El cas Errejón ha fet evidents, de nou, les tensions internes i els dubtes que genera la viabilitat del projecte polític de Sumar. Quan Íñigo Errejón va trencar amb Pablo Iglesias i amb Podem, va crear Més Madrid i, després de l'èxit regional, va fer el salt al Congrés amb Més País, una de les formacions que va acabar confluint amb Sumar en l'intent de reanimar políticament i electoral l'espai a l'esquerra del PSOE. No era dirigent de Sumar, però, en tant que portaveu al Congrés, Errejón era una de les cares visibles de l'espai que liderava Yolanda Díaz.
Errejón, més partidari de la transacció i menys exigent que Iglesias, havia estat promogut pels socialistes i els seus entorns mediàtics per liderar l'espai de Podem i, en la mateixa lògica, aquests van amanyagar també Díaz per girar full de la formació morada i del seu antic cap de files. Podem, encara amb el lideratge moral d'Iglesias des dels seus espais d'opinió, ha quedat molt empetitida amb només quatre diputats al Congrés, però es resisteix a desaparèixer i vol fer valdre els seus vots. L'actual vicepresidenta va tenir una entrada fulgurant en l'escena política quan va agafar el relleu d'Iglesias, va salvar el coll amb la reforma laboral gràcies a l'error d'un diputat del PP en la votació i va fer un resultat discret a les darreres eleccions generals del 23 de juliol de 2023.
Però el que ha vingut després no li ha anat bé. Les patacades electorals a les basques i les gallegues van precedir un mal resultat dels comuns a Catalunya el 12-M, que venien de perdre l'alcaldia de Barcelona després dels dos mandats d'Ada Colau. Les europees van acabar de fer evident la crisi. A Catalunya, Podem, sense estructura ni lideratges, els va passar fins i tot davant malgrat que Jaume Asens n'era el cap de cartell. Díaz es va apartar de la direcció del partit per centrar-se en el govern espanyol, però en aquest temps ni s'han mirat de refer ponts amb altres formacions ni s'ha endurit la posició amb el PSOE o articulat una oferta política realment alternativa.
El cas d'Errejón, que ja investiga la justícia per delicte contra la llibertat sexual, té una connotació que va molt més enllà d'un mal resultat electoral o d'uns ministres que no aconsegueixen treure el cap i que veuen com altres els prenen banderes que Sumar presenta com a pròpies, com la defensa de Palestina o l'habitatge. L'espai a l'esquerra del PSOE ha potenciat i acompanyat en els darrers anys la causa feminista, amb vagues, mobilitzacions massives i canvis legals i fins i tot culturals que han millorat la realitat de les dones.
Que una de les seves cares més reconeixibles hagi estat enxampat en una contradicció tan flagrant i dolorosa posa en qüestió la viabilitat del projecte perquè en projecta una imatge cínica i deshonesta. Ahir mateix, el líder d'IU, Antonio Maíllo, que també va confluir a Sumar, demanava fins i tot refundar l'espai amb un nou nom. I fer-ho comptant amb Podem, que malgrat els seus errors i haver estat víctima de la guerra bruta dels aparells de l'Estat, pot tenir una oportunitat de surar gràcies a l'ocàs d'un dels seus fundadors i que va acabar esdevenint un dels seus principals enemics.
El cas Errejón dessagna Sumar; per Oriol March.
Caos a País Valencià i Albacete pels efectes de la DANA: «És una bogeria»; per Maria Rabella Ytarte.
Matadepera, Sant Cugat i Malla, els municipis catalans amb les rendes més altes.
Crònica: Expulsions i enderroc de barraques a Montcada sense cap solució social: «Tornarem a construir-ne»; per David Cobo.
Catalunya viu la millor temporada de bolets des del 2018 (i anirà a més); per Arnau Urgell i Vidal.
El passadís
Aquest dimarts era Sant Narcís, patró de Girona i dia més important de les Fires. No hi va poder ser la consellera de Territori, Sílvia Paneque, orgullosa gironina, però que ahir s'havia d'ocupar de les seves funcions de portaveu del Govern. Poc abans de la roda de premsa de cada dimarts, Paneque va reivindicar la festivitat i va explicar als periodistes que habitualment segueixen la informació governamental la tradició del cotó de Sant Narcís que ahir es repartia a Girona i que, diuen, ho cura tot. Els més observadors van poder veure que, a la solapa de l'americana, hi duia una mosca, símbol de la ciutat de Girona.
Vist i llegit
Antoni Simon Tarrés és professor d'Història Moderna de la UAB i autor de l'assaig La construcció de l'enemic interior, sobre quan comença i com es configura la tibantor entre Catalunya i Espanya i per què la llengua en surt tan malparada. A l'Ara, Laura Serra, li feia ahir una interessant entrevista. Explicava que el castellà va penetrar a Catalunya "a través dels predicadors i les tropes” i que al segle XVII és quan comença a tenir una funció política: "Ja es veu que rei i religió no són suficients per assegurar la conservació i l’estabilitat política, i llavors es comença a teoritzar clarament sobre la llengua com a element de cohesió", afirma l'historiador en un relat que porta fins als nostres dies.
El nom propi
Jaume Collboni (Barcelona, 1969) es reuneix avui amb una colla d'alcaldes metropolitans, la majoria del PSC com ell tot i que hi haurà Jordi Ballart, de Terrassa, i Xavier Fonollosa, de Martorell, per abordar les polítiques de seguretat. Ahir, Salvador Illa va solemnitzar a Palau fins a quin punt el seu partit dona màxima rellevància a aquest assumpte creant un "comitè nacional" per parlar-ne. És lògic fer-ho i Barcelona, com a capital turística, té un problema amb els furts i les drogues, però els polítics progressistes, com és el cas del seu alcalde, estan obligats a fer valdre el dret a barris segurs per a tothom amb evitar els discursos alarmistes que donen ales a les opcions populistes.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.