28
d'octubre
de
2023, 20:30
Actualitzat:
30
d'octubre,
8:02h
Mésguerra a l'Orient Mitjà. Una més, tot i que aquesta té característiques diferents a les anteriors. Ho explica Tomàs Alcoverro (Barcelona, 1940), veterà corresponsal de La Vanguardia a Beirut i un dels millors coneixedors de la realitat d'aquella regió, on va arribar el 1970. Aquests dies és a Catalunya, perquè acaba de rebre un homenatge a Móra d'Ebre. La seva família paterna prové de Gandesa, que l'any passat el va fer fill adoptiu.
Les cròniques d'Alcoverro són imprescindibles per aproximar-se a una realitat sovint incomprensible des d'ulls europeus. En diversos llibres ha retratat el que ha viscut, des del Yom Kippur a les intifades, de la invasió del Líban al fracàs dels diferents processos de pau. El darrer ha estatTot està per dir (Pòrtic), del 2021. L'entrevistem a Barcelona, on subratlla la transcendència del segrest d'ostatges per part de Hamàs com un fet cabdal.
Quantes guerres ha viscut a l'Orient Mitjà?
Uf... Jo sempre dic que no he anat allí a buscar guerres, sinó que la guerra ha vingut allí. Bastantes. S'ha de dir que des del 1974 el conflicte bèl·lic a l'Orient Mitjà canvia totalment de sentit. Fins aleshores les guerres dels àrabs contra Israel eren guerres clàssiques, entre exèrcits, Israel per una banda i, per l'altra, Egipte, Jordània, Irak, Síria... I això és molt important fer-ho entendre. Això s'ha acabat fa molt de temps. A l'Orient Mitjà fa molts anys que no hi ha guerres convencionals. I el que hi ha hagut han estat guerres d'Israel contra milícies, que poden ser milícies libaneses, palestines, etcètera.
Són igual de brutals que les guerres entre exèrcits?
Fins a cert punt, no. Perquè en aquestes guerres no entra l'aviació. Les milícies no tenen força aèria. Bé, ara tenen drons. La milícia més forta és Hezbol·là, que és veritablement un exèrcit de milicians, tots molt ben pagats.
Aquesta guerra és una més o és diferent de les altres?
Aquest és un punt interessant. És una guerra diferent en el sentit que l'acció bèl·lica que fa dur a terme Hamàs era insospitada i d'una envergadura que va deixar mig món superat. És allò que diuen els marxistes, un salt qualitatiu.
El tema dels segrestos deu ser un d'aquests elements que fan diferent aquest conflicte.
Abans de res, diré una cosa: el segrest m'ha tocat a mi molt de prop. Sembla ser que el segrest emprat com a arma política el van iniciar els armenis enfront dels turcs. A casa meva, a Beirut, ho vam viure.
Expliqui això. Quan va ser?
Els anys vuitanta, en plena guerra libanesa, que va ser molt complicada també. Van segrestar dos veïns meus. Jo continuo vivint al tercer pis d'un immoble del qual van segrestar el veí del quart i el del segon. No els van segrestar a casa, sinó pel carrer, per part de grups palestins. Un era francès, Roger Auque, corresponsal de Le Croix i Ràdio Luxemburg. El seu segrest va durar més de dos anys. L'altre era Charles Grass, britànic, i va estar segrestat hores. Tots dos van sortir amb vida.
Quins motius tenien els segrestadors?
