Els escàndols de corrupció —el darrer a càrrec de Santos Cerdán, el secretari d'Organització del PSOE ja empresonat per presumpte cobrament de comissions il·legals malgrat que es presenta com a víctima d'una operació política— amenacen de fer caure Pedro Sánchez. No només per l'abast de tot plegat i la seva pobra resposta argumentant que el PP és més corrupte i menys expeditiu. El president espanyol amenaça de quedar KO sobretot per la seva manca d'idees per donar corda al que queda de legislatura, si més no fins ara. El comitè federal de dissabte a Ferraz i la compareixença al Congrés del 9 de juliol seran ocasions per posar-hi remei i pedres de toc per mesurar si té sentit seguir.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

Que ho faci o no dependrà de la capacitat de refer-se i del fet que no apareguin nous escàndols, més que no pas de la del PP per aconseguir els suports per una moció de censura que investeixi Alberto Núñez Feijóo. Ni Junts ni el PNB estan en disposició de fer jocs de mans amb Vox (ja no cal dir-ho les esquerres sobiranistes) i investir un president que té entre els seus mèrits reivindicar encara ara el 155, blasmar el finançament singular, portar l'amnistia al TC, o mobilitzar la dreta continental contra l'oficialitat del català a la UE. Si ho fessin, correrien un risc altíssim i la contradicció seria insuportable.

Al PSOE i als seus entorns l'ambient està, però, molt escalfat, i els que no eren partidaris de Sánchez i la seva aposta per entendre's amb el que hi ha a l'esquerra del PSOE i a la perifèria ara suren enmig del desgavell amb manifestos, articles o declaracions. I fins i tot hi ha qui, a més d'eleccions, es descara i demana obertament pactes amb el PP davant el risc que la Moncloa abraci una agenda més o menys rupturista. Sánchez, assetjat per la duresa de la dreta i per un estat profund que no li perdona els pactes amb l'esquerra i els independentistes, fa anys que prova un complicat equilibri per calmar la fera del règim del 78 —que li ha pujat a la gepa— i complir el mínim amb els socis. El marge es fa cada cop més estret a banda i banda.

Entre els que han mostrat obertament el desacord amb Sánchez hi ha els crítics habituals, com Emiliano García Page o Javier Lambán, i també personalitats amb incidència. És el cas de Felipe González, Alfonso Guerra o Javier Cercas, el reputat escriptor gironí i figura institucional i en vendes del darrer Sant Jordi. El cas dels dos ex és ben curiós perquè, sincerament, no semblen els més indicats per alliçonar sobre com combatre la corrupció.

El de Cercas és, segurament, més cridaner. L'escriptor va donar suport a Sánchez i es presenta com una persona d'esquerres, però això conviu amb un espanyolisme radicalitzat durant el procés i en els darrers temps encara ha criticat, per exemple, la llei d'amnistia. Ahir demanava en un article a El País —que ha endurit la posició amb el PSOE arran dels moviments a Prisa— la dimissió de Sánchez. Posava com a exemple la d'Antonio Costa a Portugal, que va cometre l'error de plegar per un suposat escàndol que no tenia cap fonament. Cercas vol una Espanya que sigui "una Noruega del sud, amb sol i tapes" (veurem si el ridiculitzen com van fer quan Artur Mas quan va imaginar Catalunya com "la Dinamarca del Mediterrani") i, per fer-la possible, fa dues afirmacions gruixudes.

La primera és que Sánchez no pot atiar l'espantall de l'extrema dreta perquè "ja participa al govern". "Junts ve d'un partit de dretes que el procés va transformar en un partit d'ultradreta i haver-ne fet un puntal bàsic del govern va ser l'error original de la legislatura", escriu. La segona idea és creure que el PP i el PSOE tenen "projectes polítics contraposats i aposten per models de societat antagònics".

La primera idea és més que discutible (si, com sosté, Junts és extrema dreta, què deu ser el PP al qual ell valida? i com hem de qualificar Vox?). Cercas es contradiu quan proposa, com a sortida, que Sánchez plegui ja i "deixi el seu lloc a un altre dirigent socialista que faci una sacsejada al PSOE i al govern i els tregui del mal pas de la corrupció i els abusos de poder". Obvia que, perquè això passés, caldrien, de nou, els set vots de "l'extrema dreta" de Junts i "l'error original" no desapareixeria. El PSOE, que té menys escons que el PP, necessita tota l'esquerra i totes les perifèries per superar el sòlid bloc reaccionari que formen els populars i Vox.

