Poques coses poden arribar a fer més mal a una pel·lícula que arribar al gran públic amb una expectativa insuportable, amb unhype desmesurat. Alguns dels films que tenim la sort de consumir al Festival de Sitges arriben amb aquest bagatge, després d’haver passat per Canes i Venècia i Toronto, i totes les altres cites cinematogràfiques que s’avancen a la nostra, i d’haver estat passades i repassades pels filtres dels crítics internacionals, que sovint són despietats. A The Substance, l’obra de la francesa Coralie Fargeat que va endur-se el premi gran a millor guió a Canes, i que ha recuperat Demi Moore a la pantalla gran, li passava una mica això: que l’expectativa general que havia suscitat allà on s’havia projectat corria el risc de jugar-li una mala passada.
La gent sortia de la sala vomitant. Deien que era la cosa més desagradable que s’havia vist en molt de temps. Que el gore, la sang, el fetge, l’estil escabrós i macabre de tot el que s’hi retratava era tan insuportable que la cinta era gairebé inestrenable. I que, malgrat això, tot estava justificat per la magistral direcció de Fargeat, les inventives interpretacions del tàndem Moore – Margaret Qualley (la filla d’Andie MacDowell, coneguda entre altres pel seu paper a Once Upon A Time in Hollywood), i el missatge cruament feminista que apuntava sense pal·liatius a les altes esferes directives de Hollywood. Amb aquest prefaci, era pràcticament impossible que The Substance no fos la pel·lícula prioritària en les llistes de qualsevol assistent al festival i no només les dels crítics, sinó també les dels fans incondicionals que gaudeixen més d’una bona escena sanguinària que Hansi Flick veient Lamine Yamal marcar un gol.
I com que m’agrada ser portadora de bones notícies em plau confirmar-vos que, en el cas de The Substance, la prèvia no defrauda. D’entrada, perquè el punt de partida és tan llaminer que molt malament s’havia de fer perquè se t’ocorri i no sàpigues desenvolupar-lo amb la contundència que mereix. Moore és una actriu que ha deixat enrere la seva esplendor, condemnada a fer vídeos d’aeròbic passats de moda a qui la cinquantena d’edat li ha deixat lluny un Oscar i una carrera prometedora. Si us sona la història és perquè l’hem vist repetida a la vida real centenars de vegades. És, en el gir més metalingüístic de tots els que proposa el film, el mateix que li havia passat a la mateixa Moore a la vida real.
La mà condemnatòria de l’edatha deixat enrere autèntiques artistesque ara ja són massa grans, segons els estàndards d'un Hollywood regnat per homes blancs heterosexuals que passen els 65 anys, per fer d’heroïnes i protagonistes, i ara només poden ser mares, àvies, tietes, o secundàries que de tant en tant fan un cameo anecdòtic. Davant d’aquesta injustícia, el personatge de Moore opta per una sortida fàcil, ràpida, i prometedora: injectar-se una misteriosa substància que li promet convertir-la en una versió millor d’ella mateixa. Com tot, però, la promesa té trampa, i la seva millor versió no la canvia, sinó que fa néixer una versió més jove, guapa, i sexy encarnada per Qualley. Totes dues s’hauran d’anar intercanviant cada setmana per no perdre energia. Un obstacle que promet ser impossible de complir.
Mentre Qualley li roba el lloc a Moore en tots els sentits narratius—la pel·lícula s’encarrega de retratar-la des d’un punt de vista forçadament masculinitzat per ridiculitzar l’objectificadora mirada heteropatriarcal del cinema—, Moore es veu incapacitada per la seva pròpia inseguretat, pel seu temor davant la pèrdua del que la societat entén com la seva vitalitat, i va virant cap a una bogeria imposada que no deixa de ser una versió exageradament visceral del sentiment que tota dona, en algun moment o altre, ha viscut a la seva vida. Aquí és on Moore excel·leix, en un paper que l’obliga a despullar-se més que mai i a què s’entrega amb tot el que té. L’han recuperada, i quina manera de donar un cop sobre la taula i dir ei, jo encara soc aquí. A mi no m’esborrareu.
La crítica feminista és tan clara que frega l’evidència ridícula, tan remarcada que a estones sembla, fins i tot, tractar d’estúpid l’espectador. Però si alguna cosa ens han demostrat els films de clara tendència feminista els darrers anys és que, a vegades, donar al cap repetidament amb un pal a l’espectador és més que necessari—i sinó, que els preguntin als milers de suposats experts que van malinterpretar l’específic i clar missatge de Barbie i Poor Things. I com que el film no es pren gens seriosament, recolzant-se sempre en l’absurditat absoluta de l’horror, la sang, i els films de gènere, tot funciona amb una traça espectacular, fent calar el missatge fàcilment.
Però si alguna cosa realment destaca del film és el seu clímax emocional, que sembla escrit especialment per a un públic com el de Sitges (com va enamorar l’audiència de Canes, encara no m’ho explico). El festival gore, de visceralitat, explota en un descontrol mesurat que, francament, potser el públic francès va exagerar un punt massa. O potser és que a Sitges, els descosits físics i el body horror són per a l’audiència de xiquiparc.
Fargeat ha aconseguit dur la seva història fins a un extrem tan acollonant—en totes les seves accepcions—que costa fixar-se en les imperfeccions del film. Que es podria haver retallat cap al final, sí. Que potser a estones peca de repetitiva, també. Però costa que importin els petits defectes quan Moore i Qualley es mengen cada escena amb una gana descomunal, de dues dones que es veuen interpel·lades per la història que estan recreant, que han viscut en carn viva, i que només poden explicar tres creadores com el trio que formen les dues amb Fargeat.
La crítica és despietada i, probablement, més necessària que mai. I rere l’escut de la sang, d’un gènere tradicionalment masculí, es dedica a donar força a les dones que es veuen ofegades per les expectatives, la visió injusta del món, els homes que les menyspreen i la mateixa indústria que les maltracta. I jo, a un film així, fa temps que li demano poca cosa més.