Un "bombardeig selectiu". Així va qualificar Israel l'atac al sud de Beirut, la capital libanesa, feu de la milícia xiïta Hezbollah, de divendres. Entre les 9 víctimes, Ibrahim Akil, un dels caps de l'aparell militar de Hezbollah. Per la seva banda, la milícia ha llançat les darreres hores més de 150 coets contra el nord d'Israel.
El temor verbalitzat per la comunitat internacional és d'una extensió de la guerra a tota la regió que pogués esdevenir una crisi de gestió impossible. El salt qualitatiu fet per Tel Aviv aquesta setmana, amb explosions massives contra buscapersones i walkie-talkies utilitzats per Hezbollah, envia diversos missatges. Veiem en quina situació està cada protagonista.
Israel, segur de la seva força
El govern de Benjamin Netanyahu -coalició del conservador Likud amb formacions d'extrema dreta, amb part de l'oposició centrista- resisteix gairebé un any després dels atacs del 7 d'octubre. A Netanyahu, supervivent de la laberíntica política israeliana, el van donar per mort després de la massacre terrorista de Hamàs. Però el gat vell ha sabut resistir i ara les enquestes el mostren en condicions de mantenir el govern. Tel Aviv se sent fort i no té pressa per un alto el foc amb Hamàs, amb qui té una curiosa coincidència en la intransigència.
No hi ha innocents en aquest conflicte. Israel exigeix que els milers d'israelians que han abandonat el nord del país pels continus atacs de Hezbollah puguin tornar a casa. Alhora, la pressió dels partits ultres esdevé un mur protector de la continuació de les ocupacions il·legals a Cisjordània, condemnades per Nacions Unides i factor de crispació a la zona. Vol Tel Aviv una guerra regional o només neutralitzar Hezbollah? Els moviments d'Israel responen a la voluntat de Netanyahu de romandre al poder, però també a una idea que està en l'imaginari del país. La va dir el laborista Ben Gurion en els inicis de l'Estat: "A diferència dels nostres enemics, nosaltres no podem perdre una sola guerra".
Hezbollah, tocat psicològicament
La victòria psicològica per Israel que han representat els atacs dels darrers dies, demostrant una capacitat tecnològica sense rival, deixa Hezbollah baix de moral. L'organització que dirigeix Hassan Nasrallah és meitat milícia i meitat partit amb presència decisiva al Parlament d'un Líban que és un estat quasi fallit i, a la pràctica, un peó en mans de l'Iran i Síria. Nasrallah ha considerat una "declaració de guerra" els darrers atacs. Però avui Hezbollah és més feble que fa unes setmanes.
La incerta "obertura" del règim iranià
El règim xiïta és cruel i fanàtic. Però no està clar que sigui estúpid. L'elecció presidencial sorprenent del "reformista" Mazud Pezeshkian pot respondre a les necessitats iranianes de reprendre d'alguna manera els ponts amb Occident i alliberar-se de les sancions econòmiques que contribueixen al malestar intern. Pezeshkian, que com a ministre de Sanitat es va negar a avalar certificats mèdics manipulats de joves torturats, ha insinuat una liberalització en la repressió de la policia religiosa. Però el seu marge de maniobra, vigilat de prop pel guia espiritual Ali Khamenei, serà escàs, i més en temes de seguretat nacional. En tot cas, Hezbollah és útil com a ariet, però en aquests moments a cap poder fàctic del règim sembla interessar-li un xoc obert amb Israel.
La Unió Europea, pendent d'Ucraïna
La UE està alineada amb les tesis de Nacions Unides i l'últim que desitja és una extensió de la guerra a l'Orient Mitjà. Però és un actor secundari en aquella regió. Ja té prou feina a casa. Ursula von der Leyen, només estrenar nova Comissió Europea, s'ha plantat a Kíiv per subratllar el suport a Ucraïna i anunciar el lliurament de 35.000 milions d'euros en uns préstecs que s'obtindran dels fons russos congelats. Gaza està més lluny i Brussel·les té dificultats per parlar amb una sola veu en el conflicte. Alemanya mesura cada passa mentre Pedro Sánchez rep a la Moncloa el president de l'ANP, Mahmud Abbas.
Els Estats Units, contraris a estendre el foc
L'Administració Biden amaga amb prou feines la seva irritació amb Netanyahu. Joe Biden voldria anunciar a bombo i platerets un alto el foc a Gaza abans del 5 de novembre, quan els nord-americans voten, però l'entesa es fa esperar. Com sol passar en molts conflictes, la retòrica d'una part serveix d'excusa a l'altra per no avançar. La Casa Blanca vol protegir Kamala Harris i enviarà el cap del Pentàgon, Lloyd Austin, a Tel Aviv els dies vinents. La consigna serà clara: no aneu més enllà. Mentrestant, la candidata demòcrata es mou tan poc com pot sobre el conflicte.
Trump: "Si jo perdo, Israel deixarà d'existir"
Qui no es mou amb prudència és Donald Trump. En la campanya també es lluita pel vot jueu, tradicionalment més prodemòcrata. En la seva cursa excitada davant un horitzó sense guanyador, acaba de dir: "Si jo perdo, Israel deixarà d'existir". I ha assegurat, de manera gens creïble, que Harris és antijueva. No ho deu ser a casa perquè el seu marit és jueu. Però també Netanyahu té al cap el 5 de novembre. El líder israelià necessita mantenir el suport de demòcrates i republicans a la causa d'Israel, però sap que tindrà les mans més lliures si Trump torna a la Casa Blanca.