Si encara no l'heu vista, feu-ho. The Substance és una d'aquelles pel·lícules que et fan sortir del cine amb la sensació d'haver estat a la sala que tocava, al costat bo de la història cinematogràfica. Ja us deuen haver explicat de què va: és una hipèrbole meticulosament muntada sobre la pressió estètica que pateixen les dones, un espectacle visual per fer evident com aquesta es torna implacable quan la carn i la pell comencen a reivindicar la seva edat.
The Substance subratlla la perfecció del despropòsit, l'obsessió per voler-ho tot, l'obligació de dur la vida al límit; i també posa al descobert la fatalitat de pretendre ser allò que els altres volen que siguis. Una pressió i un desori mental que, evidentment, l'únic que fa és destruir la protagonista (Demi Moore) fins a uns extrems que ara fan de mal detallar en aquesta columna, però que quedaran retinguts per sempre a la memòria dels espectadors, perquè el cataclisme és absolut; la derrota no té matisos. La pel·lícula, a més, té la virtut de representar excel·lentment aquesta destrossa amb una bèstia icònica que la directora del film, Coralie Fargeat, té a bé de regalar-nos quan la trama sembla que ja ha fet el cim.
Aquests dies he pensat molt en la bèstia de The Substance. I ho he fet veient la intervenció en què Dolors Montserrat recrimina a Teresa Ribera -aspirant a ser vicepresidenta de la Comissió Europea- la seva gestió de la DANA valenciana. "Ja ha suspès l'examen més important de la seva vida, la història i potser també els jutges la jutjaran per la seva inacció i incompetència". Aprofitant que el Túria passa per València, la portaveu popular al Parlament Europeu va escopir un discurs sense mesura, completament allunyat de qualsevol realitat palpable. Allò era un toro indomable que, acorralat per les circumstàncies, decidia morir matant i carregar contra la seva oponent des del cinisme més escandalós. En les seves paraules, tot era deforme, patètic, un punt monstruós.
No és nou. Sempre fa feredat veure Dolors Montserrat defensar un món paral·lel, igual que fa angúnia veure aquella Demi Moore moure's. Montserrat està a anys llum de qualsevol altre polític de la seva espècie. Potser Rafael Hernando hi té una certa retirada, sí, perquè també té aquell verb descontrolat de persona incapaç de calibrar amb senderi la terra que trepitja. Però l'anoienca és encara més contundent, un cotxe sense frens que està disposat a encastar-se on calgui, de la manera és barroera que calgui, si això reforça l'odi dels seus cap als rivals polítics.
"A vostè li corresponia haver evitat la tragèdia. Hauria d’estar compareixent al parlament espanyol davant els seus conciutadans, però ha preferit estar amagada per salvar el seu seient europeu". L'emblema popular pronunciava aquestes paraules amb una energia marca de la casa mentre Carlos Mazón encara devia estar fent el rotet. Però a ella li era igual, com li és igual tot sempre, perquè la seva patxorra sempre ha estat descomunal, una patxorra ferma, perfecta, esfèrica, a prova de qualsevol dada o realitat comprovable. Una patxorra que, per cert, potser l'ha dut on és.
A The Substance, una societat d'homes reclama a Demi Moore que es posi les piles i que torni a exhibir aquella joventut que un dia havia tingut. Per això la cosa es descontrola i tot acaba com acaba. En el cas de Dolors Montserrat, però, no sembla que hi hagi un clamor social per tal que ella actuï sempre com si al seu davant no hi hagués cap espectador amb les neurones a lloc. Fa la sensació que ella fa política així perquè li surt de les entranyes: s'entrega a una causa que és la seva, i està disposada a qualsevol cosa -qualsevol- per aconseguir fer entrar la seva idea en aquell forat. Així que, en aquest punt de la pel·lícula, sap greu però a mi ja se'm fa molt difícil pensar en cap substància que pugui transformar aquesta nostra catalana universal i dur-la cap a la dignitat eterna. Tant de bo existeixi, però. I tant de bo sigui Coralie Fargeat qui ens la presenti.