En aquell moment, Occident donava suport a l'Iraq, armava Saddam Hussein, que dirigia una guerra contra l'Iran. Com que les coses poden canviar d'una manera totalment boja, Saddam Hussein era el nostre aliat. L'Iran va reaccionar emprant els seus lligams amb les milícies proiranianes del Líban i es produeixen aquests segrestos. Es volia condicionar la política nord-americana respecte a la guerra entre l'Iraq i l'Iran. Els segrestos tenien dos objectius: el polític i el crematístic. Va haver-hi casos desgraciats en què el segrestador va ser assassinat. Hi va haver un estat que es va negar a pagar els segrestadors, que van ser els Estats Units. I recordo el cas d'un periodista, Terry Anderson, d'Associated Press, que va passar set anys segrestat. És un tema molt sinistre. D'altra banda, no se segrestaven dones. Per motius vinculats a l'Islam. Però el cas de Gaza és diferent. De fet, hi ha tot una cultura del segrest. Dins de la vida social de l'Orient Mitjà sí que existeix el fenomen del segrest de noies per part del nuvi que es vol casar, tot i que són situacions no comparables. És un tema molt complicat. I també hi ha hagut casos d'estats que han segrestat.
Quins?
En un moment determinat, l'Iraq va mantenir retinguts ciutadans nord-americans per evitar que els Estats Units l'ataquessin. L'actual conflicte capgira tots els cànons.
El tema dels ostatges ho condiciona tot?
Jo crec que sí. El valor de la persona humana és més apreciat en alguns llocs del món que en altres. Hi ha estats disposats a fer el que sigui per salvar una sola vida humana. I és el cas d'Israel. Jo crec que en això, Hamàs ha donat en el clau. Ha trobat el taló d'Aquil·les d'Israel. S'han posat en el tema més sensible d'Israel. En aquest tema no hi ha innocents. El 2006, una guerra entre Hezbol·là i Israel va començar perquè els milicians de Hezbol·là havien segrestat dos soldats israelians. I un altre conflicte que ara no recordo l'any també es va produir arran del segrest d'un soldat.
Del que hem vist fins ara, es podria dir que Hamàs està aconseguint el seu propòsit?
Això ja no ho sé. Si el propòsit és aconseguir que matin a la meitat de la gent... Tot el debat mateix entorn el terme terrorisme. Qui és terrorista? La BBC, per exemple, mai utilitza el concepte terrorista. I l'ONU mai s'ha atrevit a definir el que és terrorisme. Perquè resulta que moltes vegades qui és terrorista després acaba sent un governant. Tot gira entorn dels ostatges. I amb una repercussió emocional terrible. A dos-cents metres de casa em trobo amb unes fotografies de diversos ostatges penjades al carrer.
Ha seguit tots els intents d'aconseguir la pau. El lideratge palestí ha perdut algunes oportunitats?
M'hauria de retenir... Totes les oportunitats. Hi ha un fet sobre el qual no s'insisteix prou: Israel ocupa els territoris palestins, dels quals s'havia d'haver retirat fa anys seguint les resolucions de Nacions Unides, com la famosa resolució 242. Territoris ocupats des del 1967. Israel és intransigent en això i té la força per fer-ho. Els palestins, davant d'això, es van dividir molt. Uns, amb Iàssir Arafat, es van mostrar disposats a una transacció amb els Acords d'Oslo, gràcies als quals aconsegueixen tornar els guerrillers que formaven part de la nomenclatura palestina, molts establerts a Beirut. Quan Arafat comença a cedir, Israel els dona poca cosa: una autonomia limitada, però no es retiren dels territoris ocupats i encara s'estableixen més assentaments. Per això ara es parla tant de desesperança. I després hi ha una organització com Hamàs, que no accepta l'existència d'Israel i que vol un xoc tan gran que ho esbotzi tot.
Dins del món palestí, veu algun nou lideratge?
No. Amb la mort d'Arafat, encara no se sap si assassinat o no, allò es va acabar. Tots els diplomàtics palestins que apareixen aquests dies als mitjans com a representants de l'Autoritat Nacional Palestina a Ramal·lah, són els primers a estar emprenyats amb el que ha passat a Gaza, però han d'aparèixer i fer veure que fan costat a Hamàs. Però veuen clar que hi haurà molts morts, molts, i no està gens clar que això pugui servir per res.
