Hi ha una constant en el funcionament de l'estat de les autonomies a Espanya: Catalunya lidera i negocia millores i aprofundiment en l'autogovern amb l'executiu estatal de torn; l'oposició al Congrés i els seus barons territorials surten en tromba contra el "privilegi" català, i, finalment, després de mesos de crítiques i sainet, tothom para la mà i puja al carro de les millores pactades.
Els bascos viuen al marge perquè no estan al règim comú del finançament —sort en tenen— i, per la por del PNB a encetar un meló que acabi com el procés català, encara no han treballat una proposta de reforma de l'Estatut de Gernika de 1979.
El que explico ha passat amb totes les reformes acordades del finançament, que sempre s'ha generalitzat a la resta, i també amb l'Estatut de 2006. En aquell cas, immediatament s'hi van afegir valencians i andalusos. Els primers amb l'anomenada "clàusula Camps", que afirmava que qualsevol millora competencial que tingués una altra comunitat també hi havia de poder accedir el País Valencià encara que no l'hagués demanada.
Ara tornarà a passar. Aquest cop serà després que ERC negociés, en el marc de la investidura de Pedro Sánchez, una important quitança del deute català. El govern del PSOE ha complert després d'un estira-i-arronsa negociador de la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, que també lidera el PSOE andalús, amb Oriol Junqueras i Salvador Illa. Ha complert amb Catalunya i ho ha fet extensiu a la resta de comunitats. De fet, Andalusia també se'n beneficiarà de forma significativa.
Això no ha estat impediment perquè totes elles posin el crit al cel. Ho han fet les del PP i fins i tot ho han fet els valencianistes de Compromís, que ja van carregar contra el finançament singular pactat entre els republicans i els socialistes en el marc de la investidura d'Illa. Per a Compromís la millora (que seria justa) del sistema és una prioritat, però el fet és que, ni al País Valencià ni a Espanya, mai han estat capaços de condicionar les investidures de presidents socialistes a aquest assumpte malgrat que els seus vots han estat imprescindibles. S'ho haurien de fer mirar.
Avui al Consell de Política Fiscal i Financera, que es reuneix a Madrid i on s'explicarà la quitança del deute, els territoris del PP bramaran i diran que Catalunya és la gran beneficiària i que Junqueras fa anar com vol la hisenda espanyola. Al líder d'ERC li agradaria, però no és així i li costa molt més del que voldria que es compleixin els acords. Com que al CPFF la majoria la té l'Estat tant li fa el que diguin i votin les autonomies (perquè després diguin que Espanya és un estat federal!). Per tant, tothom acabarà parant la mà.
I Junts, per més que ara es queixi i digui que els 17.000 milions d'euros que permetran a Catalunya tenir més capacitat inversora en els serveis públics i pagar menys interessos són poca cosa, difícilment ho bloquejarà al Congrés. Veurem si Sánchez els ha guardat, en aquest tema, alguna concessió d'última hora; seria estrany perquè enutjaria els republicans. Mai els juntaires han reconegut cap mèrit negociador als seus antics socis. Segurament, fer-ho algun cop en alguna de les múltiples carpetes abordades i encara que fos per error, els faria més creïbles en la crítica.
Els postconvergents estan immersos en les negociacions amb el PSOE i el "cobrament per avançat" que havien promès va passar a la història quan van decidir explorar el diàleg amb Sánchez. Així ho demostra el xec en blanc que, com ERC abans i ara, han hagut de donar al govern espanyol mentre esperen que es materialitzin l'amnistia de Puigdemont, el català a Europa, el "traspàs integral" de les competències d'immigració, i qui sap si també l'indult o una mà de sant del TC que afavoreixi Laura Borràs.
Més enllà de tot això, la discussió sobre el deute català -avantsala d'un finançament singular que després demanarà la resta i que pot fer inviable l'estat autonòmic tal com ha funcionat fins ara- és profundament ingrata. Catalunya té problemes financers perquè, convé tenir-ho sempre present, pateix un escandalós dèficit fiscal de més de 20.000 milions d'euros a l'any. Un dèficit que és la diferència entre el que es paga i el que torna i que s'afegeix a unes inversions de l'Estat que no arriben, al dúmping fiscal de comunitats sobrefinançades o premiades per l'efecte capital com Madrid, i a l'obligació d'atendre fenòmens com la immigració.
I quan tot això és onerós fins al punt de buidar la caixa i amenaçar els serveis socials s'ha de demanar a qui ho provoca (l'Estat) que perdoni deutes. I, al damunt, hi ha qui apedrega la locomotora. D'aquí la urgència de canviar les regles del joc amb el finançament singular.
La condonació del deute s'enverina pel xoc entre autonomies i el malestar de Junts; per Bernat Surroca.
El Govern activa el registre de grans tenidors i perseguirà els propietaris que no vulguin donar les dades; per Bernat Surroca.
Crònica: Un adeu en dos actes: per què Miquel Buch ha plegat de tot arreu?; per Oriol March.
Una quarantena de concerts sanitaris «caducats i il·legals» continuen en funcionament a Catalunya; per Eulàlia Galante.
- Terres rares, minerals crítics i Ucraïna: 10 preguntes amb respostes; per Arnau Urgell i Vidal.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.