El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha fracassat en una de les assignatures que encara desconeix, la de política europea. El PP Europeu ha posat al seu lloc els populars espanyols i ha decidit avalar tots els candidats de la Comissió Europea, incloent-hi l'espanyola Teresa Ribera, que serà vicepresidenta de Transició Neta i comissària de la Competència. A la pràctica, la número dos d'Ursula von der Leyen. L'episodi es produeix just quan la UE espera Donald Trump i els conservadors europeus es plantegen com respondre-hi.
Durant uns dies, l'ofensiva del PP espanyol per intentar amagar les responsabilitats de Carlos Mazón en la desgavellada gestió del seu govern contra la dana semblava tenir recorregut a Brussel·les. L'operació per intentar descavalcar Ribera, titllada de culpable de negligència davant la dana pel PP, va aconseguir posar a la defensiva Pedro Sánchez i el Partit Socialista Europeu. Finalment, Génova s'ha donat de nassos amb Brussel·les. És una garrotada forta i tindrà conseqüències. Aquestes són algunes lliçons d'aquesta crisi.
A Brussel·les no volen fang
Feijóo ha comès un error de càlcul imperdonable en un polític que lidera l'oposició a Espanya i la vol governar un dia. Ha demostrat que és incapaç de sortir de la bombolla madrilenya de crispació, que ha intentat traslladar al cor d'Europa. No ha sabut calcular la veritable correlació de forces a Brussel·les, tot i que això encara es podria explicar per la seva aliança amb el cap del PPE, Manfred Weber. Però el que no ha entès és que a Europa les coses es fan diferent, que les formes allí tenen importància, que per molt a la dreta que hagi virat la UE, a Brussel·les hi ha transversalitats permanents i unes gestualitats, unes maneres de fer que són extraterrestres a Madrid.
Pot sobtar que hagi jugat aquest joc tan matusser Esteban González Pons, polític experimentat i astut. No sorprèn tant una Dolors Montserrat abocada a la grolleria permanent i que surt d'aquest conflicte més qüestionada. La gent de Feijóo a Brussel·les no sembla que hagin fet bé la feina.
L'antieuropeisme de l'Espanya rància
El PP espanyol ha recordat aquests dies que encara beu de l'origen franquista de molts dels seus fundadors i primers dirigents. A vegades semblen ressonar en els rengles de la dreta espanyola aquell ¡Ea, ea, ea, Europa se cabrea! corejat a la plaça d'Orient de Madrid el 1975, després dels darrers afusellaments de Franco. Al PP li va costar molt ser admès en la Internacional Democristiana i no per casualitat. Curiosament, va ser amb el partit bavarès Unió Cristiana Social (CSU), sempre a la dreta de la CDU alemanya, que Manuel Fraga va trobar interlocutor. A la CSU pertany Manfred Weber, curiosament. L'aznarisme, per la seva banda, va trobar-se més còmode amb els neocon de l'Administració Bush que amb els líders comunitaris.
Von der Leyen derrota Manfred Weber
Era segurament previsible. Von der Leyen és una institució a Brussel·les, ha estat reelegida al capdavant de la Comissió Europea i té el suport de qui és el primer partit del PPE, la CDU. Weber dirigeix els populars europeus, però això ja va ser un premi de consolació en fracassar en el seu intent d'apoderar-se de la presidència de la Comissió el 2019. També ell ha comès un greu error. Sense el suport dels grans estats, tota maniobra partidista està condemnada a relliscar al Parlament Europeu. I Weber té en contra els governs de França i Alemanya.
Cap a la caiguda de Weber?
Els moviments de Weber es poden deure al seu intent de ser reelegit com a líder del PPE en el congrés que celebraran el maig vinent. Serà a València, curiosament, i és possible que el fang de la dana l'hagi encegat. Com expliquen Idafe Martín i Víctor Guillot a Agenda Pública, ja hi ha moviments interns al PPE que poden culminar en una alternativa al bavarès. Johannes Hahn, del Partit Popular austríac, podria ser candidat el maig. Ha estat membre de la Comissió i, com a ministre de Ciència i Investigació d'Àustria, va liderar un fort impuls a la recerca. Hahn té molts partidaris en el si del PPE, on els espanyols són només 22 de 188 diputats.
Perspectives alemanyes: una nova gran coalició?
La crisi també ha demostrat que socialistes i populars europeus mantenen ben engreixades les seves relacions. Un clima que es pot veure reforçat en funció de les eleccions alemanyes del febrer. Les enquestes dibuixen una victòria nítida de la CDU de Friedrich Merz. Però en aquests moments, l'única majoria que apareix com a factible seria el retorn d'una gran coalició amb els socialdemòcrates de l'SPD. Aquest cop liderada per Merz. Seria també l'opció que garantiria més estabilitat quan Alemanya mostra senyals preocupants d'estancament econòmic. Un escenari així reforçaria també l'ala més centrista del PPE.
El bloc central de la UE s'aplega enfront Trump
Un altre factor, gens irrellevant, que ha mostrat la darrera atzagaiada de Feijóo és que la UE és conscient de l'embat que suposa l'arribada d'una nova Administració Trump. Des de l'evolució de la guerra a Ucraïna a l'amenaça de noves mesures aranzelàries -que poden ser costoses per la producció alemanya-, Europa està avisada. El que ha estat el bloc central comunitari (socialistes, democristians i liberals) està afeblit, però resisteix i sembla decidit a defensar-se, mentre dins de la dreta es debat com actuar davant la pressió ultra. El bloqueig de la Comissió Europea, i menys per motius d'un partidisme mesquí, no és bona recepta en una Europa necessitada d'estratègia i lideratge.