En una entrevista de fa uns anys, ens va dir que de totes les personalitats de la regió, la que més l'havia impressionat era Arafat. Dels líders actuals, quin és més atractiu com a personatge?
Sí, perquè Arafat era molt marruller. Recordo ara una caricatura que van fer d'ell on se'l mostrava com un kalashnikov en una mà i una bossa amb diners a l'altra. Dels d'ara, vaig entrevistar el sirià Baixar al-Assad fa un temps. Són personatges que tenen ja els ullals retorçats. Abans que els facis una pregunta ja saben com donar-te la volta. Al-Assad és un home format a Londres, molt educat, però un dictador que té un país sota la bota.
Creu que Israel en aquests moments té una estratègia al cap o es limita a reaccionar al cop sofert?
El que estem veient és que van amb molt amb compte abans d'enviar les forces en una ofensiva terrestre. Saben que si entren patiran moltes baixes. Estan intentant guanyar temps perquè cada part vegi amb fredor la situació i veure si potser es podrà evitar l'apoteosi de sang. Tot aquest tema provoca emocions enormes. Quan hi ha hagut algun atac a Israel amb coets i l'aviació israeliana responia amb atacs, hi havia una reacció antiisraeliana en l'opinió pública. Tel Aviv això ho sap i ho té molt calculat. Saben que aquestes emocions tenen un temps i al cap de poques setmanes la gent ja no n'està pendent. Per tant, m'imagino que ara mateix els analistes israelians estan estudiant quan passarà aquest moment d'emoció.
És difícil preveure què passarà a Israel quan això acabi, oi?
No em pregunti sobre què passarà. Però sembla que cauran caps per tot arreu. Tot el que ha passat, un israelià normal no pot suportar-ho.
El paper de l'Iran és determinant en aquest tema.
No m'atreveixo a dir moltes coses sobre l'Iran. És evident que tota la quantitat de diners que Hamàs necessita per fer aquesta guerra ha de venir de fora. I no serà dels Estats Units... L'Iran és el país que tothom esmenta. El que no sabem és com entren els diners a Gaza. Sabem que entren a través de Qatar, que és el bo i el dolent d'aquesta història. Perquè està fent un paper de pont en el tema dels ostatges. Fer de pont és el que li va bé a un país petit com Qatar, que només té petroli i gas però que pot tenir d'aquesta manera una alçada internacional. A més de la seva televisió, Al Jazeera.
Tornarà a Beirut. Creu que veurà una altra guerra al Líban?
Això seria una especulació.
El país no té president des de fa temps.
Sí, però això la societat libanesa ho supera molt bé. L'administració va funcionant. El tema greu del Líban és la por. La por al que passarà. Una por que està barrejada a les emocions. Aquests dies no pots parlar amb ningú perquè tthom s'encén de seguida.
Hezbol·là és el poder fàctic més potent al país?
Sens dubte. A la pràctica és un dels exèrcits més potents de la regió. Molt més que Hamàs, no té res a veure. Té la capacitat d'enfrontar-se a Israel, i ho ha fet encara que sigui al preu de deixar al darrera un territori destruït, sense ponts ni carreteres. És una mena d'exèrcit privat.
Hi ha el risc que aquesta crisi acabi instal·lant la idea d'un conflicte irresoluble que costi encara més car als palestins?
M'agrada la pregunta. Perquè això és el que més escandalitza de la situació perquè està emergint una nova generació que està farta de tot plegat. Pel que fa als àrabs, doni'm una guerra que hagin guanyat. Totes les han perdut. I tornem-hi. Convindria un acord, que és el que va fer Arafat. No s'aconseguirà tot però sí alguna cosa important com evitar les morts i les frustracions.
Vist amb la perspectiva del temps, la figura del president egipci Sadat, amb els acords de Camp David que van ser tan criticats en el món àrab, no guanya volada?
