Ja estem en campanya. Les eleccions s'han avançat, però, si em permeteu el col·loquialisme, sembla que tothom se les feia al damunt. Pedro Sánchez aprofita qualsevol compareixença per fer campanya i Salvador Illa tampoc s'està de res, tal com va demostrar ahir al Parlament. Tal vegada també valdria la pena que el president aprofités la relació privilegiada amb el líder del PSOE per intentar que algunes de les coses que han quedat pendents per la dissolució de les Corts es puguin executar via reial decret. Segur que algun marge hi ha i Catalunya no hi perdria tant.
Els polítics estan activats i els partits miren de tancar coalicions i llistes. Més Madrid va fer ahir un moviment aparentment generós per donar via lliure a Ada Colau com a cap de cartell estatal del nou Front Ampli. Però el partit de la ministra Mónica García busca també barrar el pas a Irene Montero i a Podem. No serà fàcil quadrar-ho tot en aquest espai polític minvant. I a ERC hi ha moviments per la llista. Diputats que ho deixen perquè no estan a gust amb Gabriel Rufián, altres que volen seguir i aniran a primàries i el cap de files que segueix sense mostrar entusiasme per liderar la del partit, que voldria a la seva mida.
Veurem a quin tipus d'acord arriben amb Oriol Junqueras, que com Carles Puigdemont està satisfet perquè l'amnistia sí ha tirat finalment endavant, perquè tots dos han decidit que no els queda altre remei que entendre's. Junts ja parlava de l'endemà i afirmava que no pactarà amb el PP, però que tampoc investiran Pedro Sánchez. El mateix que van dir fa tres anys. Aleshores van incomplir-la i van fer-lo president, però ara donen a entendre que el PSOE haurà de proposar un candidat diferent (fa uns mesos van fer circular el nom del ministre d'Economia Carlos Cuerpo).
La campanya està activada, però els problemes no marxen i necessiten resposta. Ens ho recordava ahir Rodalies, que va tornar a viure problemes de seguretat, desatenció i desinformació als usuaris, i conflictes laborals que van interrompre el servei mentre l'absent ministre Óscar Puente s'esborrava i passava el matí a X trolejant al PP. Al drama de kilòmetre zero de la mobilitat se li afegeix el de l'habitatge, que té abast estatal. Ahir a Barcelona es va frenar un macrodesnonament gràcies a la intervenció (i als recursos) de l'ajuntament i la Generalitat, i a Madrid moria la Maricarmen, l'octogenària que fa uns dies van desnonar del seu pis (amb un impacte físic i emocional evident) i que va accelerar el conflicte de l'habitatge. La crueltat i el desequilibri que empara el marc legal i la situació cada cop més difícil d'accés a l'habitatge es posen de manifest cada dia.
Hi ha, però, reacció i hi ha mobilització. Els sindicats van confirmar l'11 de novembre, a les portes de la campanya, com el dia escollit per la vaga general per l'habitatge. És un fet que CCOO i UGT, les centrals majoritàries i sistèmiques, estan sortint de la seva zona de confort i han recuperat, gràcies a la pressió política i popular, el rol sociopolític del sindicalisme de classe. És el que fa anys que fan la CGT o la Intersindical (que també hi són aquest cop) i el que ells havien deixat de banda en els darrers anys després d'empènyer les llibertats durant la Transició. Els sindicats minoritaris havien estat sols convocant les vagues pel procés, pel genocidi a Palestina o per la causa feminista. Els majoritaris s'hi sumaven només a mitges. Els costava fer el pas i s'escudaven en que la seva era una lluita estrictament laboral.
Ara, el context ha canviat. I no només perquè tinguin un cert temor en veure amenaçada la seva hegemonia per les centrals més reivindicatives. Passa que l'habitatge és un assumpte que impacta de ple en el benestar dels treballadors i que el seu cost s'ha enfilat molt per damunt dels salaris. Fins al punt que el treball que defensen ja no és ara garantia de tenir sostre.
I hi ha un altre motiu: l'electoral. És evident que amb un govern del PP i Vox els treballadors hi perdran i que la CEOE i altres patronals, molt crítiques amb l'actual coalició de govern, ja es freguen les mans amb aquesta possibilitat. Aquests dos partits -com la resta del bloc de la dreta- han estat en els darrers anys en contra de l'increment del salari mínim, de la reducció de la jornada laboral, de l'estabilització dels interins o de l'actual sistema públic de pensions. Com deia ahir la líder de Comissions "tenim dret a intervenir amb veu pròpia en el debat electoral". El panorama es va aclarint i les cartes ja estan sobre la taula.
