Barberà i Martí, el valencianisme polític

«Molt en la línia del catalanisme polític del moment, en compartia una mateixa visió conservadora, denunciava el centralisme polític i cultural espanyol, reivindicava l’autonomia política per al País Valencià i l’oficialitat de la llengua pròpia del país»

D'esquerra a dreta: conferència de Barberà Martí sobre valencianisme, ell a l'Aplec del Puig del 1915 i portada de la seva biografia
D'esquerra a dreta: conferència de Barberà Martí sobre valencianisme, ell a l'Aplec del Puig del 1915 i portada de la seva biografia | Cedides per Carod Rovira
20 de novembre de 2024, 20:30
Actualitzat: 20:52h

Malgrat que Joan Fuster sempre va tendir a no considerar prou el pes de les primeres manifestacions valencianistes, és innegable que sempre és imprescindible d’anar als orígens i reconèixer-ne la importància. Per això cal remarcar la visió d’Alfons Cucó atorgant al doctor Faustí Barberà i Martí el paper de referent essencial en el naixement del valencianisme polític modern. Nascut a Alaquàs (Horta Sud) el 20 de desembre de 1850, era el més petit de nou germans del matrimoni format per Victorià, mestre de primària, i Fausta. Format amb el seu pare, organista a l’església local, d’ell rebé també l’interès per la música. Barberà va perdre el pare als 20 anys i la mare als 22 i obtingué els primers recursos com a organista, professor particular de música i director de la Banda Nova alaquasera.

Alumne extern a les Escoles Pies de la capital del Túria, havia de matinar cada dia per fer a peu els 8 km que hi havia entre casa seva i l’escola. El mateix mitjà de transport utilitzà en començar medicina, si bé el 1872 va poder accedir a una plaça a la Facultat com a alumne intern i ja s’establí a València. Tres anys després, anà destinat com a metge a Sedaví i començava a publicar textos acadèmics a Crónica médica y el progreso ginecológico. Activíssim en la lluita contra el còlera que devastava les comarques centrals del País Valencià, va ser distingit amb la Creu de Beneficència i la Medalla d’Or per l’Institut Mèdic Valencià, institució que presidí el 1903. Aviat s’interessà per l’estudi del món dels cecs i els sordmuts, on sobresortí com una veritable autoritat després d’haver pogut conèixer, directament, experiències en aquest àmbit a Alemanya, Bèlgica i Suïssa i viatjà també pel llavors imperi austrohongarès, França i Itàlia. Esdevingut una figura destacada de la medicina valenciana, és tingut, també, com l’introductor de l’hipnotisme a l’estat espanyol.

La dedicació plena a la seva professió no li feu descuidar les seves inquietuds patriòtiques. Així, el 7 de desembre de 1902, sent llavors president de la Societat Lo Rat Penat, hi pronuncià la conferència “De valencianisme i valentinicutura”, considerada com el tret de sortida del valencianisme contemporani. Molt en la línia del catalanisme polític del moment, representat per la Lliga, les obres més destacades del qual coneixia i seguia, en compartia una mateixa visió conservadora d’acord amb els interessos de la burgesia liberal, denunciava el centralisme polític i cultural espanyol, reivindicava l’autonomia política per al País Valencià i l’oficialitat de la llengua pròpia del país, tret distintiu de la societat valenciana. Mai no va fer costat a tesis independentistes, malgrat que aquesta era l’acusació que rebia per part dels partits monàrquics i dels republicans blasquistes, que es trobaven que havien de combatre uns plantejaments fins llavors desconeguts.

A les acaballes de 1904 va promoure la creació de València Nova, primera entitat a fer reivindicacions de caràcter “regionalista”, amb una consciència nacional en construcció, que, el maig de 1906, publicà un quinzenal amb el mateix nom que l’associació cívico-cultural, amb sentències com ara “Vergonya eterna als qui, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres”. Des d’aquest primer valencianisme es proposà la denominació de “Valentínia” per al territori comprès entre el Sénia i el Segura, amb el gentilici “valentí/valentina” i el nom de “valentinisme” per al moviment, si bé Barberà emprava sovint l’expressió “nació valenciana”. El metge alaquaser, a l’escalf de l’experiència de la Solidaritat Catalana al Principat,  promogué l’Assemblea Regionalista Valenciana, que tingué lloc el 29 i 30 de juny de 1907, amb assistència de carlins, federals radicals i republicans seguidors de Rodrigo Soriano.

València Nova es transformà, el 1908, en Centre Regionalista Valencià i es dotà d’una Joventut Valencianista. Al mateix temps, començaren a aparèixer publicacions com ara Renaixement, Lo crit de la pàtria o Terra valenciana en la mateixa línia d’afirmació nacional. Per commemorar els set-cents anys del naixement de Jaume I, Barberà participà en l’anada al Puig, el 24 de maig del mateix any. Les reivindicacions del metge i polític no es limitaven a una defensa aferrissada de l’ús de la llengua, sinó que també, per exemple, plantejava la necessitat d’invertir més en el patrimoni museogràfic o bé en la millora de les infraestructures ferroviàries. Partidari, com a Catalunya, d’una Mancomunitat valenciana, emprava la denominació de “regions” per referir-se a les estructures provincials d’Alacant, Castelló de la Plana i València. I el juny de 1915 vindicà la rehabilitació del monestir del Puig i va prendre part en el primer Aplec del Puig, exhibint-hi una enorme bandera barrada sense el blau. Preocupat per la recuperació de la memòria històrica i la divulgació de les biografies de grans personatges valencians, va prendre part en nombroses iniciatives culturals i científiques.

Com a metge i catalanoparlant, participà en els dos primers congressos de Metges de Llengua Catalana celebrats a Barcelona el 1913 i el 1917, en els quals sostingué la conveniència d’una col·laboració entre les administracions valencianes i les del Principat. Membre de la delegació valenciana al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), no hi va poder finalment assistir, però col·laborà activament en la tasca del Diccionari dialectal promogut per Antoni M. Alcover a qui facilità lèxic característic i aclarí algunes qüestions plantejades pel canonge mallorquí. Defensor de la idea de Països Catalans, que ell anomenava “Cathalonia Magna”, sostenia que, del País Valencià estant, calia guardar amb Catalunya i les Balears “la matjor simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y de una comunió’spiritual de llarchs sigles”. El Dr. Barberà va ser dels primers a denunciar la situació de diglòssia que hi patia l’idioma propi del país i la seva progressiva substitució, en tots els àmbits, per la llengua de l’Estat. Morí, a València, el 5 de gener de 1924, als 73 anys.

Per a saber-ne més: Faustí Barberà. Els orígens del valencianisme polític, Santiago Ferrandis Valero, IDECO-Perifèric edicions, Alaquàs-Catarroja, 2021.