Rep El Despertador cada matí al teu correu
La consellera d'Economia, Natàlia Mas, presentarà avui la proposta de finançament singular per a Catalunya en la que fa mesos que treballa el seu departament. Demà serà el president de la Generalitat, Pere Aragonès, qui l'expliqui en un esmorzar informatiu a Madrid. L'executiu d'ERC volia que la seva iniciativa tingués dos efectes. En primer lloc, generar adhesió política i social a Catalunya (el món econòmic ja es va pronunciar fa uns dies en la línia d'un model federal o singular que millorés l'actual amb claredat), i, en segon lloc, obrir la llauna de la negociació amb el govern espanyol. Els pressupostos espanyols, als que Sánchez ja ha renunciat, havien de ser un primer assalt.
L'actual sistema és de 2009 i, en teoria, la revisió de la llei orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA) és quinquennal. Des de 2014 està pendent de revisar i s'ha anat apedaçant enmig de les turbulències polítiques a Espanya i a Catalunya. Ara, Sánchez diu que el vol reformar i el Govern volia tenir a punt una proposta després que en quatre dècades i amb sis models pactats amb governs de diferent color no s'hagi resolt el dèficit fiscal de Catalunya, que l'executiu català situa en 22.000 milions d'euros anuals. Aragonès aspira, com han fet tots els seus predecessors, també els socialistes, a un model singular en la línia del concert o del règim fiscal canari. Aquest últim ha fet compatibles les seves singularitats amb la LOFCA incorporant-los-hi.
La convocatòria anticipada d'eleccions catalanes ha alterat les previsions i la proposta de nou finançament serà durant uns mesos un reclam electoral. Aragonès necessita fer una campanya de contrast de propostes amb el PSC —que ofereix "governar bé" i "retrobament" defugint les concrecions—, i amb Junts, que optant per Carles Puigdemont evita passar la pàgina del frame 2017 i del reclam emocional. Amb la proposta de finançament, el candidat d'ERC no en tindrà prou per guanyar, però és una oportunitat per ell perquè l'ajudarà a explicar l'anhel de casar ambició nacional i prioritat per la gestió amb una demanda que genera consens i que no rebutja cap potencial votant seu.
Sap que Salvador Illa no abraçarà cap posicionament que posi en dificultats a Sánchez i es limitarà a defensar un finançament "just" i el compliment de l'Estatut de 2006 encara pendent, però que rebutjarà singularitats i "privilegis". El candidat socialista no vol treure Catalunya del règim comú, però no està gens garantit que aquest marc es revisi atès l'enfrontament entre el PP i el PSOE i el poc interès de la majoria de barons del PP. Això, però, es constatarà després del 12-M. Puigdemont és de preveure que tampoc hi entri perquè desorientaria part del seu electorat baixant al fang d'un assumpte "autonomista".
I el finançament ho és d'autonomista, és clar que sí. Com tot el que fa la Generalitat, la governi qui la governi per més que en algun moment s'expliquessin contes vora el foc. La governança autonòmica permet fer polítiques sectorials, crear un imaginari propi i, en el cas dels independentistes, dibuixar les formes i les prioritats que s'anhelen per una república. Però es gestiona amb les regles d'una autonomia espanyola. I el debat del finançament, de quina part de l'esforç fiscal dels catalans es queda al país, pot fer-ne menys feixugues les estretors. L'horitzó d'independència no és —si no és que el líder de Junts canvia el seu guió enterrant l'aposta pel diàleg amb el PSOE i obté una gran majoria— immediat i les urgències que s'acumulen conviden a aturar-s'hi.
La proposta d'Aragonès no li reportarà consensos polítics amplis (en campanya ningú regala res) ni li valdrà per negociar amb Sánchez (ho podrà fer si segueix a Palau) però, com els pressupostos que li han tombat, li servirà per explicar-se a cavall d'una reivindicació àmplia, que s'ha desat massa anys al calaix i que necessita ser atesa.
Avui no et perdis
»Aragonès accelera el finançament singular amb la mirada posada en el 12-M; per Carme Rocamora.
»Sis models i quatre dècades no han estat suficients per resoldre el dèficit fiscal; per Ferran Casas i Manresa.
» La veu de Nació: «Una campanya per debatre?»; per Pep Martí i Vallverdú.
» Primícia: Puigdemont s'inclina per ser candidat només a les eleccions catalanes; per Oriol March.
