11
de juny
de
2023, 14:05
Actualitzat:
14:05h
Segurament, si no hagués estat per un bon amic i lletraferit com ella, potser no s'hauria fet ressò del senyor premi que Yolanda Esteve Giner acabava de guanyar: l'Internacional Francisco Brines de poesia, un guardó que si bé té una trajectòria vital curta (la primera edició va celebrar-se l'any 2021), gaudeix d'una enorme reputació ja no només dintre de l'Estat espanyol sinó també d'Europa i de l'Amèrica Llatina. Sense anar més lluny, sumant les dues categories que concursa el premi (a la millor obra en llengua catalana i a la millor en llengua castellana), l'entitat organitzadora del certamen (la Fundació Francisco Brines) va rebre més de 1.400 treballs. D'aquests, va quedar-se amb Els ostatges de Yolanda Esteve i amb Criaturas del momento de l'andalús Rafael Espejo.
Es tracta, doncs, d'una feta prou important com per divulgar-la i fer-ne bandera. Però a la protagonista d'aquesta entrevista no li agrada l'exposició mediàtica. Gens. De fet, si algú la busca per la xarxa no trobarà res més que les ressenyes dels llibres que ha publicat; uns llibres que, per cert, han estat tots premiats: Perifèries, el primer, va rebre el Creu Verda de Montblanc l'any 2016; Intercity, el segon, es va imposar en el Senyoriu d'Ausiàs March de 2017, i Zero va ser el guanyador del Betúlia de poesia el 2018. Ara, amb aquest nou guardó a la butxaca, el palmarès d'aquesta barcelonina (del barri de Sant Andreu, matís important) però veïna de Manresa des de fa divuit anys segueix creixent, alhora que ho fa la seva voluntat d'envigorir, encara més, el Tocats de Lletra, un dels festivals literaris més consolidats del país que ella mateixa va impulsar quan va entrar a treballar a l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Manresa.
- L'enhorabona pel nou reconeixement!
- Moltes gràcies. Tenir la possibilitat de poder publicar una obra en el marc d'un premi de prestigi -en aquest cas, el Francisco Brines-, sempre fa il·lusió.
- Ja hi ha data de llançament?
- Pel que tinc entès, arribarà a les llibreries el mes de novembre, que és quan està previst que se celebri la gala de lliurament dels premis.
- Què ens pot avançar d'aquest Els ostatges?
- A nivell formal i d'estructura, penso que es tracta d'un poemari molt homogeni, fàcil d'entendre i molt tancat. També destacaria que és molt visual: els lectors fàcilment podran crear imatges amb els meus versos.
- I pel que fa al contingut?
- Els ostatges és, essencialment, una reflexió vital que intenta explicar tot allò que ens constitueix. En una primera part, parlo del que jo anomeno la tribu, que es compon d'aquells intangibles que ens venen donats per la família, la tradició i el paisatge on naixem i creixem. Seguidament, plantejo un segon bloc amb tot allò que ens enriqueix durant la vida a través d'una poesia que posa l'accent en les experiències, la influència de la cultura, els viatges... Finalment, tanco el poemari amb una reflexió: Què fem, amb tot plegat? Quins mapes vitals construïm amb el que ens han aportat tant la tribu com les experiències viscudes?
- Arriba a alguna conclusió?
- En el meu cas, l'aprenentatge rau en la relativització i la lentitud.
- La lentitud?
- Sí. Ara visc més pausadament, bo i gaudint d'allò que m'agrada i que m'omple, i defugint el que no m'aporta res o em resta. Penso que la vida és una experiència que t'ha de permetre vèncer pors, sortir d'espais de confort i, sobretot, tenir molta curiositat per tot. Això és el que realment la fa plena: no córrer tant, fruir amb tot i generar espais i moments d'enriquiment que et facin estar compromesa amb tu mateixa i amb el que t'envolta.
- Què l'enriqueix, a vostè?
- Estar amb els amics i la família, connectar amb l'entorn i consumir cultura en totes les seves formes, des de la lectura fins al cinema, passant pel teatre, l'art o la música.
- També ha dit que ha après a relativitzar.
- Oi tant! De fet, podríem dir que és el primer recull on hi incorporo aquell punt d'humor que em permet situar la vida en uns espais més relatius. I és que, com més gran em faig, menys seriosament em prenc.
- Què vol dir?
- Doncs que tot canvia, i que coses que abans em semblaven súper importants, ara no m'ho semblen tant, i moments que abans potser passava per alt, ara m'adono que són els que valen la pena de veritat. Això fa que certes posicions o maneres de fer que fa uns anys em representaven, a dia d'avui les senti completament allunyades. I això, què vols que et digui, em fa somriure. Perquè, al capdavall, les persones per nosaltres mateixes no som importants. És quan ens relacionem amb la gent que estimem i amb allò que ens envolta, que prenem valor.
