Fa uns dies, per motius que no venen al cas, vaig recuperar aquell poema de Joan Salvat Papasseit que parla de fer coses, i també de fer callar a aquells que no fan mai res, o senzillament no tenir-los en compte. És bo de tant en tant rellegir-lo. I avui hi pensava precisament perquè el Joan Rigol era d’aquelles persones que sempre feia coses, sempre. Durant el període que vam compartir a la Mesa del Parlament, va exercir la presidència amb un rigor i un sentit institucional extraordinaris, però a més, no va parar mai de fer coses. Tenia sempre molts fronts oberts. No feia pas gaire que Joan Raventós havia signat amb l’alcalde de Barcelona la cessió de l’edifici de la Ciutadella, i la presidència de Rigol va ser clau per començar a remodelar la institució pensant en els parlamentaris i en allò que els feia falta per poder exercir les seves funcions amb la màxima dignitat. Però Rigol sempre feia coses, entre les quals fomentar el diàleg entre els diferents líders polítics de tot el ventall parlamentari per tractar grans temes que afectaven tothom, com per exemple el finançament dels partits, o la posada en marxa del Canal Parlament, entre molts d’altres. Tenia la capacitat de poder seure en una mateixa taula tots els caps de fila de tots els grups parlamentaris, d’arribar a acords entre el govern i l’oposició, tenint sempre present el que representava la figura institucional de la presidència del Parlament.
En aquest afany de fer coses el president Rigol va instituir la Medalla d’Honor en categoria d’or del Parlament de Catalunya per a aquelles persones que per la seva rellevància mereixessin aquesta distinció, i el primer a rebre-la va ser l’arquebisbe sudafricà Desmond Tutu, un pacifista que ens honorà amb la seva presència i va donar un primer impuls a aquella medalla que s’havia inventat Rigol. El fet de donar la medalla del Parlament a una personalitat mundial no era casual. La preocupació per la política internacional va ser una altra de les constants en l’acció política de Rigol com a president del Parlament. El món, per una part, i Europa de manera especial, on va ser especialment actiu en el marc de la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees.
I podríem omplir pàgines i més pàgines d’iniciatives de tota mena, que en aquest afany de fer coses, va comportar un creixement important de l’activitat del Parlament com a institució.
Però el president Rigol també era una persona de conviccions humanistes, amb una profunda arrel cristiana. Les converses amb ell sobre determinades qüestions eren apassionants. Recordo, encara impressionat, una llarga conversa amb ell sobre l’amor i la mort. Era el Rigol, doctor en filosofia qui parlava. Corria l’any 2015 i acabava de publicar un llibre Sobre la mort i l’amor. Rigol a més de fer coses, moltes coses, tenia l’habilitat de fer-te pensar, reflexionar i créixer com a persona.
Hi ha una generació de polítics catalans que se’ns en va, o pràcticament se n’ha anat. Als presidents del Parlament Heribert Barrera, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Raventós i Joan Rigol hi ha d’altres destacats noms com Antoni Gutiérrez, Gregorio López Raimundo, Ramon Trias Fargas, Josep Benet, Jordi Carbonell, i tants d’altres que més enllà de la seva adscripció ideològica i partidista tenien el país i la democràcia al cap. Ja no en queden gaires d’aquestes generacions. Amb el president Rigol havíem parlat més d’un cop que caldria homenatjar aquells que van presidir el Parlament abans que nosaltres, precisament perquè formaven part d’aquesta generació que va lluitar contra el franquisme i que va recuperar l’autogovern. N’havíem parlat, però no hi va haver ocasió de concretar-ho.
En qualsevol cas, el Joan Rigol era una persona extraordinàriament culta, amb una sensibilitat especial per causes socials ben diverses, però sobretot era una persona que estimava el seu país. El seu pas per la institució del Parlament en va deixar moltes proves, però la seva presidència del Pacte Nacional pel Dret a Decidir també va deixar moltes lliçons de com s’avança nacionalment, de com es fa per cosir i articular sectors que sembla impossible que es puguin posar d’acord. Però la perseverança i la capacitat de fer coses ho acaben aconseguint.
Ens ha deixat el Molt Honorable Joan Rigol, president que va ser del Parlament de Catalunya de l’any 1999 al 2003, el qual m’honorà amb el seu mestratge i sobretot amb la seva amistat.