Fa just cinc anys que vam ser realment conscients de fins a quin punt la pandèmia de la Covid i el que implicava era realment greu. Tal dia com avui, el Govern va decidir confinar la conca d'Òdena. El primer cas de coronavirus s'havia detectat al nostre país el 25 de febrer i, en pocs dies, la pandèmia es va anar estenent. La taxa de contagi s'havia disparat a Igualada i als pobles de la rodalia. L'hospital es va col·lapsar i el departament no trobava personal per cobrir les baixes. Dos dies després del tancament perimetral -que no va ser el primer a una comarca- vindria l'estat d'alarma i el confinament de tot el país.
Ara, la pandèmia que va provocar 7 milions de morts segons l'OMS, és un espectre i la vacunació ha convertit la Covid en una malaltia més, tractable i controlable. Però a més de records molt durs en aquells que van perdre persones estimades en queden seqüeles, és clar. Persones amb Covid persistent (no sabem quantes), joves als que es va robar dos anys de joventut, perjudicis econòmics que no s'han pogut rescabalar... Per contra, vam valorar més i millor els nostres sanitaris (tots) i vam ser conscients de la necessitat d'enfortir la sanitat pública, i sobretot l'atenció primària i la salut mental.
Ens queda encara camí per arribar a un punt òptim, sobretot pel que fa a les residències d'avis i, a l'horitzó, hi ha núvols negres com ara la idea de gastar més en armament. Pedro Sánchez va garantir ahir que no aniria en detriment de les polítiques socials, però temo que això ho pot sostenir només perquè ara l'economia creix. I no sempre és així. Els contractes per comprar i mantenir armament, en canvi, es queden.
La pandèmia també va provocar un intens debat sobre els límits d'intervenció dels poders públics, sobre què es podia prohibir i fins a on. És evident que es van cometre excessos i que es van fer coses que, amb els ulls d'avui, eren innecessàries o tenien un punt surrealista. Molts ajuntaments petits es van deixar molts diners fumigant els carrers -talment com si s'empaités un mosquit- i hi havia qui netejava amb lleixiu la compra, per exemple.
Però és evident que quan, com era el cas, es transita un terreny desconegut i està en joc la salut pública cal prendre mesures, i els poders públics (tots ells) poden cometre errors. No és fàcil per cap governant equilibrar la salut pública per evitar el col·lapse hospitalari amb el manteniment de l'activitat econòmica i el respecte a les llibertats individuals. Del comportament de la nostra societat en pandèmia (i també de la ciència, que en temps rècord va aconseguir posar en circulació vacunes) en podem estar orgullosos. No en vam sortir "millors" (només cal que mirem els informatius per constatar-ho), però en vam sortir i el bé comú es va imposar. I això ja és un èxit, més encara pensant en els revolts que venen.
Què ha canviat al sistema sanitari després de la pandèmia?; per Pep Martí.
Gran afectació al trànsit: quatre mesos de tall permanent al túnel de la Rovira d'entrada a Barcelona; per David Cobo.
Els embassaments guanyen tanta aigua com la dessaladora del Prat en un any; per Arnau Urgell i Vidal.
Què pensa la nova plataforma de defensa de l'escola pública que barreja docents, familiars i activistes?; per David Cobo.
Radiografia del sector armamentístic estatal: qui són, què fan i què venen?; per Pep Martí.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.