La dificultat perquè el president Emmanuel Macron i l'esquerra agrupada en el Nou Front Popular arribessin a una entesa per constituir una nova majoria a l'Assemblea Nacional ha posat la política francesa en un territori desconegut. La designació de Michel Barnier, un conservador forjat en els grans salons de l'estat francès, ha canviat el guió previst, ha deixat l'esquerra al marge i deixa l'extrema dreta del Reagrupament Nacional en una posició immillorable per influir en el futur govern.
La crisi dona moltes claus que expliquen el funcionament del sistema polític francès, incapaç de forjar coalicions entre formacions dels dos costats del ventall ideològic. Amb l'esquerra descartada, l'única opció d'aixecar un executiu passa ara per algun tipus d'acord que vagi del centrisme a l'extrema dreta. Veiem com queda cada actor després de la decisió arriscada del president Macron.
El caràcter "monàrquic" de la "République"
No s'entén gaire la crisi política francesa sense copsar allò que més caracteritza el sistema constitucional de l'estat veí. Malgrat la retòrica republicana que embolcalla tot el discurs oficial, França és probablement la democràcia més "monàrquica" d'Europa. La petjada històrica del bonapartisme és evident, com ho és el seu segle XIX amb llargs règims autoritaris, des del primer Napoleó (1799-1815) a Napoleó III (1851-70), passant pel retorn dels Borbons (1815-30).
Però va ser el general De Gaulle qui, amb la instauració de la Cinquena República, va imprimir un caire personalista al règim, retallant els poders del Parlament i concentrant el poder executiu en un president que, gairebé sempre, podia imposar-se al legislatiu, amb un primer ministre reduït a poc més que a un consort sota vigilància. Mentre altres grans democràcies consolidaven un règim parlamentari amb un cap del govern fort (Regne Unit o Alemanya), el cap de l'estat francès reunia en una sola persona el poder real, la litúrgia de l'estat i una particular relació directa amb el poble al marge de partits i parlaments.
La intransigència de Macron
S'ha escrit molt de com el poder sense contrapesos dels presidents sovint els ha encegat i els ha acabat desconnectant de la realitat dels francesos. Així va passar amb De Gaulle, que mai va entendre el Maig del 68, amb Giscard i amb Mitterrand. Macron ha pres una decisió, designant Barnier, que tot i ser legal, xoca de ple amb l'objectiu presidencial de barrar el pas als ultres, que va ser el gran argument per convocar les legislatives. La contradicció és enorme i pot erosionar encara més la imatge de Macron en l'etapa final del seu mandat, que conclou el 2027.
El president no ha volgut esgotar totes les possibilitats per forçar un acord de l'NFP amb les seves forces centristes perquè hagués implicat retocar alguna de les seves reformes, especialment la de les jubilacions, molt contestada al Parlament i al carrer.
L'esquerra no ha tret rèdit a la seva victòria
El Nou Front Popular ha tingut tanta audàcia per constituir-se en poquíssims dies i anar compacte a les eleccions com manca de cintura per reduir el marge de maniobra de l'Elisi. Socialistes, verds, els independents de Plaça Pública, els comunistes i La França Insubmisa van poder pactar un programa de govern i guanyar les eleccions, però lluny de la majoria absoluta. Tot així, van presentar a Macron un guió inflexible: havien de formar govern amb el seu programa. Jean-Luc Mélenchon, el gran "maleït" de la política francesa -frec a frec amb Le Pen-, tan sols va acceptar que cap ministre del seu partit fos al govern.
Marine Le Pen pot aprofitar l'oportunitat
Paradoxalment, la líder de l'extrema dreta pot acabar sent la gran vencedora d'aquest moment. Tot i fracassar a les eleccions -obtenint, però, una primera posició en vots populars- i veure barrat el pas a la gran majoria a l'Assemblea que somiava, ara veu l'esquerra marginada i un govern conservador que, per força, necessita la seva benevolència. Barnier ja ha dit que vol una "moratòria" en la immigració. Le Pen pot jugar a oposició responsable mentre espera el seu gran moment: les presidencials del 2027. El front republicà, en aquests moments, queda fracturat.
L'impacte a Brussel·les
Un altre interrogant es pot obrir en relació a la Unió Europea. Mentre a Alemanya, el govern de centre esquerre pateix a les eleccions regionals amb resultats espectaculars de l'AfD a l'est, el nou govern a París viurà condicionat per una extrema dreta que no creu en el projecte europeu. La Constitució deixa molt clar que la política exterior és terreny exclusiu del president de la República. Però l'ombra ultra s'estendrà ara també pels voltants de l'Elisi.