» Opinió: «Prendre'ns per imbècils»; per Jordi Borràs.
» El PSC «respecta» la possible candidatura de Puigdemont i demana trencar la política de blocs; per Bernat Surroca.
» Què poden fer i què no el Govern i el Parlament amb eleccions convocades?; per Bernat Surroca.
»«És urgent tornar a la normalitat»: el Govern exigeix «diàleg» als sindicats de presons; per Irene Montagut.
» Una mare barraquista amb una nena discapacitada i un fill acabat d'enterrar, a punt de ser desnonada; per David Cobo.
» Acció Climàtica difícilment canviarà el nom del departament en temps de descompte; per Arnau Urgell Vidal.
» Opinió: «Ciències i lletres, pedagogia i neurociència»; per Marina Geli.
» L'FP, una aliada contra l'atur juvenil: els acabats de graduar redueixen la taxa a la meitat.
»De Txiki a Fermín passant per Iniesta: l'empatia dels jugadors del Barça amb el català; per Lluís Girona.
»Jordi Cubino respon a les crítiques pel nivell d'"Eufòria 3": "Va ser una gala dura".
» Per què la Setmana Santa cau sempre en dies diferents?; per Àlvar Llobet.
El passadís
Carles Puigdemont es prepara per donar, aquest dijous, el "sí ho vull" a Junts, el seu partit, que espera amb candeletes que encapçali la candidatura del 12-M. Més enllà del moment i les circumstàncies del seu retorn si és qui té més suports per ser investit i de si voldrà o no ser també el candidat a Europa, la gran qüestió és què faria el Puigdemont president. Part dels seus seguidors esperen que reprengui "el mandat de l'1-O", que el seu Govern no va implementar i que fa més de sis anys que és reivindicat només retòricament. Puigdemont ha triat per explicar-se davant dels seus seguidors la població nord-catalana d'Elna, una de les més actives en favor del català, seu de la maternitat que va atendre moltes mares republicanes i també el municipi on es van guardar les urnes de l'1-O abans de repartir-se per tot Catalunya.
Vist i llegit
Diumenge es van celebrar eleccions a Rússia i, tal com estava previst, Vladímir Putin les va guanyar sense oposició. En un context de guerra amb Ucraïna i de més separació que mai entre el país més gran del món i els països europeus a No es el fin del mundo, el pòdcast de El Orden Mundial, es van submergir en la història de Rússia per entendre'n una mica els perquès. L'actual llunyania política i sentimental d'aquell país amb Europa i la seva deriva autoritària no s'entén sense el seu segle XIX i la frenada en la seva evolució social i política que va implicar. El capítol, que podeu escoltar aquí, amb Eduardo Saldaña, Blas Moreno i Fernando Arancón, és un bon exercici de divulgació.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1882 es posava la primera pedra al temple expiatori de la Sagrada Família, que no seria consagrat fins al novembre de 2010 amb la visita del papa Benet XVI a la capital catalana. El temple de l'Eixample va ser dissenyat per Antoni Gaudí i és un dels monuments més emblemàtics i coneguts de Barcelona i del modernisme català, encara que també ha rebut crítiques pel seu aspecte kitsch o de mona de Pasqua. Rep cada any centenars de milers de visitants admirats per la seva majestuositat i el treball de Gaudí o de l'escultor Subirachs a la façana de la Passió. Aquest 30 minuts explica el procés de construcció del temple i com hauria de ser en finalitzar-se les obres. Es calcula que sigui el 2026, 144 anys després de posar la primera pedra.
L'aniversari
El 19 de març de l'any 1929 va néixer a Roda de Ter, a la comarca d'Osona, el poeta Miquel Martí i Pol, que va morir a Vic l'11 de novembre de 2003 després de convertir-se en una figura molt popular gràcies a unes poesies profundes però també planeres. Els seus poemes són variats i abracen els sentiments però també els temes socials i la seva vida marcada per l'esclerosi múltiple. Martí i Pol, que va entrar a treballar de ben jove a una fàbrica tèxtil, va col·laborar amb el PSUC durant el franquisme. Lluís Llach, amb qui l'unia una gran amistat, va musicar diversos dels seus poemes. Entre els reconeixements que va rebre, la Creu de Sant Jordi, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Literatura i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. D'ell us en deixo una galeria de fotos del Josep Maria Montaner dels anys vuitanta i Llach interpretant Ara mateix amb Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola en un concert benèfic contra la sida.
subdirector de Nació