Avui no et perdis
- Mor Maricarmen, la dona desnonada a Madrid que va encendre la lluita per l'habitatge; per Natàlia Pinyol.
- Una protesta maratoniana frena un macrodesnonament a Barcelona; per David Cobo.
- La tempesta perfecta de Rodalies; per Marc Orts i Cussó.
- Qui vol repetir i qui marxa de la llista d'ERC al Congrés pel 29-N?; per Lluís Girona.
- Entrevista a Marc Aloy: «S'ha creat un relat terrible sobre Manresa que hem de combatre»; per Ferran Casas i Pere Fontanals.
El passadís
El procés de designació del nou arquebisbe de Barcelona, que ha de succeir el cardenal Omella, ha entrat en la seva fase decisiva. En cercles diocesans fins i tot s'assegura que el nomenat ja podria estar decidit i seria cosa de dies fer-lo públic. Sigui com sigui, els noms de possibles candidats no deixen de circular per tots els racons de l'arquebisbat. El darrer nom és el del bisbe de Girona, Octavi Vilà. Aquí en parlàvem. Un mitjà de Madrid, El Confidencial Digital, el donava per segur. Vilà és un monjo cistercenc que va ser abat de Poblet. El fet d'haver mantingut una relació cordial amb Carles Puigdemont l'ha fet de seguida sospitós a ulls de l'espanyolisme mediàtic. Vilà havia explicat fa anys que l'expresident estimava molt Poblet i que hi havia fet alguna estada. Després, com a president, també hi va anar, inclosa alguna visita privada. El líder independentista va mostrar la seva satisfacció al saber que Vilà era nomenat bisbe de Girona. Això ha estat prou perquè des d'El Mundo a La Gaceta, passant per Libertad Digital, hagin obert la veda.
Vist i llegit
I si Vilà és "la bèstia", Orriols és "la bella". Federico Jiménez Losantos va dient-ne de les seves des del seu matinal a esRadio, on les campanes electorals ressonen amb alegria a l'espera d'un govern de la dreta i l'extrema dreta. I amb discursos a priori sorprenents. Ahir, el presentador ultra aplaudia els discursos de Sílvia Orriols en referència a l'islam. Uns minuts després la líder d'AC va defensar l'actuació militar d'Israel al Parlament. En el marc d'una de les seves editorials inacabables, Losantos barrejava les protestes de França, la Puerta del Sol, Collboni i Hamàs en un sol pack. "És petita, però fot unes bufetades que transcendeixen. És la que més clar parla del perill de l'islam", aplaudia el predicador espanyolista a Orriols. Ho ha rematat, però, recordant-li que a ella "o la salva Espanya o no la salvarà ningú" perquè, altrament, acabarà "en una madrassa". Estranys companys de viatge... o no, perquè Orriols ha estat generosament entrevistada a El Mundo i l'Abc l'ha presentada com a "comtessa de Ripoll" per esmentar-se només dos.
La cançó
La Gossa Sorda, un dels grups valencians que ha marcat època i que ha fet fortuna amb un discurs políticament i socialment compromès, es retira, ara diuen que de forma definitiva. A la Festa de la Llibertat d'Òmnium de la Diada va fer l'últim concert a Catalunya i aquest diumenge fa l'"últim aquelarre" (així n'han dit) al seu poble, a Pego, a la Marina Alta, davant de 17.000 persones que ja han esgotat entrades. En aquesta entrevista el seu vocalista Josep Nadal feia balanç de la seva trajectòria a preguntes de Neus Climent. L'adeu és la vigília de la festa d'una Hispanitat que, en la seva versió més furibundament espanyolista i uniformitzadora, sempre han combatut en tant que dissolvent de la identitat nacional i lingüística del País Valencià. Us deixo amb una de les seves cançons més mítiques: Senyor pirotècnic, inclòs en el seu treball de 2003 "Vigila". "Països Catalans problema / per als estómacs agraïts del sistema. / Polítics amb escorta / amb els nassos plens de farlopa. / Molta corbata i molt poca vergonya", canten amb contundència des de la València "aborigen". Bon cap de setmana i que comenci la mascletà!