Aquest és un punt dramàtic perquè tots els que han fet la pau han estat assassinats, d'una banda i de l'altra. Sadat va ser assassinat per egipcis, quan era el dirigent àrab que més se l'havia jugat per la pau. I van assassinar el líder jueu que més es va esforçar per aconseguir la pau. Isaac Rabin va ser assassinat per un jueu. Això ha arribat en un moment en què alguns estats àrabs, com l'Aràbia Saudita, ja es mostraven disposats a entendre's amb Israel. Amb una generació jove, molt tecnificada, que està cansada de guerres i que volen viure i no morir. Em preguntava abans per l'Iran. Ara fa temps que no he anat a Teheran, però una cosa horrible de l'Iran és que cultiva la mort.
Per què ho diu?
Recordo que quan arribaves i passejaves pel carrer veies una enorme quantitat de fotografies, sobre tot de joves, morts. Els "màrtirs" de diverses guerres. Els xiïtes tenen una cultura de la flagel·lació, una cultura de la mort. És que és molt dramàtic. En 50 anys han perdut totes les guerres. I les perdran totes, i ho saben. Jo voldria acabar recordant aquesta pobra gent que viu a Gaza i que em fa molta pena. Perduts enmig de la geopolítica, sembla que no pintin res. He recordat en un article d'aquests dies una cosa que em va dir Arafat fa molts anys, que ell volia fer de Gaza un nou Singapur. Mireu com han anat les coses.
I com va degradar-se tant la situació a Gaza?
El que va passar és que quan Arafat i els seus amics d'Al-Fatah van governar Gaza, van fer de tot i es van generar nombrosos casos de corrupció. Va ser així que, ja mort Arafat, Hamàs va anar penetrant i va acabar guanyant les eleccions. Però Arafat tenia al cap la idea d'una ciutat mediterrània que fos centre comercial.
Les cròniques d'Alcoverro són imprescindibles per aproximar-se a una realitat sovint incomprensible des d'ulls europeus. En diversos llibres ha retratat el que ha viscut, des del Yom Kippur a les intifades, de la invasió del Líban al fracàs dels diferents processos de pau. El darrer ha estatTot està per dir (Pòrtic), del 2021. L'entrevistem a Barcelona, on subratlla la transcendència del segrest d'ostatges per part de Hamàs com un fet cabdal.
Quantes guerres ha viscut a l'Orient Mitjà?
Uf... Jo sempre dic que no he anat allí a buscar guerres, sinó que la guerra ha vingut allí. Bastantes. S'ha de dir que des del 1974 el conflicte bèl·lic a l'Orient Mitjà canvia totalment de sentit. Fins aleshores les guerres dels àrabs contra Israel eren guerres clàssiques, entre exèrcits, Israel per una banda i, per l'altra, Egipte, Jordània, Irak, Síria... I això és molt important fer-ho entendre. Això s'ha acabat fa molt de temps. A l'Orient Mitjà fa molts anys que no hi ha guerres convencionals. I el que hi ha hagut han estat guerres d'Israel contra milícies, que poden ser milícies libaneses, palestines, etcètera.
Són igual de brutals que les guerres entre exèrcits?
Fins a cert punt, no. Perquè en aquestes guerres no entra l'aviació. Les milícies no tenen força aèria. Bé, ara tenen drons. La milícia més forta és Hezbol·là, que és veritablement un exèrcit de milicians, tots molt ben pagats.
Aquesta guerra és una més o és diferent de les altres?
Aquest és un punt interessant. És una guerra diferent en el sentit que l'acció bèl·lica que fa dur a terme Hamàs era insospitada i d'una envergadura que va deixar mig món superat. És allò que diuen els marxistes, un salt qualitatiu.
"Arafat em va dir fa molts anys que ell volia fer de Gaza un nou Singapur. Mireu com han anat les coses"
El tema dels segrestos deu ser un d'aquests elements que fan diferent aquest conflicte.
