jo sóc nebot d'un cantautor que va estar a la presó per fer cançons contra Franco, Chicho Sánchez Ferlosio, i en temps del franquisme la música va ser clau per donar veu a la reivindicació política.
 
- Tradicionalment, la música clàssica també ha jugat un paper important en la reivindicació d'idees polítiques.
 
- El cèlebre Va pensiero de Verdi ja es va usar al Risorgimento contra els austríacs. Però no només aleshores, sinó que també es va usar més tard contra el feixisme de Mussolini. Jo vaig presenciar un famós Nabucco dirigit per Riccardo Muti, un famós antifeixista, en un teatre de Roma on hi havia Berlusconi a primera fila. Es commemorava l'aniversari de la República. El públic va demanar repetir el Va pensiero i Muti accepta i després que soni allò d'Oh, mia patria si bella e perduta! i un cop acabada la peça, s'escolta des de fons de platea "Viva l'Italia!". Muti es gira i diu: "Si no cuidem la cultura, que és el tret identitat de cada nació, el que defineix cada poble com a tal, Itàlia seguirà sent bella, però estarà perduda per sempre". És un cop de puny directe a Berlusconi, assegut a primera fila, que ha deixat la cultura reduïda a la televisió, a les Mamachicho i la merda de televisió que fa. Amb retallades a tort i a dret i veient com el país sobreviu amb finançament privat. I tot això es va desencadenar a partir d'una música!
 
- Hi ha molts governants que creuen que és vital retallar en cultura per perpetuar-se en el poder, justament. Com si necessiten una massa acrítica.
 
- El PP i la dreta espanyola tenen l'actitud Goebbels de "cada vegada que escolto la paraula cultura poso mà a la pistola". Però el socialisme simplista, el "zapaterismo", amb les Bibanes Aídos, el bonisme i tota aquella actitud, no va enlloc, tampoc. El bonisme cada vegada que sent la paraula cultura estén un xec al portador! Cal trobar un punt intermedi entre les dues actituds.
 
- La música, però, també pot servir per exaltar motivacions polítiques perilloses. Només cal veure què li va passar al pobre de Wagner amb el nazisme...
 
- No parlem del pobre de Wagner! Primer, perquè era un malparit a nivell personal. I segon, perquè realment era antisemita. Si llegeixes els escrits sobre jueus i judaisme de Wagner veuràs que és la teoria que té, exactament, Adolf Hitler.
 
- Vaja, doncs Hitler no anava tan desencaminat, pel que es veu.
 
- No, gens. Ara bé: Wagner era antisemita, però la seva música no ho és! De vegades es fa molt difícil deslligar el producte artístic de la persona. Dir que la seva música és antisemita és de beneits, de burros. Sempre ha passat que els règims polítics s'apropien de determinats músics i en refusen d'altres. El nazisme s'apropia de Wagner i refusa Mendelssohn, perquè era jueu. O també Béla Bartók, que va haver de marxar.
 
- A diferència de les altres novetats que han aparegut sobre música clàssica –una autèntica fal·lera editorial–, el seu llibre té un punt d'ironia i de lucidesa on parla del postureig sense necessitat de fer-se el llest.
 
- La música afecta a una esfera molt privada, perquè commou individualment. Però també és un fenomen grupal, que s'ha de compartir. En aquest sentit, el postureig consisteix en mantenir en l'exclusivitat una cosa que hauria de ser per a tots. El jazz és això. A l'autèntic aficionat al jazz li fot que el jazz es propagui massa, perquè el manté a ell com a un consumidor exclusiu. Amb la clàssica passa el mateix. Les persones a qui li agraden la clàssica es creuen que pertanyen a un club. I, quan trobes alguna cosa que et pot distingir, sobretot per lligar, et sents especial.
 
- Vostè descriu la tècnica del postureig en base a tres regles. Quines?
 
- La primera: mai presumeixis de tenir una obra integral. Això és de "catetos", perquè et pot haver tocat amb La Razón o amb la Caixa, igual que una vaixella. Si la noia amb qui vols lligar sap alguna cosa de música pot pensar que ets un autèntic idiota, que no saps ni el que tens. En canvi, si dius que tens vuit versions del Quintet per a Clarinet de Brahms, doncs és diferent. Això vol dir que t'has currat els discos un a un, buscant en botigues especialitzades, en mercadets, en webs, etc. La segona: si una noia et pregunta quina versió es compra de Les quatre estacions de Vivaldi, per exemple, has de dir: "la més lenta". El que és ràpid és rebutjat pel "posturista", perquè s'entén com l'habilitat que pots tenir un mecanògraf. En canvi, la lentitud aplicada a la música significa densitat, sentiment, un tema quasi romàntic. La tercera: fugir de les marques comercials. Perquè ens entenguem, no vulguis Adidas o Nike, perquè el que "mola" són les Asics o les New Balance. L'equivalent en piano seria ser fan de Lang Lang. Però això no pot ser, perquè és el que tothom escolta!
 
