El Govern va decidir ahir aixecar l'emergència per sequera. La pluja dels darrers dies i la previsió de desgel de la neu del Pirineu ha fet que les dades millorin molt, i la previsió és que ho facin encara més. Els embassaments del sistema Ter-Llobregat ja superen el 25% de capacitat després que hagin estat mesos escurats. Amb l'aigua que tenim actualment no caldrà decretar, encara que no plogui, noves restriccions fins a finals d'any.
Ara, es relaxaran les mesures que limiten un 80% la despesa d'aigua a l'agricultura (passa al 40%) i el 25% a la indústria (passa al 15%), els sectors més afectats, i també al turisme i a les llars. Es podran, per exemple, omplir piscines a l'estiu. Les restriccions afectaven sis milions de persones i més de 200 municipis i, lògicament, la sequera va ser ahir un tema principal al debat de TV3 on Salvador Illa va anunciar també que posarà els Mossos en mans de Núria Parlon i Josep Lluís Trapero si és president.
La relaxació de les mesures, a l'espera d'una primavera plujosa que regui els boscos abans de l'estiu per facilitar la lluita contra els incendis, encaixa al pla de sequera del Govern redactat el 2020 per Damià Calvet, conseller del govern Torra, i que l'actual executiu ha aplicat a la seva manera, però no refet. I és evident que no pot implicar desfer-se de la responsabilitat col·lectiva d'estalviar tanta aigua com puguem i de posar en marxa solucions estructurals i puntuals i continuar amb les que s'estan executant, com la dessaladora flotant del port de Barcelona. Ara gastem menys aigua que fa un any i la reutilitzada i dels pous ha passat de representar el 30% al 50% en aquests mesos de lluita.
La decisió de l'executiu, que ahir va defensar el conseller del ram, David Mascort, li ha costat algunes crítiques. No pel fons sinó per les formes. Arriba la setmana de les eleccions al Parlament i hi ha qui pensa que es fa només per esgarrapar quatre vots. Tal vegada es podria haver decidit la setmana passada —també estàvem en campanya— o la setmana vinent, quan ja haurem votat, i fer esperar una mica els afectats. Però és tenir molt poca consideració als ciutadans d'aquest país pensar que són prou volubles per canviar el sentit del seu vot perquè un conseller o un president de la Generalitat suavitzi les restriccions després d'una bona tanda de pluges a les capçaleres dels rius.
El debat obre també una altra reflexió que va més enllà de la sequera. El govern d'Aragonès, com també han fet executius d'altres àmbits o locals en contextos electorals, ha continuat prenent decisions a les portes de les urnes. I ho farà també quan, a partir del dia 12 de maig i fins que ell sigui reelegit com a president o bé el Parlament n'investeixi un altre, estigui en funcions. Esgotar legislatures és ja excepcional a casa nostra (des de la del 2006-2010 del segon tripartit que no se n'ha completat cap) i les enquestes ens donen molts motius per pensar en la possibilitat d'una repetició electoral que allargaria la interinitat com a mínim fins a finals d'any.
Així les coses, té sentit que els governs s'autoimposin no prendre decisions encara que, com és natural, tinguin també un component polític per més fonamentades que estiguin? O cal exigir períodes de paràlisi amb el que això implica? La gestió de la sequera és, òbviament, criticable per les inversions de l'ACA, pel paper d'empreses com Agbar, per la gestió dels regadius o per la diferència de tracte entre sectors econòmics. És criticable la d'aquest Govern i la dels anteriors davant la necessitat de prendre mesures en un context de crisi climàtica. Però la resposta sobre si cal o no exercir la responsabilitat de govern en qualsevol context i àmbit és òbvia.
L'1x1 del debat definitiu: qui en surt reforçat i qui en surt perjudicat?; per Oriol March, Joan Serra i Carme Rocamora.
Enquesta: qui creus que ha guanyat el debat de TV3 i Catalunya Ràdio?
La infància de Carles Puigdemont: «Em va haver de rescatar la Guàrdia Civil a l'Estartit»; per Ferran Casas i Manresa i Oriol March.
Per què s'ha aixecat l'emergència per sequera?; per Arnau Urgell Vidal.
Per què falla el pla per impulsar el català a la sanitat?; per Mar Riera.
El passadís
Vox va veure dilluns com el PP, amb Isabel Díaz Ayuso, profanava el seu santuari de la plaça Artós a l'Upper Diagonal barceloní. La campanya de la formació d'extrema dreta té, en aquestes eleccions, algun detall curiós. El partit d'Ignacio Garriga ha inclòs en la seva cartelleria senyeres a banda de banderes espanyoles i el seu equip té especial interès a aparèixer als mitjans en català. Als espots electorals també hi apareix el mapa i la senyera de Catalunya. Estan segurs que poden aconseguir una certa transversalitat gràcies al discurs xenòfob, que és el seu principal reclam. Als mítings de Vox es reparteixen banderes espanyoles i catalanes de plàstic, però un dels companys que, amb professionalitat i resignació, segueix la caravana de la formació ultra m'explica que costa trobar qui agafi les catalanes. Vox busca una votància més transversal, però per ara té la militància que té.
Vist i llegit
El número dos d'Alhora per Barcelona, Jordi Graupera, va explicar fa uns dies a Barcelona de quina manera s'hauria de fer efectiva la República, com s'hauria d'assumir el "control del territori". La seva idea és mossos compromesos i dues o tres-centes mil persones compromeses i disposades a jugar-se-la i crear alguna cosa més que molèsties si cal. La proposta va crear un cert debat a les xarxes i es va aprofitar per criticar els líders de Junts i ERC, que el 2017 no van voler recórrer a aquestes vies per evitar costos humans.
Altres van criticar Alhora, fins i tot des de les files més independentistes. És el cas de l'editor d'El Punt Avui, Joan Vall Clara, que va publicar la columna "Amb mi no hi compti". Era molt dura amb Graupera i el seu partit i augurava un resultat com el de Primàries, quan Graupera va quedar fora de l'Ajuntament de Barcelona, en el millor dels casos. El net de l'àvia Neus (als seus articles sovint esmenta algunes de les esmolades sentències de la senyora) no està per orgues, que la palla va cara.
El nom propi
Joan Rigol, polític de dilatada trajectòria i capellà secularitzat, va morir ahir als 81 anys. Havia estat conseller i senador a més a més de president del Parlament com a membre d'Unió Democràtica. Va deixar el càrrec, i la política institucional, el 2003, però va continuar actiu en nombroses iniciatives, com ara president delegat de la junta constructora de la Sagrada Família, i també políticament, en els darrers anys a Demòcrates. Rigol era conegut pel seu bon tarannà i per la seva mà esquerra per bastir consensos difícils i ponts entre diferents sensibilitats a partir de l'argument i sense cridòria com va intentar fer amb el dret a decidir. Ahir va ser recordat amb elogis. El seu predecessor en el càrrec, Ernest Benach, ha escrit aquest article sobre ell a Nació.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.