L'alpinista Ferran Latorre inicia aquest 9 d'abril l'expedició per coronar el seu catorzè vuitmil: l'Everest. Amb aquesta gesta, finalitzarà un repte que va iniciar amb l'Annapruna (1999) fins al penúltim el Nanga Parbat (2016). L'ascensió a l'Everest, la muntanya més alta del planeta (8.848 m), forma part del projecte CAT14x8.000, que consisteix a coronar les muntanyes de 8.000 metres que hi ha el planeta sense oxigen artificial.

Si Latorre completa el projecte, passarà a formar part del grup d'alpinistes que ho han aconseguit: fins avui, només 15 persones en tota la història de l'alpinisme. Tal com expliquen des del web de Latorre, l'alpinista ha escollit la ruta clàssica del vessant nepalès, i d'aquesta manera seguirà els passos dels primers escaladors que van posar els peus al cim de l'Everest, Tenzing Norgay i Sir Edmund Hillary, el 29 de maig de 1953. Es preveu l'atac al cim al voltant del dia 20 de maig; i si tot va bé, l'arribada a Barcelona està prevista a finals de maig.

Seguiment complet a Latorre

Aquesta expedició suposarà que el cos i la ment de l'escalador estiguin exposades a condicions extremes. Per aquest motiu, es farà un seguiment complet i intens d'aquesta aventura a través de la tecnologia proporcionada per Seidor, que permet la comunicació des del Camp Base i que monitoritzarà la posició de Latorre, així com altres constants vitals i ambientals. Però, sens dubte, per a l'ascens al cim serà clau la previsió meteorològica facilitada per Meteocat.

Tal com expliquen en una nota, la investigació analitzarà l'impacte genètic, fisiològic i biomèdic de la manca d'oxigen (hipòxia) en trekkers, alpinistes europeus i xerpes durant l'aproximació i ascensió a l'Everest. Per elaborar aquest estudi, s'analitzaran les mostres biològiques de 15 alpinistes, liderats per Ferran Latorre, 15 trekkers i 15 xerpes (acostumats a viure sempre a aquestes altures). Les mostres es prendran in situ durant les diferents etapes de l'ascensió per veure com el cos s'aclimata a l'altura, i poder identificar així els mecanismes genètics d'adaptació a la hipòxia o manca d'oxigen.

A la primera etapa es prendran mostres dels trekkers i dels alpinistes a Barcelona i a Katmandú com a situació basal; a la segona etapa —que correspon al final del trekking al camp base de l'Everest (5.368 m)—, s'avaluarà el procés d'aclimatació i l'impacte de la hipòxia moderada, i en una tercera etapa s'estudiarà els alpinistes i els xerpes que han tornat del cim (8.848 m), per avaluar l'efecte de la hipòxia extrema. Finalment, es recolliran de nou mostres a Katmandú i a Barcelona per determinar la recuperació un cop es torna a la situació basal. Posteriorment, s'analitzaran les mostres i es farà una comparativa amb les mostres de 50 pacients amb insuficiències respiratòries, asma, malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i falta d'oxigen de forma crònica, controlats pel Servei de Pneumologia de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.