La segona decau per la via dels fets. Mai el PP ha facilitat la governabilitat al PSOE. El contrari sí que va passar el 2016 quan els socialistes es van abstenir i deixar que Mariano Rajoy fos president. La patrimonialització que la dreta fa de les institucions és una constant i la seva agenda aplanaria la pluralitat i controlaria encara més el poder judicial i els mitjans. És cert que hi ha coincidències (fa anys encara eren més visibles) entre el PP i el PSOE i que pertanyen a famílies polítiques que cooperen a Europa. Cercas sap història, però obvia que la dreta espanyola no ve d'una tradició democràtica i antifeixista com els conservadors i democratacristians d'Alemanya, França o Itàlia; el PP no va trigar ni un minut a entendre's amb l'extrema dreta de Vox quan va accedir a les institucions.

Cercas és un gran escriptor, però el fanatisme i el traç gruixut el perden en l'anàlisi, tal com va fer evident l'imprescindible assaig La desfachatez intelectual del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca. S'hi constava el mal servei que fan al debat públic personalitats com el mateix Cercas, Fernando Savater, Félix de Azúa o Mario Vargas Llosa. Ser un destacat filòsof, escriptor o artista no dona pàtina de qualitat a les opinions polítiques i sovint es formulen sense cap ponderació o coneixement de la gestió pública. Cercas pot tenir raó quan diu que Sánchez ha de fer alguna cosa més que "pensar en ell mateix". Per això ha de recuperar la iniciativa. Però és segur que no s'hauria de plegar als qui opinen des del ressentiment, l'interès personal o la inconsistència. Perquè, sovint de forma volguda i explícita, fan el joc a un PP que sense cap escrúpol ha comprat el marc conceptual i el programa de l'extrema dreta amb els seus discursos d'odi, ultraespanyolistes i retrògrads.

Avui no et perdis

• Ni el pitjor moment de Sánchez aclareix la via ràpida de Feijóo a la Moncloa; per Oriol March.
• Per què hi ha un conflicte obert a Vallcarca?; David Cobo.
• Una opa que ja és personal: BBVA i Sabadell se la juguen al límit; per Pep Martí.
• La calor dispara la contaminació per ozó: com ens afecta a la salut?; per Arnau Urgell Vidal.
• Quines sèries d'estrena has de veure aquest estiu?; per Víctor Rodrigo.

El passadís

L'obsessió per la seguretat en les comunicacions ha anat a més a la Moncloa, més encara un cop constatada la tendència d'alguns personatges a gravar les converses que després poden ser fonts de xantatges o sumaris judicials. M'expliquen que fa setmanes que al govern espanyol hi proliferen les reunions sense telèfons a la sala. Sovint s'havia donat l'argument de la desconnexió digital i de la necessitat de mantenir l'atenció i no estar pendent del whatsapp (o de coses pitjors). Ara ja s'apel·la directament a qüestions de seguretat i privacitat, que la cosa no està per bromes.

Vist i llegit

L'escriptor i assagista Damià Bardera va guanyar notorietat l'any passat amb Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu, un assaig molt crític amb l'escola del nostre país. Ahir escrivia a Núvol "El culte al trauma", un article arriscat sobre la salut mental i el que ell considerava una certa exhibició d'alguns que pateixen algun tipus de problema o estan tristos ("allò que abans era frustració, desengany, soledat o angoixa, avui es reinterpreta i s’expressa en terminologia clínica"). I encara més: "No es tracta de menystenir el patiment, ni de menysprear qui ha passat per situacions límit. Però sí que cal sospitar quan el relat de la víctima esdevé un lloc de permanència, a més d’incontestable. Quan el trauma es converteix en identitat, el risc és doble: d’una banda, cronifiques el dolor —perquè guarir-lo seria una traïció al relat victimista—; de l’altra, invisibilitzes aquells que han patit i no han fet cap narrativa-espectacle del seu dolor", escrivia preguntant-se de forma retòrica si tot plegat es gestiona com cal.

El nom propi

Màrius Serra (Barcelona, 1963) ha complert 35 anys com a autor dels mots encreuats de La Vanguardia. Va ser el 1990 quan el gran Tísner es va jubilar després de presentar unes memòries imperdibles i el va sorprendre en proposar-li ser el seu hereu. Es dona el cas que Serra estava a punt de casar-se i va decidir deixar preparats 60 mots encreuats per poder anar de viatge de noces tranquil. Serra, que fa anys que també capta l'atenció dels oients del Matí de Catalunya Ràdio fent-los jugar amb el seu "Enigmàrius", és un autor polifacètic. Novel·lista, enigmista, lingüista i membre de la Secció Filològica de l'IEC. És, sobretot, un escriptor compromès amb la llengua i el país que no defuig debatre amb coratge quan cal.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]