Abans de res, diré una cosa: el segrest m'ha tocat a mi molt de prop. Sembla ser que el segrest emprat com a arma política el van iniciar els armenis enfront dels turcs. A casa meva, a Beirut, ho vam viure.
Tomás Alcoverro al despatx de casa seva a Barcelona. Foto: Hugo Fernández
Els anys vuitanta, en plena guerra libanesa, que va ser molt complicada també. Van segrestar dos veïns meus. Jo continuo vivint al tercer pis d'un immoble del qual van segrestar el veí del quart i el del segon. No els van segrestar a casa, sinó pel carrer, per part de grups palestins. Un era francès, Roger Auque, corresponsal de Le Croix i Ràdio Luxemburg. El seu segrest va durar més de dos anys. L'altre era Charles Grass, britànic, i va estar segrestat hores. Tots dos van sortir amb vida.
Quins motius tenien els segrestadors?
En aquell moment, Occident donava suport a l'Iraq, armava Saddam Hussein, que dirigia una guerra contra l'Iran. Com que les coses poden canviar d'una manera totalment boja, Saddam Hussein era el nostre aliat. L'Iran va reaccionar emprant els seus lligams amb les milícies proiranianes del Líban i es produeixen aquests segrestos. Es volia condicionar la política nord-americana respecte a la guerra entre l'Iraq i l'Iran. Els segrestos tenien dos objectius: el polític i el crematístic. Va haver-hi casos desgraciats en què el segrestador va ser assassinat. Hi va haver un estat que es va negar a pagar els segrestadors, que van ser els Estats Units. I recordo el cas d'un periodista, Terry Anderson, d'Associated Press, que va passar set anys segrestat. És un tema molt sinistre. D'altra banda, no se segrestaven dones. Per motius vinculats a l'Islam. Però el cas de Gaza és diferent. De fet, hi ha tot una cultura del segrest. Dins de la vida social de l'Orient Mitjà sí que existeix el fenomen del segrest de noies per part del nuvi que es vol casar, tot i que són situacions no comparables. És un tema molt complicat. I també hi ha hagut casos d'estats que han segrestat.
Quins?
En un moment determinat, l'Iraq va mantenir retinguts ciutadans nord-americans per evitar que els Estats Units l'ataquessin. L'actual conflicte capgira tots els cànons.
El tema dels ostatges ho condiciona tot?
Jo crec que sí. El valor de la persona humana és més apreciat en alguns llocs del món que en altres. Hi ha estats disposats a fer el que sigui per salvar una sola vida humana. I és el cas d'Israel. Jo crec que en això, Hamàs ha donat en el clau. Ha trobat el taló d'Aquil·les d'Israel. S'han posat en el tema més sensible d'Israel. En aquest tema no hi ha innocents. El 2006, una guerra entre Hezbol·là i Israel va començar perquè els milicians de Hezbol·là havien segrestat dos soldats israelians. I un altre conflicte que ara no recordo l'any també es va produir arran del segrest d'un soldat.
"A l'Orient Mitjà fa molts anys que no hi ha guerres convencionals, sinó guerres d'Israel contra milícies, siguin libaneses o palestines"
Del que hem vist fins ara, es podria dir que Hamàs està aconseguint el seu propòsit?
Això ja no ho sé. Si el propòsit és aconseguir que matin a la meitat de la gent... Tot el debat mateix entorn el terme terrorisme. Qui és terrorista? La BBC, per exemple, mai utilitza el concepte terrorista. I l'ONU mai s'ha atrevit a definir el que és terrorisme. Perquè resulta que moltes vegades qui és terrorista després acaba sent un governant. Tot gira entorn dels ostatges. I amb una repercussió emocional terrible. A dos-cents metres de casa em trobo amb unes fotografies de diversos ostatges penjades al carrer.
Alcoverro mostra una bandera de Beirut després de la invasió israeliana del 1982. Foto: Hugo Fernández
Ha seguit tots els intents d'aconseguir la pau. El lideratge palestí ha perdut algunes oportunitats?
