L'alemanya Ursula von der Leyenha constituït la nova Comissió Europea, pendent tan sols dels exàmens dels nous comissaris, els responsables de cada àrea, davant les respectives comisisons del Parlament Europeu. El predomini conservador és nítid, com ho és també la rellevància de la presència espanyola, amb Teresa Ribera com a vicepresidenta de la Transició Neta i comissària de la Competència.
El gir a la dreta és evident a la Comissió i respon a la correlació de forces a la UE, on cada govern proposa el seu comissari. De 26 comissaris, 14 pertanyen al PPE, hi ha 4 socialistes, 5 liberals 2 a partits d'extrema dreta i 1 és independent. Amb Von der Leyen, són 15 els membres del Partit Popular Europeu. Són una majoria absoluta dins de la Comissió. Aquestes són algunes claus a tenir presents.
Una coalició d'estats, no de partits
La Comissió Europea sol presentar-se públicament com el govern europeu i es constitueix a partir de la investidura de qui la presideix en una votació al Parlament Europeu. Però el cert és que són els estats els qui acaben conformant la Comissió a partir de les propostes que els diferents governs eleven, en aquest cas, a Von der Leyen. La dirigent alemanya ha hagut de fer uns equilibris molt delicats. Per això es pot dir que la Comissió és més una coalició d'estats que no pas de partits. I l'extrema dreta hi ha entrat no pel seu pes a l'Eurocambra sinó perquè Itàlia té dret a designar un comissari.
La paradoxa de la posició de Ribera
Des de la Moncloa s'ha subratllat l'entrada de Ribera i l'àrea de la Competència com una victòria inèdita per Espanya. Això és inexacte. En temps del conservador portuguès Durao Barroso, Espanya ja va tenir un vicepresident i comissari de la Competència, el socialista Joaquín Almunia. Però, sens dubte, es tracta d'una posició estratègica.
La dificultat vindrà a partir d'ara. Ribera dirigeix una àrea on haurà de conviure amb la conservadora sueca Jessica Roswall (titular de Medi Ambient i Economia Circular) i el també conservador holandès Wopke Hoekstra (Clima). Li serà més fàcil, previsiblement, fer-ho amb el socialdemòcrata Dan Jorgensen, comissari pel Clima. L'enrevessada estructura de Brussel·les, amb comissaris amb competències sovint en pugna, acaba beneficiant l'àrbitre: Von der Leyen. Ribera notarà que en molts moments estarà en minoria.
La feblesa de París i Berlín, i una dimissió francesa
La robustesa de la Comissió Europea es palparà pel fet que els dos principals estats de la UE tenen ara governs febles. L'octubre del 2025 -si no abans- hi haurà eleccions a Alemanya i l'actual canceller socialdemòcrata, Olaf Scholz, està contra les cordes. Emmanuel Macron té corda fins al 2027, però està afeblit internament. Enmig de les negociacions per formar la nova Comissió, Von der Leyen va aconseguir que el comissari francès de Mercat Interior, Thierry Breton, renunciés a seguir en el càrrec.
Breton, que prové de la dreta francesa, havia xocat en moltes ocasions amb Von der Leyen -a la qual acusava de personalista- i s'havia destacat per oposar-se al poder de les grans plataformes. Macron no va poder mantenir-lo i va haver de proposar un altre representant de França, el liberal Stéphane Séjourné, que dirigirà Estratègia Industrial.
Kaja Kallas i les urgències geopolítiques
Hi ha nomenaments que són tot un propòsit d'intencions. Com ja es va anunciar, l'exprimera ministra d'Estònia Kaja Kallas (liberal) serà l'alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat. Designar una dirigent bàltica en aquest lloc ha estat tot un avís per a Vladímir Putin. Però Brussel·les ha de gestionar massa urgències en la cartera geopolítica: esperar el resultat de les eleccions nord-americanes, on un triomf de Donald Trump afebliria més la UE; l'evolució de la guerra a Ucraïna i el futur del conflicte a l'Orient Mitjà, on Europa està compromesa amb una política d'apaivagament que podria ser derrotada. Reforçar la defensa europea és una prioritat del full de ruta de Von der Leyen, però no es podrà fer a curt termini.
L'"espia" prorus
Raffaelle Fitto, vicepresident i comissari de Cohesió i Reformes, és un dels dos ultres del nou executiu europeu. Membre de Germans d'Itàlia, representa la Itàlia de Giorgia Meloni. Però Fitto, que prové dels rengles de Berlusconi i es va unir a Meloni quan aquesta va ser carta guanyadora, no és el principal maldecap a Brussel·les. Sí que ho és Olivér Várhelyi, l'home de l'hongarès Viktor Orban a la capital europea. membre de Patriotes per Europa, pertany a la branca més extrema de la dreta. Várhelyi és un aferrissat defensor de l'aliança amb Rússia i ha esdevingut un veritable cavall de Troia dins de la Comissió. Caldrà veure si passa l'examen del Parlament.