Avui no penso escriure sobre el Premi Ramon Llull, atorgat recentment a la polifacètica Pilar Rahola, i a qui— malgrat que no és santa de la meva devoció—, aprofito per felicitar. Em costa imaginar-me quan té temps per escriure aquesta senyora, i no li acabo de veure la gràcia a guanyar un premi literari amb un jurat de renom, si el sistema d’anàlisi, qualificació, selecció i votació de les obres presentades serà el que estableixi Editorial Planeta, que no es compromet que les obres siguin necessàriament examinades i qualificades pel jurat, essent suficient la seva avaluació per part de les comissions lectores que correspongui, d’acord amb el lliure criteri del segell en qüestió. Ara, si li han donat a ella, suposo que és perquè la seva obra era la millor. Oi?

[Setze jutges d’un jutjat...]

Tampoc vull alimentar (més) la polèmica al voltant de Samanta Villar, la protagonista de programes de periodisme reality com 21 días o Connexión Samanta, a qui ara dóna per renegar de la seva maternitat  — tot i que va resultar-li ben lucrativa durant l’embaràs. Ai no, calla: que publica un llibre sobre el tema i està de promoció. Que no sabia on es ficava, que si ha perdut qualitat de vida, que si no és tan feliç com abans, que toca treure pit (metafòricament parlant) i qui dia passa any empeny...

[... mengen fetge d’un penjat.]

Personalment, crec que hi ha certa diferència entre opinar i jutjar. Crec que el primer constitueix un dels drets que tenim per defecte en un país lliure com el nostre; i el segon... Bé, és esport nacional— reconeguem-ho— gairebé a l’alçada del futbol. Ens agrada criticar. És més fàcil que mirar-se a un mateix (als ulls, no al melic) o reflexionar (flexionar-se una vegada i una altra); més fàcil que assumir la nostra part de responsabilitat, per petita que sigui, en el que (ens) passa. Però si l’aleteig d’una papallona pot desencadenar un huracà a l’altra punta del món, imagineu-vos un comentari... Una crítica. (O dos.)

Per tot això, veient com està el planeta (terra i editorial), avui només vull pensar en el meu fill, que sí que contribueix de forma decisiva en la meva felicitat, fins al punt de desbancar l’escriptura en el top de les meves prioritats vitals. Avui, penso en el nostre Pau (i sobretot seu, d’ell mateix) que acaba de fer cinc anys. Cinc. Els mateixos que jo de mare. (Uau.) Feliç aniversari, fill. Feliç. Tu, jo i tots.