Al periodista Tomás Alcoverro, corresponsal a Beirut durant dècades, li agrada repetir la frase que si algú creu que ha entès l'Orient Mitjà és que li han explicat malament. La frase també l'ha utilitzat per referir-se al Líban, un país on ha tornat la guerra i des d'on es podria expandir a tota la regió, malgrat els esforços desplegats per la comunitat internacional per aturar el xoc obert entre Israel i la milícia xiïta Hezbollah. L'acumulació de tropes israelianes a prop de la frontera libanesa, després que Hezbollah hagi llançat un míssil contra una base del Mossad a Tel Aviv, incrementa el risc d'una nova invasió, que seria la quarta des del 1978. Un portaveu de l'exèrcit israelià ha anunciat que estan "preparant el terreny" per entrar al país.
La resposta israeliana a l'atac de Hamàs del 7 d'octubre passat, amb l'ofensiva contra Gaza, va fer que Hezbollah intensifiqués el llançament de coets contra territori israelià. Prop de 60.000 persones han hagut d'abandonar les seves cases al nord del país i el govern de Benjamin Netanyahu ha decidit respondre a l'ofensiva de la milícia amb bombardejos massius contra el sud del Líban, però també contra la capital, Beirut, provocant prop de 600 morts, entre ells alguns dels caps militars de Hezbollah. El Líban torna a estar sota el foc. Però com és aquest país que simbolitza el complicadíssim trenca-closques de la regió?
Una "Suïssa" somiada sobre uns equilibris subtils
Des de la fundació com a estat independent (1943) després de ser una colònia francesa i, abans, un racó de l'imperi otomà, el Líban va ser un model de país estable, amb uns nivells de benestar envejables. Va ser els anys 50 i 60, quan se l'anomenava la "Suïssa" del món àrab. La cohesió, sempre delicada, es basava en uns acords interconfessionals. La presidència de la República es va destinar a un cristià maronita, el càrrec de primer ministre a un musulmà sunnita i el president del Parlament estaria en mans d'un xiïta.
Divuit comunitats confessionals
Dir Líban és dir un veritable microcosmos de comunitats i faccions. El país, de poc més de 10.000 quilòmetres quadrats, té 18 comunitats ètnico-religioses reconegudes. Fins a 12 són cristianes: d'elles, sis són catòliques de ritus diversos (maronites, grecs, armenis, siríacs, caldeus i llatins), cinc ortodoxes (grecs, siríacs, armenis, assiris i coptes) i una protestant. Les musulmanes són cinc (sunnites, xiïtes, ismaelites, drussos i alauites) i existeix també una comunitat jueva, segons dades del Centre d'Estudis de l'Orient Mitjà.
La convivència no ha estat mai fàcil. Potser això explica que no es faci un nou cens des dels anys 40. Actualment, es considera que una majoria propera al 60% és musulmana, amb un predomini del xiisme dins d'aquest bloc. Els maronites són el segment majoritari dins del bloc cristià. És l'únic país àrab que té com a president un cristià i on els diumenges és festiu.
Cap a la guerra civil
Però la situació es va començar a esquerdar a partir de les guerres entre Israel i els països àrabs del 1967 i el 1973. I, sobretot, des de la intensificació de la lluita palestina. L'OAP, l'organització fundada per Iàsser Arafat, nodrida per l'escalf dels fugits amb la creació d'Israel i la Nakba (la marxa a l'exili de prop d'un milió de palestins), aviat va esdevenir un factor de poder a la regió. El 1970, Arafat es va creure prou fort fins i tot per intentar prendre el control de Jordània, petit regne sota el ceptre del rei Hussein. En aquell pols (el Setembre Negre), Hussein va ser capaç de foragitar l'OAP, que es va refugiar al Líban. Això va convertir aquest país en objectiu de Tel Aviv.
El conflicte entre Israel i Palestina es va traslladar a les tensions internes del Líban, que van ser excessives per a les inestables correlacions internes. A més, les condicions de la població palestina al Líban estaven sotmeses a la voluntat de preservar els equilibris confessionals. Per això no era possible accedir a la nacionalitat libanesa, tret de la minoria palestina cristiana.
El 1975, finalment, va esclatar una cruel guerra civil entre el cristià Front Libanès (amb especial influència de la Falange de la família Gemayel, partit de clares ressonàncies ultradretanes) i una coalició dels diversos grups musulmans, amb suport de l'OAP. La guerra va concloure el 1990. Però abans el Líban va haver d'afrontar dues invasions israelians contra l'OAP, el 1978 i el 1982. Va ser en el transcurs d'aquesta darrera quan es van produir les massacres dels camps de refugiats de Sabra i Xatila a mans de falangistes libanesos, però a la vista de les tropes israelianes.
Entre la presència siriana i el creixement de Hezbollah
Quan les tensions van començar al país a mitjan setanta, el govern libanès va demanar ajuda a la Lliga Àrab, que va enviar un fort contingent de tropes. Però a la pràctica, va ser Síria la que va nodrir la força militar fins a esdevenir un veritable exèrcit d'ocupació. Una Síria que sempre ha considerat el Líban una part de la Gran Síria històrica. No seria fins a l'assassinat de l'exprimer ministre al-Hariri, el 2005, en un atemptat espectacular amb bomba en què van morir 25 persones, quan la pressió contra la presència siriana es va fer insostenible. Les sospites de la mà de Damasc en els fets mai s'han esvaït.
El 2005, les tropes sirianes tornaven a casa. En aquell moment, Hezbollah ja era un factor decisiu en l'escaquer del país. La milícia xiïta va aparèixer d'entre la destrossa de la guerra civil, mentre l'OAP es refugiava a Tunísia, els anys 80. A l'escalf de la consolidació de la República de l'Iran i d'uns canvis demogràfics que beneficiaven els xiïtes per damunt dels cristians i els sunnites, Hezbollah s'ha anat convertint en un poder fàctic, gairebé un estat dins de l'estat. El 2006, Israel protagonitzaria la tercera invasió del Líban per castigar els atacs de Hezbollah, que també havia segrestat tres soldats.
Hezbollah forma part de l'anomenat Eix de la Resistència, el bloc d'enemics d'Israel, amb l'Iran, Síria, Hamàs i el règim sirià d'Al-Assad. A l'Orient Mitjà, ser un estat fràgil augura conflictes cruels. Com tantes altres vegades en la història de la regió, el Líban torna a convertir-se en un camp de batalla on juguen la seva sort actors més poderosos. Tornant a Tomás Alcoverro, fa set anys va entrevistar el president sirià Baixar al-Assad. En un moment donat, el líder baasista, un oftalmòleg format a Londres de formes exquisides i mà de ferro, li va resumir la política a la regió d'una manera brutal: "O jo et mato o tu em mates". I va deixar anar una frase que pot posar-se en boca de tots els protagonistes de l'actual drama: "La postguerra no és la meva prioritat".