Desviament de diners, abús de posició de poder, conflictes d’interessos, concursos públics manipulats, falsificació de signatures i ara només faltava sumar-li un robatori de pel·lícula, amb un forat a la paret durant les vacances de Nadal, de la mateixa manera com ho va fer el Sapo l’any 1998 amb l’atracament al banc Popular de Yecla. La Federació Catalana de Futbol és una institució que viu permanentment en un terratrèmol. Fa dècades que les aigües corren remogudes, que no hi ha calma, que els presidents poden governar amb tranquil·litat i sense batalles de poder subterrànies. La Federació no té pràcticament focus mediàtic. Així com el Barça és el centre d’atenció de l’esport a Catalunya, l'ens que cuida del futbol català només apareix als mitjans per les constants polèmiques al voltant de la seva gestió.
La darrera notícia és un robatori tremebund i inaudit. Per Cap d'Any, uns lladres van entrar a la Federació fent un forat a la paret i es van endur una caixa forta en la qual s’hi guardaven documents importants del cas Soule, la causa de presumpta corrupció més important del futbol espanyol que investiga l’expresident de la RFEF durant gairebé 30 anys, Ángel María Villar, i diversos dels seus col·laboradors. Per uns papers, algú va perpetrar un atracament de pel·lícula poques setmanes després que Amazon Prime estrenés un documental en el qual el Sapo, pseudònim amb el qual es coneix el criminal Jon Imanol Sapieha Candela, donés detalls de l’històric robatori al Banco Popular del municipi murcià de Yecla. Els que van entrar a la Federació van fer exactament el mateix, un forat a la paret en un dia que la gent està de celebració. El Sapo ho va fer el dia 24 de desembre a la nit i els atracadors de la FCF van assaltar la seu el 31 de desembre. Però, per endur-se uns papers? Devien ser molt importants per arriscar-se a cometre un delicte de tanta magnitud.
Però, com està vinculada la FCF al cas Soule? D’on ve tot plegat? Qui son els protagonistes del serial? L’any 2016, la Federació Catalana la presidia Andreu Subies. Joan Soteras (actual president) n’era el seu vicepresident primer. I Juanjo Isern, darrer rival electoral de Soteras, n’era el vicepresident tercer. Com al primer Barça de Laporta -amb Rosell, Bartomeu, Faus, Soriano, Ingla, etc. a la directiva.-, tots formaven part de la mateixa família. Fins que es van barallar. L’estiu del 2016, al diari El Món vaig publicar una investigació que ha acabat sent la mare dels ous d’aquesta guerra. La FCF va adjudicar a un directiu -un fet il·legal- les obres de diverses seus electorals. Les va adjudicar amb concursos manipulats: només s’hi presentaven empreses del mateix directiu, Josep Contreras, mà dreta de Villar a Catalunya i una persona implicada també en el cas Negreira. Aquestes obres es pagaven amb subvencions de la Federació Espanyola, Contreras les subcontractava, pagava menys diners dels adjudicats, però sortien amb sobrecost. Com era possible? L’Audiència Nacional investiga ara si Contreras també aprofitava aquests diners per fer reformes a la casa particular d’Andreu Subies -el president- i al restaurant de la seva parella.
Dos anys després de tot plegat, Subies s’incorporava a la RFEF com a vicepresident de Luis Rubiales i deixava d’hereu Joan Soteras. En una nova investigació vam destapar que Subies havia muntat una empresa per facturar diners a la RFEF, una notícia que va comportar que Rubiales l’acabés fent fora. Soteras va aterrar aleshores a la Federació de Rubiales i va partir peres amb Subies i Isern, qui l’ha volgut expulsar de la Catalana en els últims mesos posicionant-se com el seu rival electoral i com l’oposició més intensa, situant permanentment el focus mediàtic en l’obra de govern actual.
Els qui eren íntims amics i els mateixos que es protegien mútuament de totes aquelles investigacions, que aleshores anomenaven "campanya organitzada", ara es tiren els plats pel cap i s’assenyalen amb el dit per tot plegat. Ho van titllar de notícies falses, però mai ningú ha interposat cap demanda de rectificació, ni pel dret a l’honor, ni tampoc cap querella per injúries o calúmnies. El que sí que fan és crear perfils ficticis a les xarxes socials per insultar-se, difamar-se, esbombar informacions esbiaixades i perverses; atacar-se a través dels mitjans, interposar-se accions judicials i, fins i tot, assaltar-se amb nocturnitat per robar una documentació que implica alguna de les parts. Hi ha arguments de sobres per fer-ne una sèrie d’èxit televisiu. I encara queden capítols per escriure’s.