18
de març
del
2024
Actualitzat
a les
21:06h
La Maria s'encomana a una maniobra improbable. La que sigui. Qualsevol opció és vàlida, diu, per evitar que aquest dimarts la facin fora del solar on viu des de fa un any amb quatre fills, tres dels quals menors. L'escenari és de màxima complexitat. Té una nena de 7 anys en cadira de rodes, sense parla i amb diverses afectacions associades. És la Katia. Tant ella com el seu germà, l'Artur, de vuit anys, patien derivacions del que s'anomena generalment com a síndrome de West. Aquestes malalties sovint comporten mortalitat prematura. I és el que ha passat. El nen va morir fa deu dies. "El diumenge el vam enterrar. I el dilluns ens van venir a dir que el dimarts havíem de marxar, que ens feien fora", explica la Maria a Nació. La situació límit va portar a què se suspengués el desnonament durant una setmana. Aquest dimarts, però, el pla és fer fora la família igualment d'aquest solar ubicat al barri del Besòs i el Maresme, al marge de Barcelona.
L'expulsió l'ha dictaminat un jutge a petició dels propietaris, uns particulars, expliquen des de l'Ajuntament de Barcelona. Però ni la família ni els serveis que l'acompanyen tenien constància que hi hagués cap procediment judicial obert, ja que el normal és que la part afectada rebi una notificació del jutjat que porta el cas. Aquesta vegada no ha estat així.
A més, la família no té cap opció de reallotjament digna. Només se'ls hi ha plantejat l'entrada a una pensió del Poble-sec -a l'altra banda de la capital catalana- amb una habitació amb quatre llits repartits en dues lliteres. La Maria ha visitat l'allotjament aquest dilluns, avançant-se al que pugui trobar-se si la desnonen, i la por s'ha multiplicat. En trobar-se una habitació amb poc espai de pas i sense l'adequació necessària, encara veu més difícil el que li ve a sobre. "La pensió podria estar bé si no tingués la Katia, però la cadira de rodes no es pot moure allà dins. El lavabo no està adaptat. I no hi ha el bressol necessari", sosté la dona.
Tampoc no veu clar com alimentarà la seva filla, sense poder cuinar-li. Un informe sobre la Katia detalla que l'alimentació de la nena ha de ser "amb textura específica triturada liquada" i s'ha d'introduir a través d'un botó gàstric. D'això se n'ocupa la seva mare. Amb els àpats de la pensió no saben com s'ho farien.
Fonts municipals confirmen tenir coneixement d'aquest cas que afecta una família monoparental amb una mare i quatre fills. El primer contacte entre els serveis socials i la dona va ser el 2017. Era el moment en què la família va arribar de Galícia, buscant l'acompanyament especialitzat de l'Hospital de Sant Joan de Déu pel que fa a les malalties infantils. Des de llavors, el vincle sanitari ha estat total, si bé la Maria no ha trobat la manera d'accedir a un habitatge del mercat lliure. "Fins i tot la professora del meu fill de l'institut em va intentar ajudar a buscar pis de lloguer, però no hem tingut sort", explica. Ella cobra uns 7.000 euros anuals entre la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i una ajuda per la situació dels fills amb diversitat funcional, tal com consta a un informe municipal. Això equival a 584 euros al mes. Actualment, la mitjana del preu de lloguer en els nous contractes que es fan a la ciutat és de 1.178 euros. Un horitzó impossible per a la Maria.
De moment, respecte a l'alternativa habitacional que ha trobat l'Ajuntament, el govern municipal considera que sí que és una pensió adaptada. Ara bé, això és així perquè es troba en una planta baixa que no té escales d'entrada que impedeixin els moviments de la cadira de la nena petita per accedir a l'habitació.
