La bandera de la seguretat

El Govern va aprovar ahir ampliar l'última convocatòria de places de mossos. Eren 900 i, finalment, en seran 1.300. Els nous agents s'haurien d'incorporar al servei el 2025 i la previsió del departament és que el 2030 al cos hi hagi 22.000 agents. S'arribarà així al màxim que fa tres anys van pactar el ministre Fernando Grande-Marlaska i el conseller Joan Ignasi Elena, atès que la Generalitat ha d'acordar amb l'Estat la dotació humana i material del cos.

Salvador Illa i Núria Parlon, que va arribar a la conselleria amb el major Josep Lluís Trapero com a número dos en funcions de càrrec polític, han optat per situar al centre de l'acció política del nou executiu les polítiques de seguretat. La seva decisió respon al fet que la percepció d'inseguretat, molt present al debat públic en els darrers temps, hagi augmentat entre molts ciutadans, sobretot als entorns metropolitans. El darrer Baròmetre de Barcelona indicava que la seguretat i l'habitatge continuaven creixent com a principals preocupacions.

Passa, però, que les dades, sobretot si es comparen amb ciutats similars en pressió turística i en passavolants de tota mena, no són especialment alarmants. Els furts s'han reduït a la capital, però han crescut els delictes vinculats al tràfic de drogues, els sexuals o les estafes. Això, però, no ha evitat que responsables polítics, com ara Albert Batlle, parlessin en el seu moment de "cultura de la navalla" i que, amb diferents arguments, molts ajuntaments hagin demanat endurir el Codi Penal contra els multireincidents i les ocupacions deixant en segon terme les causes del problema. El debat, lògicament, ens porta a la paradoxa de la seguretat: a més seguretat (en forma de policia desplegada i ja no diguem si és l'exèrcit davant una amenaça terrorista, posem per cas), més sensació d'inseguretat.

I aquí és on els responsables polítics, més si són d'esquerres, han de trobar l'equilibri per, mentre es fa la feina i s'hi posen recursos, no caure en un relat que, posant la seguretat al centre per evitar fugues electorals, alimenti les opcions més radicals, dretanes i xenòfobes. Malauradament, l'extrema dreta, tota ella, vincula sempre immigració i delinqüència. Això obliga a enfocar amb habilitat els debats. En cas contrari, passarem de parlar d'immigració i de delinqüència a fer discusions bizantines sobre els perquès de l'ascens dels extremismes.

És cert que a Barcelona i altres indrets del país hi ha un problema amb els narcopisos i el crim organitzat vinculat a la marihuana, posem per cas, i també que la Justícia no se'n surt -el col·lapse provoca que pugui trigar un any i mig a fer un "judici ràpid"- d'atacar la multireincidència. Caldrà veure, en aquest sentit, en què queda la petició d'Illa al ministre Félix Bolaños per ampliar la dotació de l'administració de Justícia al nostre país.

I després hi ha assumptes, com ara les ocupacions, que alguns polítics inflen bé per la seva irresponsabilitat i manca de sensibilitat davant el drama de l'habitatge i la pobresa, o bé perquè semblen, de cop, venedors d'alarmes de Prosegur. Les dades ens diuen, per exemple, que la pràctica totalitat dels pisos que s'ocupen estan buits i són de la Sareb i grans tenidors. I més encara: a Barcelona les ocupacions van a la baixa. El fenomen és molest i cal combinar l'eficàcia i la celeritat amb la protecció dels vulnerables. Però la discussió pública hauria de ser si és possible o no trobar un equilibri raonable entre el dret a la propietat i a convertir-la en un bé especulatiu i el dret efectiu a l'habitatge, que necessita alguna cosa més que bones paraules i fer uns quants pisos de protecció oficial.

Les polítiques de seguretat pública són d'esquerres i són també un element d'igualtat. Parlon ho reivindica amb encert, com feia també Elena. No només té dret a sentir-se segur qui s'ho pot pagar. El té tothom i l'esquerra no pot deixar-se robar aquesta bandera ni tenir complexos a l'hora de prendre mesures per garantir-la a tots els ciutadans apostant per models policials moderns, més de mediació i de proximitat que no pas d'intervenció. Som davant d'un servei públic de primer ordre. Però en els discursos cal esperar didactisme, fugir de l'alarmisme i posar les dades per davant de les percepcions per no acabar fent el joc als discursos reaccionaris, populistes i xenòfobs i lamentant-ho l'endemà.     

El passadís

Ho va fer el Govern de Pere Aragonès la passada legislatura, amb un canvi de color corporatiu després d'anys de predomini del blau per passar al blanc. I ho ha fet ara el PSC. El fons de les rodes de premsa de l'executiu compta ara amb l'eslògan del govern socialista: "El Govern de tothom". La setmana passada, la portaveu Sílvia Paneque va comparèixer amb el fons blanc, amb el logo de la Generalitat i el nom "Generalitat de Catalunya", i la senyera. Res estrany. Ara, els més observadors hauran notat una lleugera diferència. A tot el que ja hi havia s'hi suma, a partir d'ara, un missatge que Salvador Illa ha repetit diverses vegades des que ha arribat a Palau. Si Aragonès va optar pel color blanc, Illa reivindica "el Govern de tothom". De manera més o menys subtil, cada nou inquilí es va fent "seu" el Palau de la Generalitat. Al seu despatx Illa hi va posar també la bandera espanyola i va retirar del saló de la Mare de Déu de Montserrat el bust de Francesc Macià que hi tenia Pere Aragonès. 

Vist i llegit

Que l'emergència climàtica és també un problema de salut pública és una realitat assumida pels científics i els organismes internacionals, però que sovint no es trasllada a les polítiques de governs i ajuntaments. És per aquest motiu que és important atendre veus autoritzades com la de María Neira, responsable de l'àrea de Medi Ambient de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Aquest dilluns va ser a Barcelona i el periodista ambiental Antonio Cerrillo l'ha entrevistada a La Vanguardia. Defensa l'efectivitat de mesures sovint polèmiques com les zones de baixes emissions, recorda la importància de canviar el model energètic i recorda que sense protegir els ecosistemes, no protegirem la salut. La podeu llegir aquí.

El nom propi

Girona avui viurà la història. El club blanc-i-vermell ha passat en tres temporades d'un mal inici a Segona Divisió a debutar a la Champions League malgrat que aquesta a la Lliga no acaba de carburar. Aquest dimecres, l'estadi de Montilivi -el més petit de la màxima competició europea- serà una festa per rebre el Feyenoord. El conte de fades gironí és una història coral, però segurament el màxim protagonista el trobem a la banqueta. Miguel Ángel Sánchez Muñoz (Madrid, 1975), conegut futbolísticament com a Míchel, ha estat l'artífex d'un projecte que s'ha sobreposat a la pèrdua constant dels millors jugadors i que ha imprès un estil propi dins i fora del camp. Llegenda viva del Rayo Vallecano, ara és un gironí més a qui se li agraeix l'esforç amb la llengua al crit "Michel, català!".

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.