M'hauria de retenir... Totes les oportunitats. Hi ha un fet sobre el qual no s'insisteix prou: Israel ocupa els territoris palestins, dels quals s'havia d'haver retirat fa anys seguint les resolucions de Nacions Unides, com la famosa resolució 242. Territoris ocupats des del 1967. Israel és intransigent en això i té la força per fer-ho. Els palestins, davant d'això, es van dividir molt. Uns, amb Iàssir Arafat, es van mostrar disposats a una transacció amb els Acords d'Oslo, gràcies als quals aconsegueixen tornar els guerrillers que formaven part de la nomenclatura palestina, molts establerts a Beirut. Quan Arafat comença a cedir, Israel els dona poca cosa: una autonomia limitada, però no es retiren dels territoris ocupats i encara s'estableixen més assentaments. Per això ara es parla tant de desesperança. I després hi ha una organització com Hamàs, que no accepta l'existència d'Israel i que vol un xoc tan gran que ho esbotzi tot.
Dins del món palestí, veu algun nou lideratge?
No. Amb la mort d'Arafat, encara no se sap si assassinat o no, allò es va acabar. Tots els diplomàtics palestins que apareixen aquests dies als mitjans com a representants de l'Autoritat Nacional Palestina a Ramal·lah, són els primers a estar emprenyats amb el que ha passat a Gaza, però han d'aparèixer i fer veure que fan costat a Hamàs. Però veuen clar que hi haurà molts morts, molts, i no està gens clar que això pugui servir per res.
En una entrevista de fa uns anys, ens va dir que de totes les personalitats de la regió, la que més l'havia impressionat era Arafat. Dels líders actuals, quin és més atractiu com a personatge?
Sí, perquè Arafat era molt marruller. Recordo ara una caricatura que van fer d'ell on se'l mostrava com un kalashnikov en una mà i una bossa amb diners a l'altra. Dels d'ara, vaig entrevistar el sirià Baixar al-Assad fa un temps. Són personatges que tenen ja els ullals retorçats. Abans que els facis una pregunta ja saben com donar-te la volta. Al-Assad és un home format a Londres, molt educat, però un dictador que té un país sota la bota.
"Els àrabs han perdut totes les guerres. Convindria un acord, que és el que va fer Arafat, no s'aconseguiria tot però sí evitar les morts i les frustracions"
Creu que Israel en aquests moments té una estratègia al cap o es limita a reaccionar al cop sofert?
El que estem veient és que van amb molt amb compte abans d'enviar les forces en una ofensiva terrestre. Saben que si entren patiran moltes baixes. Estan intentant guanyar temps perquè cada part vegi amb fredor la situació i veure si potser es podrà evitar l'apoteosi de sang. Tot aquest tema provoca emocions enormes. Quan hi ha hagut algun atac a Israel amb coets i l'aviació israeliana responia amb atacs, hi havia una reacció antiisraeliana en l'opinió pública. Tel Aviv això ho sap i ho té molt calculat. Saben que aquestes emocions tenen un temps i al cap de poques setmanes la gent ja no n'està pendent. Per tant, m'imagino que ara mateix els analistes israelians estan estudiant quan passarà aquest moment d'emoció.
Tomás Alcoverro: "Tot el que ha passat, un israelià normal no pot suportar-ho". Foto: Hugo Fernández
És difícil preveure què passarà a Israel quan això acabi, oi?
No em pregunti sobre què passarà. Però sembla que cauran caps per tot arreu. Tot el que ha passat, un israelià normal no pot suportar-ho.
El paper de l'Iran és determinant en aquest tema.
