"Avui, la direcció de Glovo ha decidit canviar del model freelance per un model basat en ocupació per als seus repartidors a Espanya, per evitar més incerteses legals que poguessin augmentar les contingències". Aquesta és la frase clau del comunicat de la companya barcelonina, integrada dins del gegant alemany Delivery Hero, en el qual certifica el viratge, o més aviat una claudicació, respecte d'un periple d'èxit empresarial i també d'evident conflicte laboral. El moviment arribava just el dia abans que el fundador i director general de Glovo, Oscar Pierre, hagi de declarar -està programat que ho faci al jutjat d'instrucció número 31 de Barcelona- per un pressumpte delicte contra els drets dels treballadors.
Una simple ullada al paisatge urbà permet comprendre fins a quin punt ha tingut èxit l'empresa de Pierre. Cues de riders davant d'establiments de menjar ràpid, motxilles de color groc esperant en semàfors, timbres que ressonen a hores intempestives -també quan fa mal temps- per entregar el paquet encomanat. Glovo és una empresa que radiografia el signe dels temps, perquè conté tots els elements de la dècada: immediatesa -sovint quasi malaltissa-, capitalisme de plataforma, precarietat laboral -que existeix, malgrat que el fundador s'enorgulleixi de fer, a vegades, de repartidor-, i un component de comoditat per a l'usuari que, en certa manera, sublima el més lesiu de la postmodernitat.
L'argumentari de la companyia, convertida en unicorn -concepte que defineix aquells projectes que superen una valoració de més de 1.000 milions d'euros- i una de les marques més globals que ha generat Barcelona, és que els repartidors eren autònoms perquè així tenen flexibilitat per estudiar o que, fins i tot, escollien la via de ser repartidors per prosperar dins la part administrativa de l'empresa.
El model, que era d'èxit en termes econòmics i financers gràcies a l'avantatge competitiu de la seva pirateria laboral, disposava de mancances de portes endins: el Ministeri de Treball estima que Glovo deu uns 265 milions d'euros en cotitzacions. La Inspecció de Treball i Hisenda la tenien en el punt de mira.
Per això, en certa manera i gràcies a una lluita sindical eficaç i necessària en els sectors més precaritzats i desregulats, es va impulsar l'anomenada llei Rider al Congrés. Les xifres que té al cap Yolanda Díaz, artífex d'aquella norma com a ministra de Treball, passen perquè Glovo regularitzi la situació de 60.000 treballadors, el procés més gran d'aquest tipus que s'hagi fet mai a l'Estat.
El cas de la companyia barcelonina pot servir per traçar, com si fos un mirall, la trajectòria de la capital catalana en els últims anys. Amb les grans xifres a la mà, es tracta d'una història d'èxit, fins i tot de prestigi internacional. Però, malgrat els reconeixements liberals, la carcassa amaga les externalitats negatives del capitalisme de plataforma. I, si Glovo -ho ha admès- no tractava bé els treballadors, la ciutat sovint tampoc ho fa amb qui hi viu.
- Glovo claudica: així ha renunciat al model de falsos autònoms; per David Cobo
- Junqueras té a tocar la presidència d'ERC? Claus d'una tria en dos actes; per Carme Rocamora i Oriol March
- I el congrés del PP, quan serà? Les pors de Feijóo; per Pep Martí
- El govern de França, a la corda fluixa per mocions de censura de l'esquerra i l'extrema dreta; per Pep Martí
- Doble discriminació lingüística en un pavelló públic: ni monitora ni recepcionista parlen català; per Lluís Girona
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.