De fons, però, les queixes que articula la Maria hi van més enllà. La primera és la incomprensió perquè els facin fora d'aquest solar del carrer Bolívia quan fa temps que opten a un habitatge social que mai no arriba. "No hi hauria manera de parlar amb els propietaris perquè els deixessin estar aquí mentre no arriba un pis?", planteja la mare. Especialment, recorden, tenint en compte que no hi ha cap problema de convivència amb l'entorn i que el solar era buit des de feia dècades. Ho confirmen les treballadores del bar històric situat just davant de l'espai ocupat. "Fa com 50 anys hi havia una casa i una xurreria, però des de llavors, res", expliquen. Aquest diari s'ha intentat posar en contacte amb la propietat, sense èxit.
La mare dels quatre fills tampoc no entén que no es tingui en compte la situació de vulnerabilitat que travessa aquests dies, després de la mort del seu fill de 8 anys. Per dormir, de moment, barreja medicacions, til·les i camamilles.
A Barcelona hi ha unes 645 persones vivint en barraques, naus industrials o locals comercials abandonats. D'aquestes, 155 són nens i adolescents. Ho explicava El Matí de Catalunya Ràdio el novembre passat. Ara bé, malgrat tenir una situació de màxima vulnerabilitat, no poden accedir a la llista d'habitatges de la Mesa d'Emergència de la capital catalana. Aquesta eina que intenta aconseguir pisos per a famílies pobres té diversos condicionants que els exclouen: el més rellevant és que han d'haver estat desnonats d'un pis. I les barraques es consideren infrahabitatge. Per això queden fora d'aquesta llista i tenen les opcions reduïdes a l'hora d'accedir a una llar digna. De moment, tenen una altra via activada, tot i que menys clara. La família té seguiment de l'Àrea d'Habitatge de l'Ajuntament i ha sol·licitat un pis social, però no existeix cap previsió concreta al voltant d'aquesta possibilitat.
Portaveus del Sindicat d'Habitatge de la Verneda i el Besòs alerten que el criteri de la Mesa d'Emergència "és absurd" i lamenten que es faci "a consciència" de "deixar fora la gent més pobre i amb menys capacitat de resposta". No és el primer cas que troben a un barri on s'han arribat a concentrar les seccions censals amb les rendes familiars més baixes de tota la ciutat. Alhora, el grup pel dret a l'habitatge també assenyala com l'administració està sent "incapaç" d'atendre les "necessitats" de la població amb situacions més vulnerables. En aquest sentit, es convida la part política a expropiar pisos de grans fons d'inversió per augmentar l'habitatge públic. "És igual que et vulguis matar, que t'hagi mort el nen fa una setmana , o que la teva nena s'alimenti a través d'un forat al melic: la propietat privada passa per sobre", condemnen des del sindicat.
De moment, la Maria es manté inquieta. Tots els seus fills estan escolaritzats i estan integrats amb l'entorn del districte on viuen, a Sant Martí. Però el centre de les seves preocupacions segueix sent la Katia, qui no parla ni té mobilitat, però "somriu o plora" quan vol expressar-se. "La movem nosaltres i la intentem cuidar, de la cadira al sofà i del sofà a la cadira", comenta la mare, que també explica que la nena va a una escola per a nens amb necessitats especials. La venen a buscar cada dia en un vehicle adaptat.
El consistori recorda que l'any 2018 es va proposar a la família que entrés en un programa que de "pisos d'inserció", que impliquen unes condicions concretes. Entre altres característiques, es restringeix que s'hi puguin quedar de manera esporàdica altres persones a l'habitatge. "Em van pressionar molt per dir que allà no hi podria venir ningú, ni els meus fills majors d'edat ni el pare dels fills, si venia en algun moment", explica la dona. Per això va rebutjar aquella possibilitat tan específica, que també es temporal. Amb la seva exparella, que va i ve, té una relació correcta i és un suport intermitent pel que fa a les necessitats dels fills."Jo només vull poder viure a un pis normal i pagar quota social", insisteix la Maria. Després d'aquella negativa, va haver de viure cinc anys a una nau industrial a Barberà del Vallès.