No m'atreveixo a dir moltes coses sobre l'Iran. És evident que tota la quantitat de diners que Hamàs necessita per fer aquesta guerra ha de venir de fora. I no serà dels Estats Units... L'Iran és el país que tothom esmenta. El que no sabem és com entren els diners a Gaza. Sabem que entren a través de Qatar, que és el bo i el dolent d'aquesta història. Perquè està fent un paper de pont en el tema dels ostatges. Fer de pont és el que li va bé a un país petit com Qatar, que només té petroli i gas però que pot tenir d'aquesta manera una alçada internacional. A més de la seva televisió, Al Jazeera.
Tornarà a Beirut. Creu que veurà una altra guerra al Líban?
Això seria una especulació.
El país no té president des de fa temps.
Sí, però això la societat libanesa ho supera molt bé. L'administració va funcionant. El tema greu del Líban és la por. La por al que passarà. Una por que està barrejada a les emocions. Aquests dies no pots parlar amb ningú perquè tthom s'encén de seguida.
Hezbol·là és el poder fàctic més potent al país?
Sens dubte. A la pràctica és un dels exèrcits més potents de la regió. Molt més que Hamàs, no té res a veure. Té la capacitat d'enfrontar-se a Israel, i ho ha fet encara que sigui al preu de deixar al darrera un territori destruït, sense ponts ni carreteres. És una mena d'exèrcit privat.
Hi ha el risc que aquesta crisi acabi instal·lant la idea d'un conflicte irresoluble que costi encara més car als palestins?
M'agrada la pregunta. Perquè això és el que més escandalitza de la situació perquè està emergint una nova generació que està farta de tot plegat. Pel que fa als àrabs, doni'm una guerra que hagin guanyat. Totes les han perdut. I tornem-hi. Convindria un acord, que és el que va fer Arafat. No s'aconseguirà tot però sí alguna cosa important com evitar les morts i les frustracions.
Tomás Alcoverro durant l'entrevista amb Nació. Foto: Hugo Fernández
Vist amb la perspectiva del temps, la figura del president egipci Sadat, amb els acords de Camp David que van ser tan criticats en el món àrab, no guanya volada?
Aquest és un punt dramàtic perquè tots els que han fet la pau han estat assassinats, d'una banda i de l'altra. Sadat va ser assassinat per egipcis, quan era el dirigent àrab que més se l'havia jugat per la pau. I van assassinar el líder jueu que més es va esforçar per aconseguir la pau. Isaac Rabin va ser assassinat per un jueu. Això ha arribat en un moment en què alguns estats àrabs, com l'Aràbia Saudita, ja es mostraven disposats a entendre's amb Israel. Amb una generació jove, molt tecnificada, que està cansada de guerres i que volen viure i no morir. Em preguntava abans per l'Iran. Ara fa temps que no he anat a Teheran, però una cosa horrible de l'Iran és que cultiva la mort.
"Recordo quan arribava a Teheran, passejava pel carrer i veia fotografies de joves morts, "màrtirs" de diverses guerres. Era cultivar la cultura de la mort"
Per què ho diu?
Recordo que quan arribaves i passejaves pel carrer veies una enorme quantitat de fotografies, sobre tot de joves, morts. Els "màrtirs" de diverses guerres. Els xiïtes tenen una cultura de la flagel·lació, una cultura de la mort. És que és molt dramàtic. En 50 anys han perdut totes les guerres. I les perdran totes, i ho saben. Jo voldria acabar recordant aquesta pobra gent que viu a Gaza i que em fa molta pena. Perduts enmig de la geopolítica, sembla que no pintin res. He recordat en un article d'aquests dies una cosa que em va dir Arafat fa molts anys, que ell volia fer de Gaza un nou Singapur. Mireu com han anat les coses.
I com va degradar-se tant la situació a Gaza?
El que va passar és que quan Arafat i els seus amics d'Al-Fatah van governar Gaza, van fer de tot i es van generar nombrosos casos de corrupció. Va ser així que, ja mort Arafat, Hamàs va anar penetrant i va acabar guanyant les eleccions. Però Arafat tenia al cap la idea d'una ciutat mediterrània que fos centre comercial.