- La cultura com a ostentació dóna molt de joc.
 
- I jo vaig conèixer el gran mestre d'això: Alberto Ruiz Gallardón! Sempre es tirava el rotllo que era el nebot-besnét d'Isaac Albéniz, un dels grans compositors espanyols. Gallardón estava contínuament presumint, considerant-se a si mateix el guardià de les essències.
 
- Gallardón seria el gran paradigma de les seves famoses tres regles?
 
- Les tres regles estan extretes, directament, de les meves converses amb ell! Gallardón feia coses com apuntar-se el descobriment de noves cantants. Va de llest, perquè el "posturista" és així. Qui practica el postureig utilitza la cultura no com a gaudi sinó com a vernís, per exhibir una cultura que no té. Gallardón ha escoltat molta música, però no s'ha assabentat de res.
 
- Aquesta dèria de parlar clar li ha comportat admiradors, però també molts detractors.
 
- Sempre reps quan dius coses que no estan al "trending"... Jo procuro ser kantià: no utilitzo les persones no com a mitjans, sinó com a finalitats. No dic mai el que convé. Per exemple, per aconseguir followers podria afegir-me a qualsevol corrent d'opinió que estigués de moda, com per exemple que no hi ha d'haver unes terceres eleccions. Però, per què no hi ha d'haver eleccions? Serà millor fer unes terceres eleccions que no pas que mani Rajoy, sense dubte! Que governi un paio que es cartejava amb Bárcenas és el pitjor que pot passar! Ara mateix, no m'imagino res pitjor que Rajoy governant.
 
- Creu realment que hi haurà unes terceres eleccions?
 
- Sí, el 27 de novembre. I et puc dir, en exclusiva, la data de les quartes: 21 de maig.
 
- El llibre demostra que la rialla i el coneixement poden anar junts, una cosa que sembla que hem volgut mantenir sempre en camps diferents. Sobretot pel que fa als temes "seriosos".
 
- L'humor és una manifestació de la intel·ligència. I per desenvolupar música bona has de ser una persona intel·ligent. Haydn, Mozart, Bach... Tots els músics tenen molt de sentit de l'humor!
 
- Per què Bach? És el "seu" compositor?
 
- Sí, crec que sí. És extraordinari. Bach exerceix una forta atenció fora del seu àmbit. Per exemple, fascina molt els músics de jazz. I ha tingut també molta influència en el pop. Jethro Tull, per exemple, adaptava la famosa Bourée de la suite per a llaüt de Bach, interpretada per Ian Anderson amb la flauta. És una música que fascina a la gent que no és al Barroc, pel tipus de melodies que fa i per la densitat.
 
- Després d'haver fet un llibre amb l'objectiu de lligar, ens podria dir quina és la millor manera de fer-ho amb èxit?
 
- Fent-se el "trobadís". Una tècnica en la qual Woody Allen és un mestre.
 
- De fet, al llibre surt molt Woody Allen.
 
- Woody Allen porta criticant el postureig des dels 70. És el protocrític! Jo tenia un avi molt criticat, l'ideòleg del feixisme espanyol, Rafael Sánchez Mazas –el de Soldados de Salamina i carnet número 4 de Falange– que era molt llest i ja aleshores es carregava el postureig. Una vegada, en una tertúlia d'intel·lectuals feixistes –si és que això és possible!–, el meu avi li va dir a Pedro Murlán Michelena: "amb el temps i l'energia que dedica vostè a aparentar una cultura que no té, bé podria haver-se construït una de veritat" . Jo confio que, amb aquest llibre i amb l'excusa de tractar d'aparentar una cultura que no tens per lligar, al final acabis tenint una cultura de veritat.
 
- Amb quina anècdota es queda de totes les que apareixen al llibre?
 
- Una que serveix per lligar de carrer i que podria ser usada en contra del nacionalisme català . L'himne britànic és un himne francès composat per celebrar que Lluís XIV s'havia curat d'unes morenes, adaptat a l'anglès per un alemany, Haendel. Els anglesos senten com a propi una música francesa! Això demostra que, al final, els nacionalismes són més la negació de l'altre que la teva pròpia afirmació.
 
- Creu que aquesta negació de l'altre és el que ha accelerat el procés català?
 
- Entenc el que passa aquí, i m'ho va explicar molt bé Rocío Martínez-Sampere, un dia que jo li vaig preguntar per què volíeu marxar. I em va dir: "Espanya s'ha convertit en un projecte de merda". En part, també és la raó per la qual el Regne Unit s'ha desenganxat d'Europa, perquè Europa és un projecte de merda. No podem anar bé si Espanya és un ens que té com a objectiu pagar allò que deu. I si Europa s'ha convertit en un ens que té com a projecte vital recaptar allò que es deu. Som un país de morosos amb un objectiu a la vida: tornar els deutes. A molts nivells, entenc que el projecti no us interessi.