Ara, mentrestant, prefereix quedar-se en una barraca i un solar que s'han anat adaptant els darrers mesos i que, amb suport familiar, han anat adequant. "Ara que hem fet tota la feina, ens volen fer fora sense cap document, sense cap avís seriós". Tot, per acabar a una habitació de quatre llits i un lavabo sense adaptar. Fins a l'últim moment, la Maria segueix esperant una maniobra improbable que ho eviti.
L'expulsió l'ha dictaminat un jutge a petició dels propietaris, uns particulars, expliquen des de l'Ajuntament de Barcelona. Però ni la família ni els serveis que l'acompanyen tenien constància que hi hagués cap procediment judicial obert, ja que el normal és que la part afectada rebi una notificació del jutjat que porta el cas. Aquesta vegada no ha estat així.
A més, la família no té cap opció de reallotjament digna. Només se'ls hi ha plantejat l'entrada a una pensió del Poble-sec -a l'altra banda de la capital catalana- amb una habitació amb quatre llits repartits en dues lliteres. La Maria ha visitat l'allotjament aquest dilluns, avançant-se al que pugui trobar-se si la desnonen, i la por s'ha multiplicat. En trobar-se una habitació amb poc espai de pas i sense l'adequació necessària, encara veu més difícil el que li ve a sobre. "La pensió podria estar bé si no tingués la Katia, però la cadira de rodes no es pot moure allà dins. El lavabo no està adaptat. I no hi ha el bressol necessari", sosté la dona.
Tampoc no veu clar com alimentarà la seva filla, sense poder cuinar-li. Un informe sobre la Katia detalla que l'alimentació de la nena ha de ser "amb textura específica triturada liquada" i s'ha d'introduir a través d'un botó gàstric. D'això se n'ocupa la seva mare. Amb els àpats de la pensió no saben com s'ho farien.
Seguiment de l'Ajuntament i el pis inabastable
Fonts municipals confirmen tenir coneixement d'aquest cas que afecta una família monoparental amb una mare i quatre fills. El primer contacte entre els serveis socials i la dona va ser el 2017. Era el moment en què la família va arribar de Galícia, buscant l'acompanyament especialitzat de l'Hospital de Sant Joan de Déu pel que fa a les malalties infantils. Des de llavors, el vincle sanitari ha estat total, si bé la Maria no ha trobat la manera d'accedir a un habitatge del mercat lliure. "Fins i tot la professora del meu fill de l'institut em va intentar ajudar a buscar pis de lloguer, però no hem tingut sort", explica. Ella cobra uns 7.000 euros anuals entre la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) i una ajuda per la situació dels fills amb diversitat funcional, tal com consta a un informe municipal. Això equival a 584 euros al mes. Actualment, la mitjana del preu de lloguer en els nous contractes que es fan a la ciutat és de 1.178 euros. Un horitzó impossible per a la Maria.De moment, respecte a l'alternativa habitacional que ha trobat l'Ajuntament, el govern municipal considera que sí que és una pensió adaptada. Ara bé, això és així perquè es troba en una planta baixa que no té escales d'entrada que impedeixin els moviments de la cadira de la nena petita per accedir a l'habitació.
De fons, però, les queixes que articula la Maria hi van més enllà. La primera és la incomprensió perquè els facin fora d'aquest solar del carrer Bolívia quan fa temps que opten a un habitatge social que mai no arriba. "No hi hauria manera de parlar amb els propietaris perquè els deixessin estar aquí mentre no arriba un pis?", planteja la mare. Especialment, recorden, tenint en compte que no hi ha cap problema de convivència amb l'entorn i que el solar era buit des de feia dècades. Ho confirmen les treballadores del bar històric situat just davant de l'espai ocupat. "Fa com 50 anys hi havia una casa i una xurreria, però des de llavors, res", expliquen. Aquest diari s'ha intentat posar en contacte amb la propietat, sense èxit.
