La matinada passada, les Forces de Defensa d'Israel (FDI) van travessar l'anomenada Línia Blava, que assenyala la frontera amb el Líban, en una operació planificada de fa temps que ha obert encara més interrogants sobre el futur d'una regió sempre inestable. Hi ha hagut moltes altres incursions israelianes del Líban. Aquesta és la quarta després de les invasions del 1978, 1982 i 2006. I pot tenir un impacte profund en la regió. Aquest dimarts a la tarda, Teheran ha llançat més de 200 míssils contra territori israelià, una resposta a l'eliminació del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, i altres responsables de l'organització xiïta.
La història no se'n va mai de l'Orient Mitjà i el Líban, amb les seves fractures internes i prop d'una vintena d'identitats religioses, ètniques i culturals (cristians maronites, assiris, sunnites, drusos, xiïtes, jueus...), sembla el millor microcosmos d'una regió sempre flagel·lada. Com continuarà actuant l'Iran en resposta a Israel? Com acabarà la nova invasió dictada pel govern de Benjamin Netanyahu? El que sí que sabem és com van ser les anteriors i com no van contribuir a resoldre cap dels conflictes oberts.
Operació Litani: aturar Arafat
El 14 de març del 1978, Israel encetava l'anomenada Operació Litani davant les incursions de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) des del sud del Líban. Aquesta entitat liderada per Iàsser Arafat, el líder més carismàtic que ha tingut la causa palestina, s'havia reforçat des de les guerres àrab-israelianes del 1967 i 1973, i fins i tot s'havia vist amb força per prendre el control del regne de Jordània, on hi havia fet arrels. Fins que el rei Hussein els va foragitar en el que va ser una cruel guerra interna. El gruix de l'estructura de l'OAP es va refugiar al Líban, on el 1975 esdevindria un poder fàctic en plena Guerra Civil libanesa entre cristians maronites i àrabs.
Els atacs de l'OAP sobre el nord d'Israel van decidir el govern de Tel Aviv a entrar en territori libanès i arribar fins al riu Litani, al sud de Beirut. En aquell moment, Israel estava governat per una coalició conservadora liderada pel Likud de Menahem Begin, que havia arribat al poder després de 30 anys d'hegemonia laborista. El mes de juny les tropes israelianes es van retirar després que l'ONU enviés 6.000 cascos blaus, que van formar la FINUL (Força Interina de les Nacions Unides al Líban), encara avui al Líban i amb un contingent espanyol. Israel només va aconseguir que s'establís una zona desmilitaritzada al sud del Líban.
1982: "Pau per a Galilea"
La invasió del 1982 va ser la més greu i llarga. Israel va decidir tallar les ales a una OAP que havia fet de Beirut la seva capital. La intervenció es va anomenar Pau per a Galilea i va implicar el setge de la capital libanesa. El 14 de setembre es va produir l'assassinat de Bechir Gemayel, líder de la Falange libanesa, el partit més fort -i intransigent- del bloc cristià que havia estat elegit president del país. No va tenir temps ni de prendre possessió. La ira que el fet va desfermar entre els seus va provocar la massacre dels camps de refugiats de Sabra i Xatila, on foren assassinats a sang freda prop de 2.000 palestins.
Les forces israelianes -a les ordres de l'aleshores ministre de Defensa Ariel Sharon- no en van ser les autores, però no van impedir a les Forces Libaneses, la milícia de Gemayel, penetrar en els camps. Es va obrir una investigació a Israel sobre aquell episodi. Sharon fou considerat responsable polític i va dimitir. Totes les sospites de la massacre van recaure en Elie Hobeika, cap d'intel·ligència de les milícies cristianes i un dels personatges més tètrics d'aquells anys. Però ningú escapa al seu destí a l'Orient Mitjà. El 2002, va morir quan el seu cotxe va esclatar en flames.
El setge de Beirut hauria pogut acabar amb una destrucció total. Aquella operació va generar una forta tensió entre els Estats Units i Israel. Ronald Reagan va pressionar Begin i, finalment, Arafat i els seus van poder sortir de Beirut, instal·lant-se a Tunísia. El líder palestí, veritable malson de Tel Aviv, se'ls havia escapat de les mans. Les tropes israelianes van començar una retirada que seria gradual, primer fins al riu Awali i després reculen fins a una estreta zona de seguretat definida per Tel Aviv. El maig del 2000, per fi, les tropes israelianes abandonarien el Líban. Però l'OAP encara era allí.
33 dies de guerra (2006) i la mà de Teheran
Lentament, s'anaven produint canvis que tindrien un impacte profund. La Revolució iraniana, amb la instauració d'un règim religiós xiïta a Teheran, modificaria el mapa libanès. La república islàmica fundada per Khomeini va néixer amb la voluntat de reescriure la història a la regió i, en part, ho va fer, amb un pols obert amb l'Aràbia Saudita wahabita dins de l'Islam. La invasió del 1982 va ajudar a impulsar el naixement de la milícia Hezbollah, xiïta, i Teheran aviat va convertir-la en un dels seus braços armats a la zona.
Dins del món palestí, el lideratge d'Arafat, que amb els acords d'Oslo i la creació de l'Autoritat Nacional Palestina arribaria al zenit, declinava. El 2004, Arafat va emmalaltir mortalment. El 2006, la pressió contra Israel ja no venia de l'OAP sinó de Hezbollah, que va atacar un comboi israelià, assassinant vuit soldats i segrestant-ne dos més. Això va ser el detonant d'una nova ofensiva sobre sòl libanès. La guerra va durar 33 dies i va concloure després que les Nacions Unides aprovessin la famosa resolució 1701, que exigia el respecte a la integritat del Líban. Israel va aconseguir destruir part de l'estructura de llançaments de coets de Hezbollah. Però la milícia no va ser neutralitzada i el mite entorn Hezbollah i Nasrallah prové d'aquest conflicte.
L'atac de Hamàs, l'inici d'una nova guerra
Els orígens de l'actual invasió s'han de buscar en l'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre. En aquell moment, Hamàs, tot i la seva adscripció sunnita, ja era part essencial de l'Eix de la Resistència animat per Ali Khamenei, successor de Khomeini. La resposta d'Israel, amb bombardejos incessants sobre Gaza, van reactivar el llançament de coets per Hezbollah sobre Israel, que han obligat a més de 60.000 persones a abandonar les seves llars. Com si la regió fos víctima d'un guió etern que sempre es repeteix i acaba malament, Israel ha decidit engegar una nova operació sobre territori libanès que assegura que serà "selectiu i limitat".
El govern de Tel Aviv, després d'astorar el món amb l'explosió massiva de buscapersones i walki talkies, i tot seguit amb la decapitació del líder de Hezbollah, creu estar prou fort per entomar una nova ofensiva, provocant un Iran que aquest dimarts l'ha atacat. Encara no sabem l'abast d'aquest nou capítol que s'obre. A l'Orient Mitjà, la realitat gairebé sempre acaba desmentint els mals pronòstics. Però a pitjor.