No és el primer cop que et veig, però sí el primer cop que m’hi he fixat. Avinguda Diagonal amb Pau Claris. No és el millor lloc del món per creuar la maltractada artèria de la nostra capital, però és dels pocs corredors per baixar de Gràcia fins al cor de l’Eixample. Ja sé cap on vas. Per com vesteixes, per com camines, fins i tot per com parles al telèfon tot enviant una nota de veu amb gran somriure i bons escarafalls.

Ets jove, però ja no tant com ho vam ser. Aquesta setmana tonta, sense que tothom encara estigui al despatx, amb els correus a mig gas i els encàrrecs acumulats, permeten encara la sandàlia, el pantalonet i que avui amb prou feines vagis pentinada. Què més dona. L'única cosa que importa és la conversa via notes de  veu que tens amb la teva amiga. Ho sé perquè no portes els auriculars posats. O ben posats. O estan a la bossa, o al sofà de casa, o te’ls vas deixar a l’oficina, allà al costat del gran ordinador Mac on fas màgia amb això que jo encara dic disseny gràfic.

Primer he sentit el missatge de veu d’una noia, que esclafia a riure al final, però no l’he pogut escoltar. Sí que t’he escoltat a tu, que també et parties el pit, i li deies “doncs no t’ho perdis, al final he quedat amb el seu amic” i has afegit “el que no corre vuela”. Aquesta complicitat, aquesta correspondència sincera i franca per explicar, valorar i recomanar la cacera, la vida amorosa si se’n pot dir així. És l’amistat doncs el refugi sí, però també la cobertura aèria per poder encarar i entomar el dia a dia. 

Que no us enganyi tornar ara a la feina. No recordareu de primeres la contrasenya de l’ordinador, veuràs a tothom somrient, el teu cap et dirà de fer un cafetonet i “parlar de tot una mica”. No, no, que no te la fotin. Seguim igual. Segueixes igual. Creus que has apretat pausa i que tot és on era. I no. Tot va canviant. Fins i tot tu, Ramon, i encara no te n’has adonat. Exagerat, només han estat unes setmanes, tot i que entre una cosa i una altra no tens una reunió seriosa des de mitjan juliol i no recordes molt bé el perquè d’algunes cites que tens apuntades la setmana que ve. I quan calgui valorar el darrer trimestre hauràs de demanar ajuda al RACC.

Que les vacances no estan sobrevalorades ho sap tothom, que són necessàries és una cosa més mèdica que moral, però que no són cap cura de res, són tan sols un parèntesi que intenta aguantar en un text que es mou i creix. Perquè no ets tan important, em sap greu. Tot segueix. I sort de poder tenir algú a l’altra banda del telèfon, o aquell cambrer, o aquell porter, o aquella farmacèutica amb qui la fas petar, però que són un punt de llum enmig de la boira blanca que és la quotidianitat que ens envolta i engoleix. Que tot bé, que visca la vida i que quines fotos tan collonudes a la platja, i què fresquet s’està al nord, aquest any al final no hem anat a Menorca. 

La força de voluntat, el designi, la diligència, el compromís, el sacrifici. Tot plegat, una exigent llista per poder tirar endavant en aquesta vida nostra, que com totes és una vida que es fa i es desfà.  Però sobre de tots aquests elements, i d’altres que no poso per vergonya o per oblit, hi ha un: el desig. Que et pot fer brillar els ulls o l’ànima. O fins i tot estar amagadet, però es manté. No hi ha vacances pel desig. Podem dissimular, podem regatejar, podem surfejar, però no podem deixar de desitjar. I soc dels que a vegades el desig se li'n vol anar de vacances. Però no serveix ni servirà de res. Sempre latent. Sempre hi ha motius.

I em recorda aquell tros de monòleg d’un Charlie Chaplin crepuscular: “Per què cal lluitar? Per Tot! Per la vida mateixa, no és suficient? Per ser viscuda, patida, gaudida! Per què cal lluitar? La vida és una cosa bella i magnífica, fins i tot per a una medusa. Eh, per què cal lluitar? A més, tu... tens el teu art, el teu ball!”. Això li diu el personatge de Calvero, un actor que ho va ser tot, a una jove Terry, artista a qui acaba de salvar del suïcidi. És veritat que les ganes de viure les has de tenir tu, no és una cosa que et puguis carregar via USB o prenent un xarop o fent ús d’una lavativa. No. Però sí que una abraçada, un somriure, una estona o una mirada poden fer el fet. És el reiki si tu vols. Encara estic aprenent. No soc gens esotèric, tan sols catòlic, però sí que hi ha una energia, una intenció entre nosaltres.

Aquesta cola emocional beu de l’amistat. Quina altra paraulota. Sembla que no es pugui dir. No cal definir-la. És un magma. Qui és amic i qui no? Quan i quant? De quina manera? Tot ve i tot va. No tot el que marxa és perquè hi ha trauma o mal rotllo. Mai et banya el peu la mateixa onada. Només vull ser en algun moment aigua que cura i que calma. Quan l’autocrítica em visita i em miro al mirall una estoneta més del que m’és còmode i se’m revela sovint que potser no soc prou bon amic. Per diversos motius he hagut d’anar a la meva. Tothom es veu com un bon amic. Tots pensem que estem a lloc. Però cal una mica més. “Si quieren ayuda, que la pidan”, com diria el president del Govern, no val. Has d’anar patrullant, fer la ronda emocional. No funciona sempre. Anar preguntant com estàs no és teràpia, però sí un petit llum obert a l’habitació del costat. I això no és cap parèntesi, ni cap pegat. Això preval.  

És impossible estar a tot arreu tota l’estona. Deixa-ho estar. Podem enviar-nos notes de veu, i riure i plorar quan toqui. També pots trucar, res com la veu en directe, res com la ràdio, res com escoltar un "ei, soc jo". Avui el nostre món és enorme, insondable si vols, però permet estar a prop. Les pors, les vergonyes i aquelles caretes de fàstic que fem. Només això ens frena, una por absurda, estúpida i infantil.

També t’haig de dir que tu llences la corda, i si no l’agafen està bé. Tu deixa-la allà, no ets el pescador d’ànimes. Potser algun dia et demanen, potser mai. Però tu segueixes en connexió. Vas emetent via wifi. Ja m’entens. Es tracta de ser un petit far. Ni cal ni vol dir que t’hagin de fer cas. Sigues el que toca, no demanis factura ni tiquet. Fins i tot quan tu no estàs del tot fi. No cal tampoc ser un dels violinistes del Titanic. Ni anar per la vida com un vidu resignat. Només seguir. Cal lluitar perquè cal lluitar, per mi, per tu. Com diu Chaplin, “a més, tu tens el teu ball!”. Doncs ballem. Amb el que tinguis farem, i farem molt.