La mare dels quatre fills tampoc no entén que no es tingui en compte la situació de vulnerabilitat que travessa aquests dies, després de la mort del seu fill de 8 anys. Per dormir, de moment, barreja medicacions, til·les i camamilles.
A Barcelona hi ha unes 645 persones vivint en barraques, naus industrials o locals comercials abandonats. D'aquestes, 155 són nens i adolescents. Ho explicava El Matí de Catalunya Ràdio el novembre passat. Ara bé, malgrat tenir una situació de màxima vulnerabilitat, no poden accedir a la llista d'habitatges de la Mesa d'Emergència de la capital catalana. Aquesta eina que intenta aconseguir pisos per a famílies pobres té diversos condicionants que els exclouen: el més rellevant és que han d'haver estat desnonats d'un pis. I les barraques es consideren infrahabitatge. Per això queden fora d'aquesta llista i tenen les opcions reduïdes a l'hora d'accedir a una llar digna. De moment, tenen una altra via activada, tot i que menys clara. La família té seguiment de l'Àrea d'Habitatge de l'Ajuntament i ha sol·licitat un pis social, però no existeix cap previsió concreta al voltant d'aquesta possibilitat.
El camí embrollat per tenir un sostre digne
Portaveus del Sindicat d'Habitatge de la Verneda i el Besòs alerten que el criteri de la Mesa d'Emergència "és absurd" i lamenten que es faci "a consciència" de "deixar fora la gent més pobre i amb menys capacitat de resposta". No és el primer cas que troben a un barri on s'han arribat a concentrar les seccions censals amb les rendes familiars més baixes de tota la ciutat. Alhora, el grup pel dret a l'habitatge també assenyala com l'administració està sent "incapaç" d'atendre les "necessitats" de la població amb situacions més vulnerables. En aquest sentit, es convida la part política a expropiar pisos de grans fons d'inversió per augmentar l'habitatge públic. "És igual que et vulguis matar, que t'hagi mort el nen fa una setmana , o que la teva nena s'alimenti a través d'un forat al melic: la propietat privada passa per sobre", condemnen des del sindicat.De moment, la Maria es manté inquieta. Tots els seus fills estan escolaritzats i estan integrats amb l'entorn del districte on viuen, a Sant Martí. Però el centre de les seves preocupacions segueix sent la Katia, qui no parla ni té mobilitat, però "somriu o plora" quan vol expressar-se. "La movem nosaltres i la intentem cuidar, de la cadira al sofà i del sofà a la cadira", comenta la mare, que també explica que la nena va a una escola per a nens amb necessitats especials. La venen a buscar cada dia en un vehicle adaptat.
El consistori recorda que l'any 2018 es va proposar a la família que entrés en un programa que de "pisos d'inserció", que impliquen unes condicions concretes. Entre altres característiques, es restringeix que s'hi puguin quedar de manera esporàdica altres persones a l'habitatge. "Em van pressionar molt per dir que allà no hi podria venir ningú, ni els meus fills majors d'edat ni el pare dels fills, si venia en algun moment", explica la dona. Per això va rebutjar aquella possibilitat tan específica, que també es temporal. Amb la seva exparella, que va i ve, té una relació correcta i és un suport intermitent pel que fa a les necessitats dels fills."Jo només vull poder viure a un pis normal i pagar quota social", insisteix la Maria. Després d'aquella negativa, va haver de viure cinc anys a una nau industrial a Barberà del Vallès.
Ara, mentrestant, prefereix quedar-se en una barraca i un solar que s'han anat adaptant els darrers mesos i que, amb suport familiar, han anat adequant. "Ara que hem fet tota la feina, ens volen fer fora sense cap document, sense cap avís seriós". Tot, per acabar a una habitació de quatre llits i un lavabo sense adaptar. Fins a l'últim moment, la Maria segueix esperant una maniobra improbable que ho eviti.