- La memòria i la referència als orígens són una constant en totes les seves obres publicades. Què l'hi connecta?
- Suposo que aquí hi ha un punt de deformació professional. Joc soc historiadora i durant molt temps vaig estar vinculada en centres d'estudis i en iniciatives de divulgació de la memòria històrica. En aquest sentit, penso que parlar d'allà on venim, de les nostres arrels... és molt important. Rarament ens aturem a pensar quines coses devem a qui. En el meu cas, el meu pare, la meva mare i el meu avi tenen un paper clau en la conformació del meu jo.
- Què s'ha quedat, de cadascú?
- Al meu pare jo diria que li dec l'estima a Catalunya, a la llengua, a la cultura, a la lectura... Així mateix, tant ell com el meu avi van transmetre'm els valors de l'esquerra, l'amor a la justícia i la idea de pertànyer i de comprometre'm a una classe social. Pel que fa a la mare, li dec l'estima a la ciutat de Barcelona i al barri de Sant Andreu; la passió per descobrir món; la curiositat insaciable; l'actitud de cuidar la gent que estimes i, especialment, la idea que les dones hem de ser independents.
- El paisatge també és un element comú en els seus llibres...
- Penso que és interessant crear imatges d’allò que ens envolta. Al cap i a la fi, l’entorn també forma part del nostre univers. A Els ostatges, el paisatge pren especial importància en la segona part. A mi, les ciutats em marquen molt. Si bé és cert que cada vegada em sento més connectada a la natura, les urbs m’atrauen amb molta força: el seu ritme, tot el que s’hi viu, el bullici cultural que s’hi respira...
- Parlant de ciutats i de cultura, vostè va ser qui va impulsar, a Manresa, el festival Tocats de Lletra. Aquest octubre se’n celebrarà la setzena edició, un fet que indica que funciona i que té un públic fidel...
- És un festival consolidat, certament. I no només a la ciutat, sinó també en el conjunt dels Països Catalans. Penso que és un element més que ajuda a fer un relat de ciutat.
- I quin és el de Manresa?
- Estem parlant d’un lloc amb molts elements universitaris i culturals, i amb molts espais per a la reflexió. En aquest sentit, tota aquesta vessant literària però també de coneixement i de pensament que s’ha treballat i se segueix treballant des de les entitats però també des del mateix Ajuntament -amb projecte com el de la Fàbrica Nova i tota la potencialitat que se’n deriva, per exemple- són aspectes que trobo molt positiu que es potenciïn i que es continuïn explorant.
Es tracta, doncs, d'una feta prou important com per divulgar-la i fer-ne bandera. Però a la protagonista d'aquesta entrevista no li agrada l'exposició mediàtica. Gens. De fet, si algú la busca per la xarxa no trobarà res més que les ressenyes dels llibres que ha publicat; uns llibres que, per cert, han estat tots premiats: Perifèries, el primer, va rebre el Creu Verda de Montblanc l'any 2016; Intercity, el segon, es va imposar en el Senyoriu d'Ausiàs March de 2017, i Zero va ser el guanyador del Betúlia de poesia el 2018. Ara, amb aquest nou guardó a la butxaca, el palmarès d'aquesta barcelonina (del barri de Sant Andreu, matís important) però veïna de Manresa des de fa divuit anys segueix creixent, alhora que ho fa la seva voluntat d'envigorir, encara més, el Tocats de Lletra, un dels festivals literaris més consolidats del país que ella mateixa va impulsar quan va entrar a treballar a l'àrea de Cultura de l'Ajuntament de Manresa.
- L'enhorabona pel nou reconeixement!
- Moltes gràcies. Tenir la possibilitat de poder publicar una obra en el marc d'un premi de prestigi -en aquest cas, el Francisco Brines-, sempre fa il·lusió.
- Ja hi ha data de llançament?
- Pel que tinc entès, arribarà a les llibreries el mes de novembre, que és quan està previst que se celebri la gala de lliurament dels premis.
- Què ens pot avançar d'aquest Els ostatges?
- A nivell formal i d'estructura, penso que es tracta d'un poemari molt homogeni, fàcil d'entendre i molt tancat. També destacaria que és molt visual: els lectors fàcilment podran crear imatges amb els meus versos.
"L'aprenentatge rau en la relativització i la lentitud"
- I pel que fa al contingut?
