La realpolitik més dura es va imposar ahir en el repartiment de càrrecs de la Comissió Europea a Brussel·les. Socialistes, populars i liberals van acceptar, com és tradició, les propostes de comissaris dels estats membres. Finalment, Teresa Ribera serà vicepresidenta de la comissió i un dels puntals dels socialdemòcrates europeus. No es va sostenir el veto visceral del PP contra ella i tampoc es va mantenir el dels socialistes cap als candidats dels governs d'extrema dreta. Un pas més en la normalització d'aquest espai polític.
És una Europa més que malalta institucionalment i que Salvador Illa, en la seva primera visita com a president, intenta presentar encara com un projecte atractiu i pel que val la pena lluitar. És evident que és així, per adversos que siguin els vents que bufen. En la integració a Europa els espanyols i els catalans hi hem guanyat molt. Illa, però, no va deixar de banda la mirada domèstica dient allò de què l'independentisme havia girat l'esquena a la UE i optat per tenir-hi una presència "passiva o limitada".
Potser seria també just preguntar-se si no va ser l'Europa dels estats, amb la inestimable col·laboració dels governs espanyols, la que va negar-se a donar res que es pogués llegir com a aixopluc institucional fins al punt de negar-se a acceptar trobades amb líders independentistes. Aquests podien actuar de forma més o menys encertada, és clar, però sempre van defensar el diàleg i la negociació i un procés que transités per vies democràtiques. En la primera jornada a la capital comunitària Illa va intervenir al plenari del Comitè de les Regions, un òrgan consultiu d'incidència escassa que també reuneix a algunes grans ciutats i on Pasqual Maragall i Jordi Pujol havien estat actius. I va constatar amb Roberta Metsola les dificultats per fer avançar l'oficialitat del català a Europa.
"Catalunya ha tornat", deia el president tal com recollia Joan Serra Carné a la seva crònica des de Brussel·les. Segurament és cert. Tant com que, quan va "marxar", no ho va fer per voluntat pròpia, sinó perquè no es va acceptar el seu dret a intentar tenir un rol diferent al de regió, cosa que li atorga una incidència entre escassa i nul·la a la Unió.
Si el panorama està emboirat a Europa, no està pas més clar a Madrid, i més concretament al Congrés. Avui s'ha de votar al ple el dictamen de la comissió d'Hisenda que fixa un impost del 15% per a les multinacionals d'acord amb la transposició de la directiva europea i que, en paral·lel, fixa els nous impostos per a la banca i les elèctriques. Els extraordinaris que se'ls van posar en el marc de la crisi inflacionista per la guerra d'Ucraïna caduca a finals d'any. Han aflorat les diferències entre els socis del govern del PSOE.
Junts i el PNB han actuat molt alineades amb les energètiques, que asseguren que, si els continuen cobrant l'impost, perillaran inversions per valor de 30.000 milions. ERC i EH Bildu han exhibit una posició molt dura per prorrogar aquest impost i també per incrementar el de la banca, que ha exhibit grans beneficis en els darrers anys. Però sembla que l'orfebreria legal permetrà que tothom se senti vencedor. Podem també busca com marcar perfil i els seus quatre diputats i José Luis Ábalos poden fer patir el PSOE i Sumar fins al final. Energètiques i bancs es van mobilitzar per evitar pagar uns tributs que representen uns 4.000 milions d'euros en recaptació. La fiscalitat és una via perquè les bones dades de la macroeconomia es traslladin a les butxaques de les classes treballadores, castigades per la inflació o l'encariment de l'habitatge.
Fins al migdia no se sabrà com acaba la qüestió, però és evident que l'envitricollat debat de la reforma fiscal de les darreres hores no prefigura, encara que acabi bé per a Sánchez, un bon escenari per a l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat. Si els socis, siguin de dretes o d'esquerres, els tombessin, la legislatura sí que estaria realment en risc i els rumors sobre el final de Sánchez, molt tocat pel cas de la seva esposa, prendrien cada cop més cos.
- La reforma fiscal de Sánchez afronta l'examen final amb incerteses al Congrés; per Bernat Surroca.
- Crònica: Illa propaga a Brussel·les que Catalunya ha superat l'etapa «passiva» del procés; per Joan Serra Carné.
- El Feijóo més enfangat embarranca a Europa; per Pep Martí.
- Memòria nacional: Barberà i Martí, el valencianisme polític; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
El passadís
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va encetar aquest dimecres un viatge de dos dies a Brussel·les, el primer que fa a l'estranger des que és a Palau. Al costat del seu equip de col·laboradors i del conseller Jaume Duch, va volar a primera hora a la capital belga. I en el vol, operat per Vueling, va coincidir amb el secretari general de Junts, Jordi Turull, que també tenia compromisos programats a Bèlgica, on resideix Carles Puigdemont en un moment especialment delicat de les negociacions a Madrid. Turull, que va descobrir a la terminal que a l'avió coincidiria amb el líder del PSC i periodistes que cobreixen el viatge, va seure a la primera fila. Illa, que no es reunirà amb Puigdemont malgrat la pressió dels entorns de Junts que ho han volgut convertir en el principal assumpte del seu viatge, ho va fer a la vuitena i Duch, a la novena.
Vist i llegit
No és només l'esquerra i les forces europeistes les que contemplen amb preocupació la victòria de Donald Trump. També des de la dreta conservadora hi ha desconcert i neguit. És interessant seguir el que va publicant el web de la Fundació FAES, que presideix José María Aznar. Ja durant la campanya electoral, ja va emetre algunes opinions molt crítiques amb Trump. Després del seu triomf, el to continua sent negatiu. FAES considera que el retorn del magnat és una "mala notícia per Espanya, la Unió Europea i l'OTAN". Un estret col·laborador d'Aznar, Vicente de la Quintana, ha escrit una anàlisi sobre "Trump i el nou republicanisme" on es mostra la nostàlgia de FAES pels anys neocon de George Bush i apunta a l'aïllacionisme del nou president com un element particularment negatiu. Aprofita per apuntar contra un Partit Demòcrata que s'ha fet fort en la "hipocresia woke", que equipara als interessos d'"esnobs de renda alta" i reclama "prudència" a un Trump a qui veu desbocat. La situació ha de ser alarmant perquè fins i tot la FAES estigui preocupada.
El nom propi
María Jesús Montero (Sevilla, 1966) se la juga avui al Congrés. La voluntat de marcar perfil (i el fet que els perfils siguin ideològicament dispars) dels socis del govern de Pedro Sánchez complica molt l'operativa de la vicepresidenta. Ahir defensava l'aprovació de la reforma fiscal al·legant que, entre tributs de la banca, les energètiques i altres noves figures, esten en joc 5.000 milions i fons europeus i que cal pagar els sous "dels funcionaris". Montero és una de les grans protagonistes de la legislatura. Els pressupostos generals de l'Estat i el finançament singular català l'esperen. És necessari no perdre-li la pista.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.