- Els ostatges és, essencialment, una reflexió vital que intenta explicar tot allò que ens constitueix. En una primera part, parlo del que jo anomeno la tribu, que es compon d'aquells intangibles que ens venen donats per la família, la tradició i el paisatge on naixem i creixem. Seguidament, plantejo un segon bloc amb tot allò que ens enriqueix durant la vida a través d'una poesia que posa l'accent en les experiències, la influència de la cultura, els viatges... Finalment, tanco el poemari amb una reflexió: Què fem, amb tot plegat? Quins mapes vitals construïm amb el que ens han aportat tant la tribu com les experiències viscudes?
- Arriba a alguna conclusió?
- En el meu cas, l'aprenentatge rau en la relativització i la lentitud.
- La lentitud?
- Sí. Ara visc més pausadament, bo i gaudint d'allò que m'agrada i que m'omple, i defugint el que no m'aporta res o em resta. Penso que la vida és una experiència que t'ha de permetre vèncer pors, sortir d'espais de confort i, sobretot, tenir molta curiositat per tot. Això és el que realment la fa plena: no córrer tant, fruir amb tot i generar espais i moments d'enriquiment que et facin estar compromesa amb tu mateixa i amb el que t'envolta.
«Els ostatges», el quart poemari de Yolanda Esteve, veurà la llum el mes de novembre Foto: AFT
- Què l'enriqueix, a vostè?
- Estar amb els amics i la família, connectar amb l'entorn i consumir cultura en totes les seves formes, des de la lectura fins al cinema, passant pel teatre, l'art o la música.
- També ha dit que ha après a relativitzar.
- Oi tant! De fet, podríem dir que és el primer recull on hi incorporo aquell punt d'humor que em permet situar la vida en uns espais més relatius. I és que, com més gran em faig, menys seriosament em prenc.
- Què vol dir?
- Doncs que tot canvia, i que coses que abans em semblaven súper importants, ara no m'ho semblen tant, i moments que abans potser passava per alt, ara m'adono que són els que valen la pena de veritat. Això fa que certes posicions o maneres de fer que fa uns anys em representaven, a dia d'avui les senti completament allunyades. I això, què vols que et digui, em fa somriure. Perquè, al capdavall, les persones per nosaltres mateixes no som importants. És quan ens relacionem amb la gent que estimem i amb allò que ens envolta, que prenem valor.
"Parlar d'allà on venim, de les nostres arrels... és molt important. Rarament ens aturem a pensar quines coses devem a qui"
- La memòria i la referència als orígens són una constant en totes les seves obres publicades. Què l'hi connecta?
- Suposo que aquí hi ha un punt de deformació professional. Joc soc historiadora i durant molt temps vaig estar vinculada en centres d'estudis i en iniciatives de divulgació de la memòria històrica. En aquest sentit, penso que parlar d'allà on venim, de les nostres arrels... és molt important. Rarament ens aturem a pensar quines coses devem a qui. En el meu cas, el meu pare, la meva mare i el meu avi tenen un paper clau en la conformació del meu jo.
- Què s'ha quedat, de cadascú?
- Al meu pare jo diria que li dec l'estima a Catalunya, a la llengua, a la cultura, a la lectura... Així mateix, tant ell com el meu avi van transmetre'm els valors de l'esquerra, l'amor a la justícia i la idea de pertànyer i de comprometre'm a una classe social. Pel que fa a la mare, li dec l'estima a la ciutat de Barcelona i al barri de Sant Andreu; la passió per descobrir món; la curiositat insaciable; l'actitud de cuidar la gent que estimes i, especialment, la idea que les dones hem de ser independents.
- El paisatge també és un element comú en els seus llibres...
- Penso que és interessant crear imatges d’allò que ens envolta. Al cap i a la fi, l’entorn també forma part del nostre univers. A Els ostatges, el paisatge pren especial importància en la segona part. A mi, les ciutats em marquen molt. Si bé és cert que cada vegada em sento més connectada a la natura, les urbs m’atrauen amb molta força: el seu ritme, tot el que s’hi viu, el bullici cultural que s’hi respira...
- Parlant de ciutats i de cultura, vostè va ser qui va impulsar, a Manresa, el festival Tocats de Lletra. Aquest octubre se’n celebrarà la setzena edició, un fet que indica que funciona i que té un públic fidel...
- És un festival consolidat, certament. I no només a la ciutat, sinó també en el conjunt dels Països Catalans. Penso que és un element més que ajuda a fer un relat de ciutat.
- I quin és el de Manresa?
- Estem parlant d’un lloc amb molts elements universitaris i culturals, i amb molts espais per a la reflexió. En aquest sentit, tota aquesta vessant literària però també de coneixement i de pensament que s’ha treballat i se segueix treballant des de les entitats però també des del mateix Ajuntament -amb projecte com el de la Fàbrica Nova i tota la potencialitat que se’n deriva, per exemple- són aspectes que trobo molt positiu que es potenciïn i que es continuïn explorant.